dijous, 8 de maig de 2014

L’Abat d’un Poble

Els fets d’altres temps ja són memòria, en part desdibuixada pel llast imparable que l’afeixuga. Sempre, però, queden fragments inesborrables al recambró més íntim. En retrocedir cinquanta anys, la figura de l’abat Aureli M. Escarré sorgeix amb nitidesa d’entre les vivències que el temps no ha esmicolat encara. Més que mai, potser, se m’ha fet present en sentir de nou la seva “paraula viva”, contundent i alliberadora tot evocant tres moments de la seva carismàtica personalitat.

Durant un temps- massa breu, ben segur- vaig ser “alumne” de l’abat Escarré quan era tingut com un personatge dogmàtic i altívol. Per unes circumstàncies personals, el seu retrat, en canvi, me’l mostra benvolent, espontani, encuriosit, protector. Des de la meva insignificança, vaig intuir l’home interior que potser amagava el seu hàbit de respectabilitat. En tot moment m’hi vaig sentir emparat per un afecte sorprenent i acollidor. Sempre més he reconegut la seva afabilitat i empara.

Més endavant, i des d’un altre indret, vaig viure molt de prop, els “fets del Palau” del 1960 quan, després d’haver presentat personalment a la “censura franquista” el programa del concert que l’Orfeó Català dedicava a Joan Maragall amb la inclusió d’El Cant de la Senyera, l’autoritat governativa en suprimia la seva interpretació. Però el Cant ressonà al Palau. Malgrat les detencions, les tortures i els empresonaments , la mà dura del règim no va poder ofegar els anhels d’un poble. L’abat Escarré, “en senyal de llibertat”, aixecà la seva veu, clamà per la justícia i acollí els perseguits.

Poc temps després, quan acudia diàriament al Palau de la Música Catalana en compliment del meu càrrec, el primer diari que llegia era Le Monde. Un bon dia (entre d’altres) el diari no arribà. L’endemà uns amics me’n van facilitar un retall. Les declaracions de l’abat Escarré sobre el règim franquista “que es diu cristià” van ser d’impacte. Una vegada més, i ja eren moltes, hi vaig veure la veu de la consciència en defensar els drets d’un país oprimit. Per això, injustament, va patir l’exili fins que tornà a Catalunya per morir-hi. Cinquanta anys després, la seva veu és l’expressió viva d’una llibertat, avui més que mai, reclamada. L’abat Escarré havia estat – i és- “l’Abat d’un Poble”.

Antoni Sàbat
Autor del llibre “El Palau de la Música Catalana. Els anys de la repressió franquista 1936-1975”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada