dijous, 27 de març de 2014

L’abat ESCARRÉ fou la primera personalitat eclesiàstica que va plantar cara al règim franquista

L’Homenatge del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’IEC

En aquests mesos de commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 14-11-1963, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis catalans, amb la col•laboració de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) han organitzat una jornada acadèmica commemorativa de les declaracions de l’abat Escarré. Les paraules de l’abat Escarré al diari Le Monde van significar un punt de no retorn en la lluita per les llibertats democràtiques i un posicionament clar i precís de l’Església catalana més compromesa contra la dictadura.

En l’acte que ha tingut lloc a la sala Pere i Joan Coromines, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Jaume Sobrequés, director del centre d’Història Contemporània de Catalunya i president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ha explicat la justicia de l’homenatge a una personalitat que va treballar per la reconciliació de la societat catalana i espanyola i que després de cinquanta anys encara no s’ha reconegut la seva obra.

El doctor Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha explicat el dur context històric en el qual es va haver de moure l’abat Escarré.

“Els anys 40 i 50 són els més negres de la història de després de la Guerra Civil- ha explicat-. Catalunya va retrocedir als anys vint. Va sorgir una nova Esquerra, adaptada a una nova realitat i liderada pel PSUC i com a novetat surten d’ambients cristians progressistes que constitueixen la primera fila dels antifranquistes”. Borja de Riquer va explicar que el Papa havia endegat el Concili Vaticà II el 1959 mentre l’Església vivia una greu crisi. A principis dels 60, segons Riquer, tenir una mitjana de 65 anys i el clima del Concili va facilitar actituds critiques entre els sacerdots. Les autoritats eclesiàstiques europees van reaccionar contra les accions del règim i les detencions de Jordi Conill i afusellament de Julián Grimau, especialment l’arquebisbe de Milà, Giovanni Battista Montini. Quan aquest va ser elegit Papa el règim espanyol va empallidir.

La intervenció de Borja de Riquer va detallar com es van gestar les declaracions a Le Monde, va explicar com hi havia ja una societat que prenía compromís en front a la dictadura, la dictadura més sanguinària d’Europa, però que l’abat Escarré, com a autoritat de l’Església va prendre sol i risc de la denúncia.

Per la seva part, el també doctor Josep M. Solé Sabaté, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB va fer una explicació de la personalitat de l’abat i va explicar el perquè, des del seu punt de vista Escarré fou un aglutinant nacional català que avui encara és viu i que té incidència sobre el passat. Solé Sabaté va situar el canvi polític i social que va experimentar Escarré en la Festa de l’Entronització de la Verge Maria, de l’any 1947. En un discurs molt ben estructurat el catedràtic Solé Sabaté va analitzar les declaracions a Le Monde de l’abat fent esment a una de les seves afirmacions “som espanyols però no som castellans”. “En els anys de plom de la història d’Espanya que jo situo del 39 al 46. Molta gent va renunciar a la seva llengua i a la seva identitat per estar bé amb el règim. Per això fent aquesta defensa de la llengua i la identitat catalana l’abat Escarré es va convertir en l’abat de Catalunya”.

Solé Sabaté també va posar de manifest que el règim, l’Església de l’època i la Comunitat de Montserrat van aconseguir fer la vida impossible a l’abat. Només alguns membres de la Comunitat el van seguir traslladant-se al monestir de Cuixà. Davant d’aquella situació, l’abat per satisfer al vot d’obediència va decidir marxar a l’exili al petit monestir de monges benedictines, a Viboldone, prop de Milà. “Es molt curiós- va concloure Solé Sabaté que l’home que recuperà Montserrat per Catalunya fou expulsat per defensar al poble. Per això és una figura que cal analitzar, reivindicar de manera valenta i decidida perquè va actuar segons la seva consciència”.

També ha pres la paraula Pep Cruanyes, advocat, historiador, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i autor de la part històrica de l’exposició itinerant “Premsa i dictadura: l’abat Escarré a Le Monde” que amb una acurada documentació ha descrit la xarxa de documentació del Règim franquista que tenia com a punt de mira a Montserrat i sobre tot les actuacions i activitats de l’abat. En el debat, Ramon Vila-Abadal, escriptor, antic monjo de Montserrat i mà dreta d’ Aureli Maria Escarré va explicar alguns del seus records de la seva vida al Monestir i de l’exili de l’abat. Vila-Abadal va anunciar que esta escrivint un llibre sobre aquella època de la seva vida que es publicarà aviat.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada