divendres, 25 d’abril de 2014

Presentació de l'exposició a la Universitat de Vic

Teresa Carreras, Xavier Ginesta,
Josep Mª Vila d'Abadal i Jordi Vila-Abadal
“Quan es diu que parlant la gent s’entén, no sempre és veritat. Això ho vaig aprendre amb l’abat Escarré, a Montserrat”

“El diàleg franc exclou les relacions de poder entre els interlocutors i exigeix que tots dos parlin el mateix llenguatge”

Aquestes afirmacions les ha fet Jordi Vila-Abadal, exmonjo de Montserrat, escriptor i psiquiatra en la conferència d’inauguració de l’Exposició “Premsa i dictadura. L’abat Escarré a Le Monde” a la Universitat de Vic

Ha obert l’acte el vice degà de Promoció i Relacions Externes de la Facultat d’Empresa i Comunicació, Xavier Ginesta, afirmant que tenir a Jordi Vila-Abadal presentat pel seu oncle l’alcalde de Vic, Josep Mª Vila d’Abadal era tot un luxe per a la Universitat.

La presidenta de l’APEC, Teresa Carreras, ha explicat que aquesta activitat era fruit del conveni que van subscriure ambdues entitats i que els permet organitzar activitats regularment.

L’alcalde de Vic ha destacat el compromís espiritual, polític i professional que sempre han marcat la vida del seu oncle. Ha relatat que sentia una gran admiració per Jordi Vila-Abadal per la manera d’exercir la seva professió de psiquiatra, especialment en joves, afectats per malalties mentals. Sempre intentava contextualitzar la vida familiar de les persones perquè fos el més estable possible.

Vila d’Abadal ha subratllat que el compromís del seu oncle amb l’abat Escarré i amb Catalunya és total.

Jordi Vila-Abadal ha donat una resposta molt detallada a diverses preguntes que es repeteixen quan hom parla del Montserrat dels primers anys del franquisme i de la figura de l’abat Escarré. S’ha referit als tipus de catolicisme que hi havia després de la Guerra Civil amb dos bàndols enfrontats, al distanciament que l’autor notava en relació amb la gent de fora del Monestir, al moviment internacional Pax Christi i als moviments populars que es van crear quan la gent ja tenia consciència política. També ha donat resposta al llarg de la conferència als arguments de l’evolució política i espiritual de l’abat Escarré, a la situació internacional de l’Església catòlica, a les acusacions d’alguns que diuen que el Montserrat d’aquella època fou franquista i a la situació interna del monestir que Vila-Abadal defineix a partir de tres grups o corrents; un renovador, especialment avançat espiritualment, un altre que donava suport a les polítiques anti règim i, afegí, “una majoria de moderats que diuen que volen canviar les coses en el marc de la llei, per mantenir l’statu quo i fer només pocs retocs cosmètics a les situacions”.

A partir de l’anàlisi d’aquests punts, Jordi Vila-Abadal va donar una lliçó de com s’ha de produir el diàleg intel•lectual i polític entre persones que defensen posicions diferents. Com es poden trobar punts en comú. Com les paraules de l’abat Escarré que són tan actuals, les de Vila-Abadal ens han fet reflexionar sobre la situació política en la relació Catalunya-Espanya. Com a colofó Xavier Ginesta va destacar “l’alt nivell del convidat i del contingut de la lliçó impartida tot afirmant que per a la Universitat és molt important aportar coneixement en els actes que s’organitzen”. L’acte ha tingut lloc a la sala Segimon Serrallonga de la Masia de la Torre dels Frares, de la capital de la comarca d’Osona.

Per això aquí posem a la seva disposició el text complert de Jordi Vila-Abadal perquè se’l puguin rellegir i que porta per títol “El Montserrat de l’abat Escarré a l’època franquista”. L’exposició es podrà veure fins el 13 de maig.

Podeu llegir aquí el discurs de Jordi Vila-Abadal: "El Montserrat de l'AbatEscarré a l'època franquista"

Teresa Carreras dirigint-se a l'Auditori

Alguns convidats fotografiats a l'exposició

Jordi Vila-Abadal

Josep Mª Vila d'Abadal presentant el ponent,
el seu oncle, Jordi Vila-Abadal

dimecres, 16 d’abril de 2014

Evocació personal del pare Abat Aureli Ma Escarré

A la làpida de la tomba del Pare Abat Aureli Mª Escarré a la cripta del temple del monestir de Montserrat es llegeixen les paraules següents:
Aureli Mª Escarré
Abat restaurador de Montserrat
Servent fidel fins a morir de l’Església i de Catalunya
15 d’abril de 1908 – 21 octubre de 1968

Aquestes poques paraules sintetitzen la personalitat extraordinària de l’Abat Aureli. Per damunt de tot fou un home compromès . Un home conseqüent amb les obligacions que l’imposaven la seva condició d’abat d’un monestir de tanta significació com el de Montserrat. Va ser un home que va obeir , abans que tota altra cosa, la seva consciència. En aquestes dates es commemora un dels fets que tingué una transcendència gran en la vida de l’abat , les seves declaracions al diari Le Monde de París. Era la primera vegada i l’única que una personalitat eclesiàstica destacada s’atrevia a denunciar les injustícies d’un règim polític que es vanagloriava de ser cristià i just. Ell tingué la valentia d’explicar que a Espanya no es respectaven els drets humans. Els anys passen. Els esdeveniments se succeïen. I molts cauen, desgraciadament, en l’oblit. Fins i tot hi ha algú que intenta defensar que no són pertinents els records del passat. Afortunadament aquesta actitud s’ha superat. Però no s’ha de defallir. Cal recordar o millor dit és obligació recordar als joves d’avui la història veritable. Entre altres coses perquè alguns fets no s’entenen. He comprovat que molt joves avui no entenen que estudiar català fos un acte delictiu. I per tant tampoc no entenen que defensar la llengua catalana i la cultura catalana com feu el P. Abat Aureli era un acte de mèrit que li podia reportar molts perjudicis.

L’efemèride esmentada de les declaracions de Le Monde ja s’està commemorant – vegeu La Vanguardia del dia 9 d’octubre de l’any passat – en la seva dimensió objectiva. I suposo que ho continuarà essent.

I per aquesta raó, perquè ho faran uns altres, en aquests línies, voldria destacar l’aspecte més humà de la seva personalitat. La seva obertura franca i simple vers tothom. El respecte que tenia per la persona humana, només per ser persona, sense fer distincions de càrrecs, naixement o intel·ligències.

Recordo que en una conversa que vaig venir amb el P. Evangelista Vilanova , un monjo de la plena confiança del P. Abat, li vaig insinuar que a causa de les moltes obligacions i preocupacions del P. Abat en el govern del monestir , aquest algunes vegades no podria pas atendre els seus monjos. I el P. Evangelista em contestà que al revés, que sempre estava disposat a escoltar-los i a acollir-los.

I el seu sentit d’home d’Església. Algú li indicà que hauria de ser per als catalans un Makarios. I ell amb convenciment respongué que no era res més que un monjo, que la seva obligació era predicar l’Evangeli.

Tinc l’innocent orgull, i per ser tan innocent espero que se’m perdoni, de pensar que vaig ser un bon amic seu en vida i que ell em tingué també a mi per bon amic.

Cada vegada que el visitava es desfeia en cordialitat i gentilesa. Recordo que dues vegades a Madrid – on per qüestions de treball vaig viure quatre anys – em rebé junt amb els PP. Pau Pizzà, Oleguer Porcel i Odiló Cunill, i em demostrà tot l’esperit de caritat que sant Benet recomana que s’ha de mostrar en la rebuda dels hostes. Igualment recordo que precisament a Madrid el vaig anar a acomiadar a l’estació d’Atocha; allà junt amb altres persones - és obvi de molta més significació que no pas jo – m’acollí cordialment en aquell cercle i separant-se, tot anant amunt i avall de l’andana, parlà una estona a soles amb mi. Igualment, va passar a l’aeroport de Barcelona, una vegada que ens hi vàrem trobar casualment. Vull indicar amb això la seva delicadesa d’esperit. El profund respecte a la persona, a l’interlocutor, per insignificant que fos.

Guardo també un emotiu i edificant record d’una visita que li vaig fer en el domicili on s’hostatjava quan anava a Barcelona, la casa de la Sra. Tecla Sala. Em digué, trist i amb un sentit de fatalisme en les seves paraules, que aquell matí a Madrid jutjaven uns patriotes catalans. “He escrit, he telefonat, m’he mogut -em digué – però no me’n faran cap cas. Els condemnaran a una pila d’anys” Em va astorar que ho digués amb aquella serenitat i a la vegada amb el reconeixement que la seva acció no servia per a res.

La correspondència epistolar mantinguda entre nosaltres dos té aquesta tònica de l’amistat noble, senzilla , de l’afecte no fingit,. Jo que no he estat mai – ni ho sóc, ni ho seré – una persona destacada en el món de la política, ni el de la ciència, ni en el de la literatura, i en definitiva en res - sóc un testimoni vàlid per a demostrar que aquesta comunicació epistolar no té cap altre valor que el de mostrar un home bo, un home que estima, un home que al costat de les preocupacions i les feines importants i abassegadores de cada dia té uns moments per a dedicar-los a un amic, del qual no pot rebre cap do material sinó únicament la correspondència de la mateixa amistat. I així, des de Viboldone, m’escrivia en una ocasió trista per a mi:”...que voldria que les meves paraules fossin la seguretat de la presència d’un amic que us estima i us dóna la mà, en les joies i en les penes” I també de Viboldone , en una altra ocasió, tornarà a escriure’m: “ Ben cert els anys han passat, les situacions han canviat, però no pas l’amistat i l’estima que per part meva continua essent també viu i operant en la pregària”.

Tots els moments són bons per recordar la seva persona i la seva obra. El seu record ha de ser un exemple per a tots. Perquè reiterem-ho: tal com diu l’epitafi reproduït al començament d’aquestes línies, fou un servent fins a morir de l’Església i de Catalunya

Ventura Sella
Professor jubilat de llatí D’Institut de Batxillerat

dimarts, 15 d’abril de 2014

En la darrera entrevista a Albert Manent

Preparant el vídeo de Memòria Històrica per Commemorar el 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a le Monde 14-11-1963.

Era un savi, una persona amb una gran cultura. Educat i amb una vivor intel·lectual que el va acompanyar fins els últims moments de la seva vida. Estem parlant d’Albert Manent, que acaba de traspassar a l’edat de 83 anys.

L’any 2012 el grup de periodistes que formem l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) vam decidir que teníem que commemorar el cinquanta aniversari de les declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde (14-11-1963), que van donar la volta al món i van representar una bufetada al règim franquista per part d’una destacada figura eclesial com era l’abat de Montserrat.

Entre les activitats que vam programar figurava la confecció de un vídeo que recollís el testimoni, la memòria, de les persones vives que van participar directament en aquell esdeveniment. Una d’elles era l’Albert Manent, autor intel•lectual, junt amb Josep Benet, de la idea de portar al corresponsal de l’esmentat i prestigiós diari francès a l’abadia per a que fes una entrevista a l’abat i així es fes ressò dels seus neguits sobre la situació que patia Catalunya i l’Estat espanyol.

Quan li vam demanar anar a veure’l per parlar del tema i enregistrar les imatges s’hi va resistir. Va fer falta insistir un parell de vegades i va cedir, crec, per esgotament i per educació. Estem parlant de principis del 2013 i Manent mantenia el seu vigor intel•lectual però li fallava el vigor físic. Les cames no el portaven i la veu era fluixa i ofegada. Una vegada a casa seva ens va rebre amb una gran cordialitat.

Els records li fluïen amb total naturalitat, la seva memòria estava intacta i ens va fer comentaris com que amb tot l’enrenou que es va organitzar amb la famosa entrevista, la policia franquista que vigilava estretament a l’abat i els seus moviments i declaracions no van detectar res ni dels preparatius ni dels autors intel•lectuals, és a dir, ell i Benet. Les represàlies van ser per l’abat i pel corresponsal, José Antonio Novais. Ens va confessar que ni ells mateixos s‘esperaven l’èxit i el ressò internacional que van tenir aquelles paraules. Estava content que associacions i personalitats de la societat civil catalana haguéssim organitzat la Commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat perquè, en la seva opinió eren molt actuals.

Malgrat els seus problemes físics, que li impedien moure’s de casa seva, ens va preguntar per un seguit de temes de l’actualitat política i cultural i del nostre món de la comunicació. El seu cervell estava viu i mantenia l’interès pel seu (nostre) entorn social i polític. I és que vivíem i vivim uns moments d’ebullició i de canvi col•lectiu de les mentalitats que podem qualificar d’històrics.

Ens va acomiadar demanant que tornessin a veure’l quan ens anés bé per seguir amb els temes de conversa, amb el que en el nostre llenguatge col•loquial definim com a xafarderies, pròpies de la nostra professió. Estava il•lusionat en veure com es desenvolupava el procés del nostre país cap a la seva llibertat i sorprès del punt fins on havíem arribat tots plegats. Estimava Catalunya, estimava el nostre país i la seva gent i tenia esperança en el nostre futur de llibertat nacional.

Antoni Reig
Periodista. Membre de la Junta de l’APEC

S’ha mort l’escriptor i historiador Albert Manent que fou un dels impulsors de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde el 14-11-1963

Va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 201

 Albert Manent, juntament amb Josep Benet i Josep Maria Macip van anar fins a Montserrat acompanyant al corresponsal de Le Monde a Madrid, José Antonio Novais, que anava a entrevistar a l’abat Escarré. L’entrevista havia estat organitzada per Albert Manent i Josep Benet.

“El pare abat va fer una evolució des d’una actitud conservadora, moderada de no topar amb el règim fins a adonar-se que allò era un règim absolutament injust. - va declarar Albert Manent en la seva darrera entrevista concedida per a l’elaboració del documental “Abat Escarré.50 anys de Memòria El ressò de les declaracions a Le Monde 14-11-1963” produït per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i estrenat amb motiu dels actes que s’estan celebrant per Commemorar el 50è aniversari d’aquella efemèride.

“Aquelles declaracions- recorda Manent en el documental de Memòria Històrica- van ser una bofetada pública per tal de desemmascarar les seves “triquiñuelas”-com diuen en castellà-, la farsa d’un règim que es deia catòlic i que es passava per allà on volia quan li molestaven les declaracions d’algun eclesiàstic”. Albert Manent va ser molt conscient que el seu testimoni era fonamental per guardar la memòria històrica d’aquell fet esencial de principis dels seixanta del segle passat i va felicitar a la Comissió Escarré-APEC per la iniciativa del commemorar el 50è aniversari de les Declaracions.

Albert Manent i Segimon va néixer a Premià de Dalt (Maresme) el 23 de setembre del 1930 i ha mort el 14 d’abril del 2014. Tenia 83 anys. Era fill de Marià Manent i Cisa (1898-1988), també escriptor. Va ser guardonat l’any 1985 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes reconeixement que el seu fill també va rebre el 2011.

Aquesta tarda de dimarts s’ha obert la capella ardent al Tanatori de la Ronda de Dalt i demà a 2/4 d’onze del matí es farà el funeral.

Albert Manent va destacar pel seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes sobre tot durant el règim franquista. Va ocupar càrrecs de responsabilitat a la Generalitat, en el Departament de Cultura Del primer govern de Jordi Pujol, que va dirigir Max Cahner.

De jove havia militat en el moviment universitari catalanista: va ser redactor de la revista cultural clandestina i universitària Curial i el 1949 va participar en la publicació d'una 'Antologia Poètica Universitària'. Va intervenir activament en la resistència contra el franquisme; fou un dels fundadors de Serra d'Or i, més endavant, amb Josep Benet, va ser un dels cofundadors de les Edicions Catalanes de París. Va publicar una cinquantena de llibres, més de mil articles en diaris i uns quatre-cents articles en revistes especialitzades. Entre el 1980 i el 1988 fou director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aleshores dirigit per Max Cahner.

Del 2000 al 2001 va ser director del Centre d'Història Contemporània i president de la Fundació Salvador Vives Casajuana. Així mateix, va presidir la Societat d'Onomàstica des que es va fundar, el 1980, fins al 2010. Va col•laborar en diversos mitjans de premsa escrita, especialment Serra d'Or, Avui i nombroses capçaleres de la premsa local i comarcal. És considerat un important coneixedor del Noucentisme català.

dimecres, 2 d’abril de 2014

La importància dels testimonis vius per esclarir un fet històric

Acte organitzat pel Memorial Democràtic al Museu d’Història de Catalunya.

“No hi ha documents que provin l’expulsió d’Escarré perquè el règim franquista no va deixasr cap rastre”, Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat.

“Per Catalunya i per l’Església va haver-hi un abans i un després de les Declaracions d’Escarré a Le Monde”, Joan Vallvé, degà del Col•legi d’Enginyers de Catalunya.

“A Catalunya cal que que reflexionem com fer de la llibertat religiosa una realitat del dia a dia”, Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat

Barcelona 2/4/2014

“Les autoritats vaticanes –pressionades pel govern espanyol- dels anys seixanta del segle passat es van guardar prou de deixar cap rastre a l’hora d’ordenar oralment l’expulsió de Catalunya, de l’abat Escarré, ordre que l’abat va acceptar degut al seu vot d’obediència”. Aquesta afirmació l’ha fet Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat en el transcurs d’un acte que portava per títol “El Montserrat de l’abat Escarré: una visió des de dins i des de for”, realitzat en el Museu d’Història de Catalunya en el marc de les celebracions i homenatges de commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde i organitzat pel Memorial Democràtic. De la Generalitat de Catalunya.

Fins l’any 2038 els arxius de Montserrat estaran tancats als historiadors que vulguin estudiar els documents públics derivats d’aquell fet històric. Per això, la recuperació de testimonis de persones que van acompanyar l’abat en l’exili és un dels objectius de la Commemoració promoguda per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i impulsada per la Comissió Escarré- APEC.

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una de les moltes associacions civils i personalitats que integren la Comissió Escarré-APEC . L’acte va ser presentat pel director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, Jordi Palou-Loverdos que va afirmar la importància d’haver enfocat aquesta commemoració des del punt de vista periodístic i històric sense haver oblidat la memòria històrica d’aquell fet encara viva en el poble català. Palou-Loverrdos va explicar que la vida de l’abat Escarré fou complexa i que la seva significació històrica va més enllà Del fet religiós, ja que va ser un lluitador per la justícia social i els drets individuals i col·lectius. “Les opinions de l’abat- digué Palou-Loverdos- van evolucionar des Del 1939 fins que va haver d’abandonar Catlunya per viure un exili forçat a Viboldone, Itàlia”.

Per la seva part, en Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat, i en Joan Vallvé, actual degà del Col·legi d’Enginyers que la seva família fou amiga personal de l’abat Escarré i ell, molt jove, però va viure en primera persona les Declaracions i el posterior exili del Benedictí van parlar Del “Montserrat de l’abat Escarré vist des de dins i des de fora”. Tots dos van explicar que l’abat Escarré va treballar tota la seva vida per aconseguir la reconciliació entre les dues parts enfrontades a la guerra civil, “reconciliació que no s’ha produït del tot”, afirmaren.

Vila-Abadal va recordar-nos que aquell Montserrat era un dels poquíssims centres on, en aquella època, es vivia un cristianisme progressista dins de tot l’Estat espanyol. Que políticament parlant, Montserrat tenia força motius per tenir simpatia pel franquisme. Que malgrat això, si al començament l’abat Escarré mostrava certa simpatia per en Franco, no en tenia cap pel franquisme. Que aquesta actitud de l’abat anà evolucionant i progressant en el sentit cada cop més contrari al règim, a mesura que s’anava implicant en les realitats socials i polítiques del país. Que trobà la seva màxima expressió en les Declaracions contràries al règim que féu en el diari Le Monde, les quals provocaren una forta animadversió cap aquest règim.

També digué que als anys seixanta es constituïren dos corrents ideològics dins de la comunitat: un de polític anti règim, que secundava la posició de l’abat Escarré i hi col•laborava, i un de renovació eclesiàstica, en consonància amb els corrents més avançats del Concili II del Vaticà. “Aquests dos corrents incomodaren els elements més conservadors i moderats de la comunitat, afirmà Vila-Abadal i que això produí una divisió comunitària que acabà provocant la intervenció del Vaticà; el qual estava pressionat pel govern espanyol en contra de l’abat Escarré i els elements dels corrents esmentats. Naturalment a la intervenció vaticana se’n seguí l’expulsió, primer, de l’Abat Escarré i d’un grup de monjos, després. I que, si no hi ha cap document escrit que certifiqui que l’abat fou expulsat per motius polítics, és perquè les autoritats vaticanes es guardaren de deixar cap rastre i li ordenaren oralment, aprofitant-se del seu vot d’obediència”.

En segon lloc va parlar Joan Vallvé. El qual va començar dient-nos que a la Catalunya del 1963 (any de les Declaracions) hi havia 4.276.000 habitants i a Espanya 31.800.000. I que és en aquests anys seixantes que es produeix la més gran immigració a Catalunya de ciutadans espanyols.

Va seguir anomenant i comentant la majoria d’autoritats de Catalunya i Espanya del moment. I féu referència a algunes circumstàncies socials de l’època, de principal importància.

També va fer veure com els mitjans de comunicació d’aquells anys estaven farcits de notícies socialment superficials i ignoraven, en canvi, les grans problemàtiques que patia el país. I en oposició, continuà la conferència parlant de diversos fets que succeïren al Montserrat d’aquella època: de la reconstrucció i construcció nova del Monestir i el Santuari. De la seva expansió religiosa i cultural. De les seves relacions amb els moviments més o menys clandestins que vitalitzaren, en aquells anys, la societat catalana. De l’ajuda prestada a les persones i entitats polítiques anti règim. Vallvé posà de manifest les actuacions de l’abat Escarré de denúncia progressiva del règim, i finalment comentà les Declaracions a Le Monde i les seves repercussions. I acabà dient: “... diria que pel país i per l’Església hi hagué un abans i un després de les Declaracions d’Escarré.”

Va cloure l’acte el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Enric Vendrell. En el seu parlament, tot recordant el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde, Vendrell va subratllar que “l’Estat espanyol de Franco, oficialment catòlic, va ser considerat per l’abat Escarré com un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Així mateix va destacar les paraules del bisbe de Vic, Ramon Masnou qui, davant les crítiques d’alguns dels bisbes de la Tarraconense, va dir que “l’abat Escarré ha dit allò que nosaltres hauríem d’haver dit i no vam tenir coratge de fer-ho”.

Vendrell va assenyalar que també fa 50 anys de l’encíclica Pacem in Terris, que avalava, per part de l’Església Catòlica, el respecte i la defensa dels drets humans i els règims democràtics, i que preveia, va recordar, que “entre els drets de l’home cal enumerar també el de poder venerar Déu, segons la recta norma de la seva consciència, i professar la religió en privat i en públic”. En aquest sentit va assenyalar que “el nostre país, ric i plural en l’àmbit religiós, necessita que reflexionem com fer de la llibertat religiosa una realitat del dia a dia”. “No n’hi ha prou a reconèixer uns drets, cal poder-los exercir”, va reblar.