dilluns, 3 de març de 2014

El nostre abat Escarré

Durant els anys en què molts joves pujàvem a Montserrat per fer-hi tota classe de reunions, l’Abat Escarré sempre ens deia “Montserrat és vostre”, i nosaltres li responíem “L’Abat és nostre”.

En la meva condició de president dels joves d’Acció Catòlica de la Diòcesi de Barcelona, m’acollí sempre per parlar de tot, i d’una manera especial perquè el nostre grup es va proposar convertir la “nacional catòlica” JACE (Juventud de Acción Católica Española) en una continuïtat de la suprimida Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Ens tractà a cadascú de nosaltres amb un grau d’amistat i disponibilitat gens comú aleshores en homes d’Església de la seva jerarquia.

L’Abat Escarré va prendre la decisió que Montserrat s’havia d’obrir, acollir i escoltar les veus discrepants en matèria religiosa, eclesiàstica, política i cultural que sorgien a Catalunya, en uns anys de manca de llibertats.

El seu lideratge fou indiscutible i transparent i ens donà un alt grau de confiança i confidència perquè poguéssim descobrir les seves llums i ombres, pròpies de tot home públic, i del progressisme i conservadorisme que convivien a la comunitat benedictina.

L’Església catalana, que tenia una gran esperança en el Concili Vaticà II del Papa Joan XXIII, s’alegrava que l’Abat Escarré digués obertament a les seves homilies i a les famoses declaracions al diari “Le Monde” que el règim franquista no complia els deures democràtics envers el nostre poble.

Són prou conegudes les tristes conseqüències que va patir per aquest valent comportament.

Mai no oblidaré la seva estima i deferent tracte personal amb la meva vida, que podria resumir en algunes anècdotes.

En una visita a Montserrat de l’aleshores nunci del Vaticà a Espanya, Monsenyor Antonuiti, va preparar-me una entrevista privada amb ell, perquè l’informés de les dificultats que el règim imposava en l’anunci de jornades de joventut d’Acció Catòlica en llocs públics, principalment perquè parlàvem en català.

En aquells anys ens pensàvem que aquell Nunci no era franquista, però en tornar a Barcelona em va denunciar al bisbe Dr. Modrego per les meves queixes de tipus polític.

En una de les Setmanes Santes que anava a Montserrat, em va demanar formar part dels dotze que per Dijous Sant rentava i besava els peus.

Quan va conèixer el meu proper casament, se’m va oferir a presidir-lo i en dir-li jo que també volia fer-ho el bisbe Dr. Modrego, em va dir que el bisbe és més que un abat i que tranquils.

Seguiria en molts més detalls sobre la seva amistat i afecte mutu, però no puc oblidar un gran gest d’ell, poc abans de morir.

L’Emília i jo vam anar a la clínica Plató, on estava ingressat greument malalt en retornar d’Itàlia, per interessar-nos per la seva salut. Vam pujar fins a la porta de l’habitació, on vam trobar el monjo Romuald, que ens va confirmar la seva gravetat. Mentre estàvem parlant, l’Abat va cridar el monjo per preguntar-li qui havia vingut i en dir-li que érem nosaltres li va indicar que ens volia saludar. La trobada va ser molt emotiva i ens va donar les gràcies pel nostre interès.

Per aquests motius i molts d’altres, per a mi la figura de l’Abat M. Aureli Escarré es mereix tots els homenatges per ser un “gran homenot” del tot inoblidable.

Ferran Llopis Sarrió

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada