diumenge, 9 de febrer de 2014

“Ja s’albira el dia que puguem tenir un estat que ens respecti i ens permeti ser nosaltres, sense demanar permís a ningú”

Ha dit l’escultor Domènec Fita amb motiu dels actes de Commemoració de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde.

Com a ciutadà i com a escultor celebro que es commemori l’aniversari d’aquelles explosives declaracions. Una part important de la meva tasca artística ha estat dedicada a l’art de l’Església. I vull remarcar que l’abadia montserratina ha tingut cura de la renovació de la litúrgia, la paraula i l’art, especialment en temps de l’abat Escarré.

Cal recordar que, acabada la guerra, la Dictadura militar i l’Església van quedar al marge d’aquell posar-se al dia. Montserrat va ser una excepció.

Com sempre, l’orgull militar i el poder d’un règim centralista i totalitari van ofuscar les ments. Montserrat es va constituir en un far que il·luminava l’església per mitjà de les seves publicacions, congressos i reunions, en benefici de tots aquells que hi van participar.

Les declaracions al diari “Le Monde”, del 14-11-1963 van tenir un preu : el desterrament de l’Abat Escarré que, per estimava a la nostra terra i les seves persones, i també a la veritat. Per això, va jugar fort per divulgar el que passava a Espanya.

El llibre de Jordi Vila Abadal “L’Abat d’un Poble”. Aquest poble es va manifestar el proppassat 11 de setembre en una via humana de 400 Km. A tot el llarg del territori català. Amb un gran impacte.

Espiritualment, els valors es tornen intemporals i suposo que l’abat Escarré es va unir a aquesta diada com també el Dr. Moisés Broggi, que han estat dos grans homes que vaig conèixer arran de la meva caiguda, estant internat a la clínica de sant Josep de Barcelona. Els dos m’han deixat una marca plena i forta en favor de la nostra terra i els seus valors, com també tants i tants catalans que, des de fa 300 anys, han desitjat aquest dia, que ja s’albira, que puguem tenir un estat que ens permeti reconeixement i respecte per a la llengua, la cultura i tot allò que ens caracteritza com a nació. En definitiva, ser nosaltres, sense demanar permís a ningú.

Aquestes ratlles, que volen sintetitzar els meus sentiments respecte al nostre país, s’uneixen a la commemoració dels 50 anys de les declaracions de l’Abat Escarré a “Le Monde”. Considero que van ser una baula més de la cadena de fets que ens han dut a la situació actual en que el poble confia en la democràcia per assolir les fites anhelades.

Cal que defensem amb determinació i astúcia el llegat de tants catalans que ens han precedit i han estat objecte de patiments i injustícies, unint-nos a l’estol de ciutadans que avui desitgen la nostra independència com cal a un estat lliure i sobirà, per a fer una societat millor i més justa.

Domènec Fita
Escultor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada