dimecres, 2 d’abril de 2014

La importància dels testimonis vius per esclarir un fet històric

Acte organitzat pel Memorial Democràtic al Museu d’Història de Catalunya.

“No hi ha documents que provin l’expulsió d’Escarré perquè el règim franquista no va deixasr cap rastre”, Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat.

“Per Catalunya i per l’Església va haver-hi un abans i un després de les Declaracions d’Escarré a Le Monde”, Joan Vallvé, degà del Col•legi d’Enginyers de Catalunya.

“A Catalunya cal que que reflexionem com fer de la llibertat religiosa una realitat del dia a dia”, Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat

Barcelona 2/4/2014

“Les autoritats vaticanes –pressionades pel govern espanyol- dels anys seixanta del segle passat es van guardar prou de deixar cap rastre a l’hora d’ordenar oralment l’expulsió de Catalunya, de l’abat Escarré, ordre que l’abat va acceptar degut al seu vot d’obediència”. Aquesta afirmació l’ha fet Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat en el transcurs d’un acte que portava per títol “El Montserrat de l’abat Escarré: una visió des de dins i des de for”, realitzat en el Museu d’Història de Catalunya en el marc de les celebracions i homenatges de commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde i organitzat pel Memorial Democràtic. De la Generalitat de Catalunya.

Fins l’any 2038 els arxius de Montserrat estaran tancats als historiadors que vulguin estudiar els documents públics derivats d’aquell fet històric. Per això, la recuperació de testimonis de persones que van acompanyar l’abat en l’exili és un dels objectius de la Commemoració promoguda per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i impulsada per la Comissió Escarré- APEC.

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una de les moltes associacions civils i personalitats que integren la Comissió Escarré-APEC . L’acte va ser presentat pel director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Jordi Palou-Loverdos que va afirmar la importància d’haver enfocat aquesta commemoració des del punt de vista periodístic i històric sense haver oblidat la memòria històrica d’aquell fet encara viva en el poble català. Palou-Loverrdos va explicar que la vida de l’abat Escarré fou complexa i que la seva significació històrica va més enllà Del fet religiós, ja que va ser un lluitador per la justícia social i els drets individuals i col·lectius. “Les opinions de l’abat- digué Palou-Loverdos- van evolucionar des Del 1939 fins que va haver d’abandonar Catlunya per viure un exili forçat a Viboldone, Itàlia”.

Per la seva part, en Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat, i en Joan Vallvé, actual degà del Col·legi d’Enginyers que la seva família fou amiga personal de l’abat Escarré i ell, molt jove, però va viure en primera persona les Declaracions i el posterior exili del Benedictí van parlar Del “Montserrat de l’abat Escarré vist des de dins i des de fora”. Tots dos van explicar que l’abat Escarré va treballar tota la seva vida per aconseguir la reconciliació entre les dues parts enfrontades a la guerra civil, “reconciliació que no s’ha produït del tot”, afirmaren.

Vila-Abadal va recordar-nos que aquell Montserrat era un dels poquíssims centres on, en aquella època, es vivia un cristianisme progressista dins de tot l’Estat espanyol. Que políticament parlant, Montserrat tenia força motius per tenir simpatia pel franquisme. Que malgrat això, si al començament l’abat Escarré mostrava certa simpatia per en Franco, no en tenia cap pel franquisme. Que aquesta actitud de l’abat anà evolucionant i progressant en el sentit cada cop més contrari al règim, a mesura que s’anava implicant en les realitats socials i polítiques del país. Que trobà la seva màxima expressió en les Declaracions contràries al règim que féu en el diari Le Monde, les quals provocaren una forta animadversió cap aquest règim.

També digué que als anys seixanta es constituïren dos corrents ideològics dins de la comunitat: un de polític anti règim, que secundava la posició de l’abat Escarré i hi col•laborava, i un de renovació eclesiàstica, en consonància amb els corrents més avançats del Concili II del Vaticà. “Aquests dos corrents incomodaren els elements més conservadors i moderats de la comunitat, afirmà Vila-Abadal i que això produí una divisió comunitària que acabà provocant la intervenció del Vaticà; el qual estava pressionat pel govern espanyol en contra de l’abat Escarré i els elements dels corrents esmentats. Naturalment a la intervenció vaticana se’n seguí l’expulsió, primer, de l’Abat Escarré i d’un grup de monjos, després. I que, si no hi ha cap document escrit que certifiqui que l’abat fou expulsat per motius polítics, és perquè les autoritats vaticanes es guardaren de deixar cap rastre i li ordenaren oralment, aprofitant-se del seu vot d’obediència”.

En segon lloc va parlar Joan Vallvé. El qual va començar dient-nos que a la Catalunya del 1963 (any de les Declaracions) hi havia 4.276.000 habitants i a Espanya 31.800.000. I que és en aquests anys seixantes que es produeix la més gran immigració a Catalunya de ciutadans espanyols.

Va seguir anomenant i comentant la majoria d’autoritats de Catalunya i Espanya del moment. I féu referència a algunes circumstàncies socials de l’època, de principal importància.

També va fer veure com els mitjans de comunicació d’aquells anys estaven farcits de notícies socialment superficials i ignoraven, en canvi, les grans problemàtiques que patia el país. I en oposició, continuà la conferència parlant de diversos fets que succeïren al Montserrat d’aquella època: de la reconstrucció i construcció nova del Monestir i el Santuari. De la seva expansió religiosa i cultural. De les seves relacions amb els moviments més o menys clandestins que vitalitzaren, en aquells anys, la societat catalana. De l’ajuda prestada a les persones i entitats polítiques anti règim. Vallvé posà de manifest les actuacions de l’abat Escarré de denúncia progressiva del règim, i finalment comentà les Declaracions a Le Monde i les seves repercussions. I acabà dient: “... diria que pel país i per l’Església hi hagué un abans i un després de les Declaracions d’Escarré.”

Va cloure l’acte el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Enric Vendrell. En el seu parlament, tot recordant el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde, Vendrell va subratllar que “l’Estat espanyol de Franco, oficialment catòlic, va ser considerat per l’abat Escarré com un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Així mateix va destacar les paraules del bisbe de Vic, Ramon Masnou qui, davant les crítiques d’alguns dels bisbes de la Tarraconense, va dir que “l’abat Escarré ha dit allò que nosaltres hauríem d’haver dit i no vam tenir coratge de fer-ho”.

Vendrell va assenyalar que també fa 50 anys de l’encíclica Pacem in Terris, que avalava, per part de l’Església Catòlica, el respecte i la defensa dels drets humans i els règims democràtics, i que preveia, va recordar, que “entre els drets de l’home cal enumerar també el de poder venerar Déu, segons la recta norma de la seva consciència, i professar la religió en privat i en públic”. En aquest sentit va assenyalar que “el nostre país, ric i plural en l’àmbit religiós, necessita que reflexionem com fer de la llibertat religiosa una realitat del dia a dia”. “No n’hi ha prou a reconèixer uns drets, cal poder-los exercir”, va reblar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada