dijous, 22 de maig de 2014

L’especial amistat i el compromís polític entre l’Abat i el pintor i escultor gironí, Domènec Fita, a l’exposició “Premsa i Dictadura: l’Aureli M. Escarré a Le Monde”

L’especial amistat i el compromís polític entre l’Abat i el pintor i escultor gironí, Domènec Fita, a l’exposició “Premsa i Dictadura: l’Aureli M. Escarré a Le Monde”

Aquesta manifestació inclou tres cartes de la seva correspondència.

Es pot visitar fins al 13 de juny a la seu de l’Arxiu Històric de Girona


Exposició al claustre de l'antic convent de Sant Josep
“En els petits reductes d’una oposició encara embrionària que lluitava per un futur democràtic des de Girona, les declaracions de l’abat Escarré van ser saludades com el primer gran cop que la dictadura rebia des de l’interior del país i des d’un dels flancs més inesperats i alhora més comprometedors” ha explicat el periodista Narcís-Jordi Aragó en una magnífica conferència impartida a l’antic convent de Sant Josep, actual seu de l’Arxiu històric de Girona.

Durant la seva intervenció ha explicat la transformació d’una gran amistat en compromís polític que hi va haver durant molts anys entre l’artista gironí Domènec Fita i l’abat Escarré.

Com a novetat, la instal•lació a Girona d’aquesta exposició itinerant incorpora algunes de les cartes fruit de la seva correspondència durant molts anys, el fons Del qual es conserva a l’Arxiu Històric de Girona.

Narcís-Jordi Aragó, creu de Sant Jordi 2002, és periodista, escriptor i advocat. Va dirigir Presència del 1967 al 1980 i també fou corresponsal de Tele/Exprés Del 1970-1980, així com cofundador de l’Associació de la Premsa de Girona, el 1977 i, més tard el 1985 del Col•legi de Periodistes de Girona.

Aquest prestigiós periodista gironí explicà que fou en els seus anys de vailet quan va conèixer l’abat Aureli i va poder veure molt de prop la seva evolució. El pare abat, afegí, va ser present en tres importants esdeveniments religiosos gironins.

(Poden llegir el pdf de la intervenció Del periodista Narcís-Jordi Aragó que repassa la relació de l’abat Escarré amb Girona).

La inauguració s’ha fet al claustre de l’Arxiu Històric de Girona i ha estat presentada pel director de l’entitat, Joan Ferrer, Teresa Carreras, comissària dels actes de celebració de la Commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde” i el periodista Narcís-Jordi Aragó que ha pronunciat una conferència sobre l’impacte de les declaracions de l’abat de Montserrat a Girona. Per cloure l’acte es va projectar el documental de memòria històrica “L’abat Escarré. 50 anys de memòria. El ressò de les declaracions de Le Monde (14-11-1963).


Article Pere Ribot.Presència.9-11-1968

Teresa Carreras, Narcís-Jordi Aragó i Joan Ferrer
en un moment de la conferència



Teresa Carreras, Narcís-Jordi Aragó i Joan Ferrer en el claustre de l'exposició


Narcís-Jordi Aragó conversant després de la conferència

Fotografies de l'Arxiu Històric de Girona

dijous, 8 de maig de 2014

L’Abat d’un Poble

Els fets d’altres temps ja són memòria, en part desdibuixada pel llast imparable que l’afeixuga. Sempre, però, queden fragments inesborrables al recambró més íntim. En retrocedir cinquanta anys, la figura de l’abat Aureli M. Escarré sorgeix amb nitidesa d’entre les vivències que el temps no ha esmicolat encara. Més que mai, potser, se m’ha fet present en sentir de nou la seva “paraula viva”, contundent i alliberadora tot evocant tres moments de la seva carismàtica personalitat.

Durant un temps- massa breu, ben segur- vaig ser “alumne” de l’abat Escarré quan era tingut com un personatge dogmàtic i altívol. Per unes circumstàncies personals, el seu retrat, en canvi, me’l mostra benvolent, espontani, encuriosit, protector. Des de la meva insignificança, vaig intuir l’home interior que potser amagava el seu hàbit de respectabilitat. En tot moment m’hi vaig sentir emparat per un afecte sorprenent i acollidor. Sempre més he reconegut la seva afabilitat i empara.

Més endavant, i des d’un altre indret, vaig viure molt de prop, els “fets del Palau” del 1960 quan, després d’haver presentat personalment a la “censura franquista” el programa del concert que l’Orfeó Català dedicava a Joan Maragall amb la inclusió d’El Cant de la Senyera, l’autoritat governativa en suprimia la seva interpretació. Però el Cant ressonà al Palau. Malgrat les detencions, les tortures i els empresonaments , la mà dura del règim no va poder ofegar els anhels d’un poble. L’abat Escarré, “en senyal de llibertat”, aixecà la seva veu, clamà per la justícia i acollí els perseguits.

Poc temps després, quan acudia diàriament al Palau de la Música Catalana en compliment del meu càrrec, el primer diari que llegia era Le Monde. Un bon dia (entre d’altres) el diari no arribà. L’endemà uns amics me’n van facilitar un retall. Les declaracions de l’abat Escarré sobre el règim franquista “que es diu cristià” van ser d’impacte. Una vegada més, i ja eren moltes, hi vaig veure la veu de la consciència en defensar els drets d’un país oprimit. Per això, injustament, va patir l’exili fins que tornà a Catalunya per morir-hi. Cinquanta anys després, la seva veu és l’expressió viva d’una llibertat, avui més que mai, reclamada. L’abat Escarré havia estat – i és- “l’Abat d’un Poble”.

Antoni Sàbat
Autor del llibre “El Palau de la Música Catalana. Els anys de la repressió franquista 1936-1975”