dimecres, 16 d’abril de 2014

Evocació personal del pare Abat Aureli Ma Escarré

A la làpida de la tomba del Pare Abat Aureli Mª Escarré a la cripta del temple del monestir de Montserrat es llegeixen les paraules següents:
Aureli Mª Escarré
Abat restaurador de Montserrat
Servent fidel fins a morir de l’Església i de Catalunya
15 d’abril de 1908 – 21 octubre de 1968

Aquestes poques paraules sintetitzen la personalitat extraordinària de l’Abat Aureli. Per damunt de tot fou un home compromès . Un home conseqüent amb les obligacions que l’imposaven la seva condició d’abat d’un monestir de tanta significació com el de Montserrat. Va ser un home que va obeir , abans que tota altra cosa, la seva consciència. En aquestes dates es commemora un dels fets que tingué una transcendència gran en la vida de l’abat , les seves declaracions al diari Le Monde de París. Era la primera vegada i l’única que una personalitat eclesiàstica destacada s’atrevia a denunciar les injustícies d’un règim polític que es vanagloriava de ser cristià i just. Ell tingué la valentia d’explicar que a Espanya no es respectaven els drets humans. Els anys passen. Els esdeveniments se succeïen. I molts cauen, desgraciadament, en l’oblit. Fins i tot hi ha algú que intenta defensar que no són pertinents els records del passat. Afortunadament aquesta actitud s’ha superat. Però no s’ha de defallir. Cal recordar o millor dit és obligació recordar als joves d’avui la història veritable. Entre altres coses perquè alguns fets no s’entenen. He comprovat que molt joves avui no entenen que estudiar català fos un acte delictiu. I per tant tampoc no entenen que defensar la llengua catalana i la cultura catalana com feu el P. Abat Aureli era un acte de mèrit que li podia reportar molts perjudicis.

L’efemèride esmentada de les declaracions de Le Monde ja s’està commemorant – vegeu La Vanguardia del dia 9 d’octubre de l’any passat – en la seva dimensió objectiva. I suposo que ho continuarà essent.

I per aquesta raó, perquè ho faran uns altres, en aquests línies, voldria destacar l’aspecte més humà de la seva personalitat. La seva obertura franca i simple vers tothom. El respecte que tenia per la persona humana, només per ser persona, sense fer distincions de càrrecs, naixement o intel·ligències.

Recordo que en una conversa que vaig venir amb el P. Evangelista Vilanova , un monjo de la plena confiança del P. Abat, li vaig insinuar que a causa de les moltes obligacions i preocupacions del P. Abat en el govern del monestir , aquest algunes vegades no podria pas atendre els seus monjos. I el P. Evangelista em contestà que al revés, que sempre estava disposat a escoltar-los i a acollir-los.

I el seu sentit d’home d’Església. Algú li indicà que hauria de ser per als catalans un Makarios. I ell amb convenciment respongué que no era res més que un monjo, que la seva obligació era predicar l’Evangeli.

Tinc l’innocent orgull, i per ser tan innocent espero que se’m perdoni, de pensar que vaig ser un bon amic seu en vida i que ell em tingué també a mi per bon amic.

Cada vegada que el visitava es desfeia en cordialitat i gentilesa. Recordo que dues vegades a Madrid – on per qüestions de treball vaig viure quatre anys – em rebé junt amb els PP. Pau Pizzà, Oleguer Porcel i Odiló Cunill, i em demostrà tot l’esperit de caritat que sant Benet recomana que s’ha de mostrar en la rebuda dels hostes. Igualment recordo que precisament a Madrid el vaig anar a acomiadar a l’estació d’Atocha; allà junt amb altres persones - és obvi de molta més significació que no pas jo – m’acollí cordialment en aquell cercle i separant-se, tot anant amunt i avall de l’andana, parlà una estona a soles amb mi. Igualment, va passar a l’aeroport de Barcelona, una vegada que ens hi vàrem trobar casualment. Vull indicar amb això la seva delicadesa d’esperit. El profund respecte a la persona, a l’interlocutor, per insignificant que fos.

Guardo també un emotiu i edificant record d’una visita que li vaig fer en el domicili on s’hostatjava quan anava a Barcelona, la casa de la Sra. Tecla Sala. Em digué, trist i amb un sentit de fatalisme en les seves paraules, que aquell matí a Madrid jutjaven uns patriotes catalans. “He escrit, he telefonat, m’he mogut -em digué – però no me’n faran cap cas. Els condemnaran a una pila d’anys” Em va astorar que ho digués amb aquella serenitat i a la vegada amb el reconeixement que la seva acció no servia per a res.

La correspondència epistolar mantinguda entre nosaltres dos té aquesta tònica de l’amistat noble, senzilla , de l’afecte no fingit,. Jo que no he estat mai – ni ho sóc, ni ho seré – una persona destacada en el món de la política, ni el de la ciència, ni en el de la literatura, i en definitiva en res - sóc un testimoni vàlid per a demostrar que aquesta comunicació epistolar no té cap altre valor que el de mostrar un home bo, un home que estima, un home que al costat de les preocupacions i les feines importants i abassegadores de cada dia té uns moments per a dedicar-los a un amic, del qual no pot rebre cap do material sinó únicament la correspondència de la mateixa amistat. I així, des de Viboldone, m’escrivia en una ocasió trista per a mi:”...que voldria que les meves paraules fossin la seguretat de la presència d’un amic que us estima i us dóna la mà, en les joies i en les penes” I també de Viboldone , en una altra ocasió, tornarà a escriure’m: “ Ben cert els anys han passat, les situacions han canviat, però no pas l’amistat i l’estima que per part meva continua essent també viu i operant en la pregària”.

Tots els moments són bons per recordar la seva persona i la seva obra. El seu record ha de ser un exemple per a tots. Perquè reiterem-ho: tal com diu l’epitafi reproduït al començament d’aquestes línies, fou un servent fins a morir de l’Església i de Catalunya

Ventura Sella
Professor jubilat de llatí D’Institut de Batxillerat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada