dilluns, 31 de març de 2014

“50 anys després encara no vivim en democràcia. L’esperit de la reconciliació per la qual va lluitar Aureli M. Escarré és molt viu”

Ho ha afirmat Aureli Argemí, convidat per l’Associació Cristianisme segle XXI, a la Sala d’Actes de la Fundació Iluro, de Mataró.

Per commemorar el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 14-11-1963, amb una sala plena de gom a gom- amb gairebé dues centes persones- el sots prior de Montserrat, P. Joan Recasens , en representació del Monestir a la Commemoració va dir que el mestratge d’Escarré era encara ben viu per a ells. Recasensi va presentar al ponent Aureli Argemí, exsecretari de l’abat a l’exili a Viboldone i President del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionalitats (CIEMEN).

Argemí va lamentar que 50 anys després de les declaracions de l’abat a Le Monde encara alguns polítics ens diuen que “les lleis estan per sobre les persones i és al revés. Les persones i la seva dignitat estan sempre per sobre les lleis. Per això a Catalunya i Espanya no vivim encara en plena democràcia”.

Mig segle després encara no s’ha produït la reconciliació per la qual va lluitar Aureli M. Escarré, perquè no vivim en democràcia. Encara ens diuen que “les lleis estan per sobre les persones i és al revés”. Després de tants anys la reconciliació entre les dues espanyes no s’ha aconseguit , segons diverses intervencions del públic, corroborades per Aureli Argemí “no hem arribat al moment desitjat de reconciliació. En l’episcopat espanyol no hi ha unanimitat. Jo crec que haurien de dir ens vam equivocar i demanem perdó, per anar endavant”.

El P. Recasens va destacar que la Conferència Episcopal Tarraconense si que havia demanat perdó i que els Bisbes de Catalunya estaven en aquest esperit de demanar perdó.

Aureli Argemí va explicar el gran treball que havia fet l’abat Escarré- fill de pare republicà i de mare cristiana- a favor de la reconciliació entre els dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola. I va ressaltar que la Festa de l’Entronització de la Mare de Déu, de l’any 1947 va ser el primer acte important de col•laboració entre gent dels dos bàndols de la Guerra Civil. “Aquí va començar una reconciliació que avui encara estar per tancar definitivament”, afirmà. Argemí va explicar com l’abat Escarré va convertir Montserrat en la Casa Pairal de Catalunya “perquè allà hi rebia a tothom, gent del bàndol dels vencedors i Del dels vençuts”.

Antoni Reig, de la Comissió Escarré ha explicat com l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) que va lliurar la Menció Honorífica al cap d’Internacional de Le Monde que va facilitar la publicació de les declaracions, André Fontaine, l’any 2012 va jugar un paper clau en voler donar veu a l’oposició espanyola, i sobre tot, a l’Església. “l’APEC- que és una associació laica i europeista- pot assumir perfectament el mestratge de l’abat” ha dit Reig Eulàlia Puigderrajols de Cristianisme Segle XXI va agrair als conferenciants la seva presència i la donar pas al vídeo de memòria històrica, produït per l’APEC, “Abat Escarré:50 anys de Memòria”.





dissabte, 29 de març de 2014

“Els postulats socials i nacionals d’Aureli M. Escarré poden ser assumits per una gran majoria de ciutadans. L’abat va conectar amb l’Europa del seu temps”

Teresa Carreras, comissària del 50è aniversari de la Commemoració de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, ha fet aquesta afirmació en el XVI Simposi de la Fundació Claret. Dissabte 29 de març , un día assolellat i ventós de primavera la Fundació Claret ha organitzat el seu XVI Simposi sota el títol de “El cristianisme en la construcción d’Europa”. Alfons Calderón, expert en relacions i comerç internacional, membre de Cristianisme i Justícia, i col•laborador d’Esade, va fer una brillant síntesi de la història de la construcció de la Unió Europea (UE) des del punt de vista de les arrels cristianes i evangèliques. Va destacar noms com Benet de Núrsia, Cirili i Metodi, Caterina de Siena, Brígida de Suècia, Edith Stein, i Francesc d’Assis així com els pares fundadors del projecte europeu.

Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Paul-Henri Spaak, Jean Monet, Robert Schumann i Jacques Delors com a elements claus de de l’esperit cristià Del projecte europeu. Calderón ha destacat el model de conciliació sobre el qual es va construir Europa. “Aquest és un model de diàleg- ha dit- que hauríem d’adaptar avui per poder consolidar l’actual Europa”. Aquest expert ha dit que Europa necessita una “ànima”, un relat que arribi a la societat i que permeti a tots els europeus sentir-nos una civilització cadascú amb les seves particularitats. Com a reptes de futur Calderón ha destacat la fraternitat entre pobles i països europeus. Segosn Calderón s’ha avançat molt en llibertat i igualtat però no en fraternitat.

El Catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitata de Princeton (EE.UU) ha centrat la seva intervenció en la tolerancia Del cristianisme com a model per a la construcció d’una Unió Europea (UE) democràtica, lliure i respectuosa de la diversitat.

L’escriptor i periodista, Josep M. Puigjaner ha destacat que a Europa el cristianisme s’està reduint de forma vertiginosa. “Déu ja no es troba al centre de la vida de les persones però l’home tampoc no hi és” ha afirmat.  
Teresa Carreras, comissària dels actes de Commemoració Del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a le Monde, el 14-11-1963 va destacar la labor de reconciliació entre els dos bàndols de la Guerra Civil que va fer l’abat tota la seva vida. “Cinquanta anys després- ha dit Carreras- l’obra de l’abat encara no és reconeguda perquè no estem en una democràcia sòlida. Encara alguns polítics ens diuen que les lleis estan per sobre les persones i no és així. És justament al revés”. L’abat Escarré ha estat la primera personalitat eclesiàstica que va gosar plantar cara a un règim que veia que s’allunyava dels principis bàsics Del cristianisme i que no actuava com a tal.

El simposi que for presidit pel P. Màxim Muñoz, Provincial dels Claretians, es va celebrar a la Llibreria Claret, de Barcelona i hi van assistir més d’un centenar de persones.




dijous, 27 de març de 2014

L’abat ESCARRÉ fou la primera personalitat eclesiàstica que va plantar cara al règim franquista

L’Homenatge del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’IEC

En aquests mesos de commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 14-11-1963, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics de l’Institut d’Estudis catalans, amb la col•laboració de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) han organitzat una jornada acadèmica commemorativa de les declaracions de l’abat Escarré. Les paraules de l’abat Escarré al diari Le Monde van significar un punt de no retorn en la lluita per les llibertats democràtiques i un posicionament clar i precís de l’Església catalana més compromesa contra la dictadura.

En l’acte que ha tingut lloc a la sala Pere i Joan Coromines, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Jaume Sobrequés, director del centre d’Història Contemporània de Catalunya i president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics ha explicat la justicia de l’homenatge a una personalitat que va treballar per la reconciliació de la societat catalana i espanyola i que després de cinquanta anys encara no s’ha reconegut la seva obra.

El doctor Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha explicat el dur context històric en el qual es va haver de moure l’abat Escarré.

“Els anys 40 i 50 són els més negres de la història de després de la Guerra Civil- ha explicat-. Catalunya va retrocedir als anys vint. Va sorgir una nova Esquerra, adaptada a una nova realitat i liderada pel PSUC i com a novetat surten d’ambients cristians progressistes que constitueixen la primera fila dels antifranquistes”. Borja de Riquer va explicar que el Papa havia endegat el Concili Vaticà II el 1959 mentre l’Església vivia una greu crisi. A principis dels 60, segons Riquer, tenir una mitjana de 65 anys i el clima del Concili va facilitar actituds critiques entre els sacerdots. Les autoritats eclesiàstiques europees van reaccionar contra les accions del règim i les detencions de Jordi Conill i afusellament de Julián Grimau, especialment l’arquebisbe de Milà, Giovanni Battista Montini. Quan aquest va ser elegit Papa el règim espanyol va empallidir.

La intervenció de Borja de Riquer va detallar com es van gestar les declaracions a Le Monde, va explicar com hi havia ja una societat que prenía compromís en front a la dictadura, la dictadura més sanguinària d’Europa, però que l’abat Escarré, com a autoritat de l’Església va prendre sol i risc de la denúncia.

Per la seva part, el també doctor Josep M. Solé Sabaté, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB va fer una explicació de la personalitat de l’abat i va explicar el perquè, des del seu punt de vista Escarré fou un aglutinant nacional català que avui encara és viu i que té incidència sobre el passat. Solé Sabaté va situar el canvi polític i social que va experimentar Escarré en la Festa de l’Entronització de la Verge Maria, de l’any 1947. En un discurs molt ben estructurat el catedràtic Solé Sabaté va analitzar les declaracions a Le Monde de l’abat fent esment a una de les seves afirmacions “som espanyols però no som castellans”. “En els anys de plom de la història d’Espanya que jo situo del 39 al 46. Molta gent va renunciar a la seva llengua i a la seva identitat per estar bé amb el règim. Per això fent aquesta defensa de la llengua i la identitat catalana l’abat Escarré es va convertir en l’abat de Catalunya”.

Solé Sabaté també va posar de manifest que el règim, l’Església de l’època i la Comunitat de Montserrat van aconseguir fer la vida impossible a l’abat. Només alguns membres de la Comunitat el van seguir traslladant-se al monestir de Cuixà. Davant d’aquella situació, l’abat per satisfer al vot d’obediència va decidir marxar a l’exili al petit monestir de monges benedictines, a Viboldone, prop de Milà. “Es molt curiós- va concloure Solé Sabaté que l’home que recuperà Montserrat per Catalunya fou expulsat per defensar al poble. Per això és una figura que cal analitzar, reivindicar de manera valenta i decidida perquè va actuar segons la seva consciència”.

També ha pres la paraula Pep Cruanyes, advocat, historiador, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics i autor de la part històrica de l’exposició itinerant “Premsa i dictadura: l’abat Escarré a Le Monde” que amb una acurada documentació ha descrit la xarxa de documentació del Règim franquista que tenia com a punt de mira a Montserrat i sobre tot les actuacions i activitats de l’abat. En el debat, Ramon Vila-Abadal, escriptor, antic monjo de Montserrat i mà dreta d’ Aureli Maria Escarré va explicar alguns del seus records de la seva vida al Monestir i de l’exili de l’abat. Vila-Abadal va anunciar que esta escrivint un llibre sobre aquella època de la seva vida que es publicarà aviat.





diumenge, 23 de març de 2014

Els joves, lluny del nacionalcatolicisme

Aureli M. Escarré, abat de Montserrat (1908-1968). Església, política i mitjans de comunicació. “El règim espanyol és diu cristià però no obeeix als principis bàsics del cristianisme és el títol de l’entrevista que l’abat Escarrè va concedir a “Le Monde (14 de novembre 1963). Les declaracions es produïren durant ‘esperançador concili Vaticà II i fou un cop dur al règim nacional catòlic franquista. Qui era Escarrè? Per què tingueren impacte les seves declaracions? Quin paper juguen avui els mitjans de comunicació? Quina missió té l’Església en la societat?

Aquest és el plantejament d’un dels tallers de les jornades per a monitors organitzades en un cap de setmana de finals de març d'enguany a La Conreria per la Fundació Pere Tarrés. Els joves participants en aquest taller –com l’Aleix, el Bernat, el Carles, el Josep, la Queralt...- estan molt lluny del franquisme, del nacionalcatolicisme, del fonamentalisme religiós, del dogmatisme catòlic. La figura i el missatge de Jesús els hi resulta impactant, sense la els muntatges eclesiàstics. Dediquen part del seu temps als altres. Als més menuts de Mataró i Caldes de Montbui, als gitanos de Badalona. El familiar d’un d’aquests joves confessa: “És molt, molt maco. Un nano amb principis i valors”.

Aquests joves, al menys els vinculats a la Fundació Pere Tarrés, estan compromesos sense hipoteques ni por en l’avui eclesial i del país. Saben que en el seu ara i aquí és construeix el present i el futur personal i comunitari, i que el present és fruit del passat. Un dels esdeveniments de la història del seu país es l’entrevista de l’abat Escarrè a “Le Monde”. En el taller es tractava de veure si qüestions de fa 50 anys, tractades en l’entrevista a Escarré, continuen plantejades actualment. Temàtiques com la democràcia, la relació entre Espanya i Catalunya, els mitjans de comunicació, la missió de l’Església. La resposta dels joves és afirmativa, encara que les circumstàncies són unes altres. Segueixen algunes de les seves consideracions.

Democràcia. La democràcia és sempre un sistema millor i més humà que una dictadura. Però hi ha aspectes millorables en la democràcia com els que fan referència a la corrupció, la manca de respecte a l’adversari, el divorci entre la classe política i la ciutadania, els impediments per votar sobre el futur del propi país.

Espanya/Catalunya. Per què no admetre que entre una Espanya sobirana i una Catalunya sobirana hi hauria al segle XXI una relació més lliure, solidària, fraternal i eficaç?

Mitjans de Comunicació. L’impacte de les declaracions de l’abat Escarré a “Le Monde” demostra dues coses. La primera és que un homei una dona d’Església són escoltats per la gent, sigui o no creient, si parla un llenguatge entenedor i significatiu. La segona és la necessitat de que els lectors, els oïdors, els televidents i els internautes sàpiguen llegir els diaris, escoltar la ràdio, veure la televisió i navegar per internet d’una manera intel•ligent i crítica. A més, les xarxes socials trenquen avui el monopoli i l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació. Per exemple, twitter és llibertat, però també es córrer el risc d’engany, banalitat, superficialitat. Cal saber navegar amb criteri i responsabilitat.

L’Església. La missió de l’Església és transmetre l’Evangeli de Jesús. Aqueta transmissió implica una acció cívica i l’aplicació de la Doctrina Social de l’Església. Aquesta doctrina defensa els drets de les persones i dels pobles. És inacceptable que la Conferència Episcopal Espanyola prediqui la unitat d’Espanya com valor moral. Al contrari, un catòlic català pot ser bon catòlic i, alhora, sobiranista democràtic i pacífic.

Oriol Domingo
Periodista autor del bloc "In saecula saeculorum" de Catalunyareligió.cat

Josep Carreras, monitor d'esplai: “L’Església ha d’abandonar actituds infal·libles sobre realitats presents que no tenen res a veure amb l’ensenyament que va donar Jesús”

El periodista de La Vanguardia, Oriol Domingo, en acabar el Taller sobre les declaracions de l'abat Escarré amb els joves Josep Carreras Camins, Queralt Campàs Poch, Bernat Pizà Castella i Aleix Papaceit Aparicio.


Taller “Abat Escarré. Esglesia, política i mitjans de comunicació”, a La Conreria.

Durant aquest cap de setmana de formació de monitors i monitores d’esplais del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCECC) -conegut com a Joresco-, a La Conreria, vaig poder atendre al taller: “Abat Escarrè. Església, política i mitjans de comunicació”. No vaig dubtar en apuntar-m’hi, amb un títol tan interessant. Analitzar tres estructures de poder diferents que confluïen en una persona amb un ponent de luxe: Oriol Domingo, corresponsal d’afers religiosos de la Vanguardia, hi havia tots els ingredients no tan sols per commemorar les declaracions sinó també per parlar-ne a fons i reflexionar-hi. Així doncs, després de repassar la repercussió d’aquestes declaracions en aquell context històric, vam traslladar-les al context actual. Un fet interessant és que moltes de les paraules que l’abat Escarré va dir fa cinquanta anys encara tenen plena vigència, tot i que alguns actors siguin diferents ara.

La discussió estava servida. Durant la sessió ens vàrem centrar en 4 eixos que apareixien en el discurs. Els dos primers punts anaven lligats a la política: la democràcia i les actituds antidemocràtiques, així com la relació Catalunya /Espanya i el dret de les nacions a defensar la seva identitat. En aquest punt va haver-hi un intens debat que ens portà a fer comparacions amb la situació actual.

Després parlàrem de quin paper ha de jugar l’església en la societat actual. Molts del joves que hi participàvem van exposar alguns casos en els quals aquesta institució s’està extralimitant amb actituds infal·libles sobre realitats presents en la nostra societat que no tenen res a veure amb cap dels ensenyaments que va donar Jesús . Un punt interessant de debat fou si l’Església ha de fer o no política i quan es considera que està fent política. Finalment, el darrer eix girà entorn dels mitjans de comunicació i la seva evolució ara que hi ha nous Canals com el Twitter. Les informacions ja no han de passar per un cap de redacció sinó que milers de missatges es filtren i no es pot controlar els continguts. Vam analitzar els canvis que comporten aquestes noves tecnologies en ser aplicades en el camp del periodisme.

Per concloure el taller, vam parlar de com podríem treballar aquestes temes en alguna activitat per fer amb l’equip de monitors o amb els nens i nenes de l’esplai . Aquest taller va ser inspirador de com els esplais vinculats al MCECC, l’Abat Escarré hauria de ser un referent a tenir present ja que combina fe, identitat nacional i sensibilitat social.

Josep Carreras

divendres, 14 de març de 2014

Alumnes d’història i comunicació de la UAB fan treballs acadèmics sobre les declaracions de l’abat Escarré a “LE MONDE”

L’Exposició PREMSA I DICTADURA : L’ABAT ESCARRÉ A LE MONDE va ser inaugurada a la UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB) , el 13 de març de 2014, a la seva Sala d’exposicions, de l’edifici de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General.

Aquesta exposició confeccionada per la Comissió Escarré i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) amb col•laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona, instal•lada actualment en aquesta universitat és amb motiu del 50è aniversari de les Declaracions que l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré va fer al mundialment reconegut diari Le Monde al novembre de 1963, en plena època franquista. En aquestes declaracions l’abat denunciava el règim que sofria l’Estat espanyol, el qual pretenia ser cristià i en canvi conculcava els principis del cristianisme i dels drets humans.

L’esmentada exposició abans d’exhibir-se a la UAB ja s’ha exhibit al Col•legi de Periodistes de Barcelona i al Palau Robert de la mateixa ciutat. Però en aquesta exhibició a la UAB ha estat ampliada amb l’addició de dos plafons de marcat caràcter històric.

En l’acte de la inauguració Laia Massana, en nom de l’APEC va donar la benvinguda als assistents i va explicar el motiu i el perquè de l’exposició. A continuació l’advocat i historiador Josep Cruanyes va fer un interessant relat sobre l’espionatge que el règim franquista va exercir sobre la comunitat de Montserrat i especialment del seu abat, Aureli M. Escarré. Ens va comunicar que l’exercien tres entitats alhora: la Guardia Civil destinada al terreny montserratí, la Brigada Social de la Policia Nacional i la Falange Española. Els documents en què es basa l’advocat historiador pertanyen als arxius de Governació Civil de l’època i d’altres entitats governamentals del règim franquista. Entre altres coses, va fer saber que l’espionatge comença a ser especialment intens a partir de l’any 1956. El motiu és que, essent el 75è aniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat Patrona de Catalunya, el monestir va celebrar diversos actes i promoure diverses obres com La Corona Literària a la Mare de Déu. En aquesta corona van intervenir tota mena d’escriptors catalans, alguns exiliats a l’estranger i d’altres contraris al règim i fins alguns d’ateus. Aquest fet va esverar molt el règim i va desencadenar un espionatge rigorós i exhaustiu de la persona de l’abat i de tots els seus moviments i actuacions. No cal dir que també afectava els monjos que col•laboraven especialment amb ell i es relacionaven amb els grups sospitosos per la seva desafecció al règim. Els comunicats policíacs dirigits a les autoritats pertinents són especialment extensos quan relaten les manifestacions de denúncia del règim, que feia l’abat en les homilies pronunciades en certes festivitats en què oficiava la missa pontifical. Va fer notar que la notificació d’activitats molt privades de l’abat i dels monjos considerats políticament perillosos, fa pensar que les autoritats del règim comptaven amb confidents molt pròxims a la comunitat, si no del seu interior mateix. Va manifestar també que tot aquest espionatge s’intensifica enormement amb motiu de les Declaracions a Le Monde, que commemora l’exposició que s’inaugurava, i tota l’època posterior fins a la seva mort. És molt curiós, deia, que el contingut d’aquests documents policíacs vaticinen fets que succeirien realment, com l’elecció d’un altre abat i l’exili de l’abat Escarré com a conseqüència de la pressió del govern espanyol sobre el Vaticà.

fDesprés de l’historiador Cruanyes prengué la paraula el prestigiós catedràtic d’Història Contemporània, Borja de Riquer. El qual va fer una erudita exposició de l’escenari social i polític de tota l’època franquista i especialment del període de temps corresponent a l’abadiat de l’abat Escarré. Va tractar amb particular insistència del fet tan excepcional internacionalment parlant com és el Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, vestigi d’un cesaropapisme propi del nacionalcatolicismo especialment vigent a l’època franquista. Paradoxalment, però, l’existència d’aquest concordat va concedir una certa impunitat a l’Església i va permetre que aquelles minories eclesiàstiques crítiques amb el règim, entre elles Montserrat, el poguessin invocar per emparar actuacions i fins i tot entitats (per exemple els escoltes) mal vistos pel règim. Per contra lligava massa l’Església a l’Estat. Va exposar el cas del papa Pau VI, que quan era l’arquebisbe Montini de Milà va intercedir, amb èxit, per evitar l’execució de l’anarquista Jordi Conill. I que, en canvi, quan va ser papa va quedar molt lligat a la Cúria romana, especialment favorable al règim franquista, i no va intercedir ni en el cas de l’abat Escarré, ni en les execucions posteriors que va cometre en Franco.

Va parlar també del gran ressò internacional que varen tenir les declaracions de l’abat, sobretot perquè varen ser fetes en un diari tan prestigiós com era aleshores Le Monde. Els alumnes del professor Borja de Riquer faran un treball acadèmic sobre la contextualització història d’aquesta famosa entrevista publicada a la portada de Le Monde, el 14-11-1963.

Finalment Carme Ferré, doctora en Comunicació que ha estudiat especialment la revista Serra d’Or, ens va fer una breu però molt interessant dissertació sobre l’origen i curs d’aquesta revista durant l’etapa de l’abadiat Escarré. Va recordar que una revista que havia començat com un òrgan intern de la coral dels treballadors de Montserrat, va convertir-se per influència de Josep Benet en una revista d’àmbit nacional dirigida per Ramon Bastardas i Max Cahner, on hi participaren força intel•lectuals del nostre país.

Va dir-nos que gràcies a la titularitat montserratina, podia passar per ser de l’Església i així esquivava la censura. Però després de les Declaracions de l’abat i sota la fèrula del ministre Fraga Iribarne, es va adduir l’argument que només podien escapar-se de la censura quan el contingut de la revista era de caire religiós, i com que Serra d’Or, en la seva quasi totalitat no tocava temes religiosos, també havia de sotmetre’s a la censura, la qual cosa va dificultar l’edició de la revista fins a l’acabament del franquisme. També els alumnes de la professora Carme Ferré i el professor Joan Manuel Tresserras faran un treball acadèmic sobre les declaracions de l’abat Escarré.

Jordi Vila-Abadal

Pots veure més fotografies de l'exposició a la UAB aquí

divendres, 7 de març de 2014

Els meus records del pare Abat Escarré

Afiliat a Unió Democràtica de Catalunya des de l’any 1953, al començament dels meus estudis universitaris, moltes vegades havia trobat acollida en jornades de reflexió a l’hostatgeria del Monestir de Montserrat, dirigida aleshores pel pare Miquel Estradé.

En assistir a la missa conventual. sempre m’impactava la solemnitat dels gestos del pare abat Escarré, fent voleiar la seva casulla d’amplis plecs, tant diferent de les utilitzades a les esglésies de l’època. Semblava un Papa del Renaixement .

Quan van succeir els fets del Palau de la Música Catalana, a l’any 1960, a les 48 hores de la meva detenció, em van deixar anar després d’un brutal pallissa. En arribar la informació, als pocs dies, que ens volien tornar a detenir vam buscar refugi en l’hospitalitat del Monestir.

A l’hora del dinar, asseguts a la taula dels hostes al costat del pare Abat, en el refetor dels monjos, aquest adreçant-se a la Comunitat va dir: “No els hi preguntarem qui son i d’on venen però els acollirem fraternalment”.

Les seves declaracions al diari Le Monde l’any 1963 varen suposar l’enfonsament de l’esquema que el nacionalcatolicisme franquista havia construït i l’emergència, amb veu pròpia, de l’Església a Catalunya. La ràbia que això va produir en els àmbits franquistes va ser enorme.

Una mostra d’això la vaig viure a les festes d’aniversari de la coronació de la Mare de Déu de Montserrat presidides pel cardenal Tisserant.

Després dels oficis, ballaven sardanes a la plaça, quan un escamot amb el crit de “Viva Cristo Rei” va començar a apallissar-los.

La nostra reacció va ser cridar insistentment “Pare Abat”, que va sortit als pocs moments al balcó del Monestir, acompanyat del cardenal, davant dels quals els assaltants es retiraren amb crits i imprecacions.

Abans de marxar cap a Itàlia en el seu exili, els joves d’Unió vam voler despedir -nos d’ell, visitant-lo a la casa de la Tecla Sala, a Barcelona, on ens va rebre cordialment.Va ser la darrera trobada, abans del seu multitudinari enterrament a Montserrat

Llibert Cuatrecasas
Advocat i economista .Diputat a Corts Generals de 1979 a 1992, representant la Minoria Catalana al Consell d’Europa.
President del seu Congrés d’Autoritats Regionals i Locals en el bienni de l’any 2000.
President de l‘Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (Fundació d’Unió Democràtica de Catalunya)

Inauguració de l'exposició a la UAB

Dijous, dia 13 de març a la 1 del migidia s’inaugurarà l’exposició “PREMSA i DICTADURA: L’abat Escarré a “Le Monde” 14-11-1963”, a la Sala d’Exposicions de la UAB que està ubicada a l’Edifici de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca general (Plaça Cívica).

L’acte comptarà amb la presència del Catedràtic d’Història Contemporània, Borja de Riquer, l’advocat i historiador, Pep Cruanyes, autor dels plafons històrics de l’exposició, Joan Manuel Tresserras, exconseller de cultura i Mitjans de Comunicació i Doctor en Ciències de la Informació i Carme Ferré, Doctora en Comunicació.

Tots professors de la UAB que faran treballs docents amb els alumnes sobre la figura de l’abat Escarré i les declaracions a “Le Monde” que ara es commemoren els 50 anys. Per part de la Comissió Escarré-APEC hi assistirà, Laia Massana, periodista i exalumna de la Facultat de Periodisme de la UAB. Tot coordinat per “Cultura en Viu”, el servei de promoció cultural de la UAB.

Us hi esperem a tots/totes.

Podeu veure fotografies de l'exposició clicant aquí

dilluns, 3 de març de 2014

El nostre abat Escarré

Durant els anys en què molts joves pujàvem a Montserrat per fer-hi tota classe de reunions, l’Abat Escarré sempre ens deia “Montserrat és vostre”, i nosaltres li responíem “L’Abat és nostre”.

En la meva condició de president dels joves d’Acció Catòlica de la Diòcesi de Barcelona, m’acollí sempre per parlar de tot, i d’una manera especial perquè el nostre grup es va proposar convertir la “nacional catòlica” JACE (Juventud de Acción Católica Española) en una continuïtat de la suprimida Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Ens tractà a cadascú de nosaltres amb un grau d’amistat i disponibilitat gens comú aleshores en homes d’Església de la seva jerarquia.

L’Abat Escarré va prendre la decisió que Montserrat s’havia d’obrir, acollir i escoltar les veus discrepants en matèria religiosa, eclesiàstica, política i cultural que sorgien a Catalunya, en uns anys de manca de llibertats.

El seu lideratge fou indiscutible i transparent i ens donà un alt grau de confiança i confidència perquè poguéssim descobrir les seves llums i ombres, pròpies de tot home públic, i del progressisme i conservadorisme que convivien a la comunitat benedictina.

L’Església catalana, que tenia una gran esperança en el Concili Vaticà II del Papa Joan XXIII, s’alegrava que l’Abat Escarré digués obertament a les seves homilies i a les famoses declaracions al diari “Le Monde” que el règim franquista no complia els deures democràtics envers el nostre poble.

Són prou conegudes les tristes conseqüències que va patir per aquest valent comportament.

Mai no oblidaré la seva estima i deferent tracte personal amb la meva vida, que podria resumir en algunes anècdotes.

En una visita a Montserrat de l’aleshores nunci del Vaticà a Espanya, Monsenyor Antonuiti, va preparar-me una entrevista privada amb ell, perquè l’informés de les dificultats que el règim imposava en l’anunci de jornades de joventut d’Acció Catòlica en llocs públics, principalment perquè parlàvem en català.

En aquells anys ens pensàvem que aquell Nunci no era franquista, però en tornar a Barcelona em va denunciar al bisbe Dr. Modrego per les meves queixes de tipus polític.

En una de les Setmanes Santes que anava a Montserrat, em va demanar formar part dels dotze que per Dijous Sant rentava i besava els peus.

Quan va conèixer el meu proper casament, se’m va oferir a presidir-lo i en dir-li jo que també volia fer-ho el bisbe Dr. Modrego, em va dir que el bisbe és més que un abat i que tranquils.

Seguiria en molts més detalls sobre la seva amistat i afecte mutu, però no puc oblidar un gran gest d’ell, poc abans de morir.

L’Emília i jo vam anar a la clínica Plató, on estava ingressat greument malalt en retornar d’Itàlia, per interessar-nos per la seva salut. Vam pujar fins a la porta de l’habitació, on vam trobar el monjo Romuald, que ens va confirmar la seva gravetat. Mentre estàvem parlant, l’Abat va cridar el monjo per preguntar-li qui havia vingut i en dir-li que érem nosaltres li va indicar que ens volia saludar. La trobada va ser molt emotiva i ens va donar les gràcies pel nostre interès.

Per aquests motius i molts d’altres, per a mi la figura de l’Abat M. Aureli Escarré es mereix tots els homenatges per ser un “gran homenot” del tot inoblidable.

Ferran Llopis Sarrió