divendres, 21 de febrer de 2014

L'exposició “PREMSA i DICTADURA: L’abat Escarré a Le Monde” es podrà veure a LLEIDA PRÒXIMAMENT

Èxit de l’acte a l’Institut d’Estudis Ilerdencs

Teresa Carreras, Josep Lluís Cadena i Josep Ma Solé i Sabaté
a la Sala Montsuar de l'IEI de Lleida
Un públic coneixedor dels valors de la vida i l’obra de l’abat Escarré ha assistit dimecres, 19 de febrer, a l’acte de commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde que s’ha celebrat a la Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), a Lleida. L’acte ha comptat amb el director de l’IEI, Josep M. Solé i Sabaté que ha fet una interessant conferència. Després la comissària de la Commemoració i presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) Teresa Carreras ha parlat sobre la importància d’una entrevista que va ser referent per a un país, i el president de la demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes i vicepresident de l’APEC, Josep Lluís Cadena. Aquest darrer ha explicat per obrir la conferència sobre Aureli M. Escarré que la situació de respecte per la identitat catalana i la justícia social que reclamava l’abat encara no s’ha assolit tenint en compte la reivindicació d’una gran majoria de catalans que vol votar per poder decidir sobre la relació Catalunya-Espanya.

Durant l’acte s’ha anunciat que Lleida acollirà, properament, l’exposició “Premsa i Dictadura: L’abat Escarré a Le Monde”. Així s’hi va comprometre Teresa Carreras davant la demanda de Josep Lluís Cadena. Solé i Sabaté que va treballar durant molts anys amb l’historiador Josep Benet- un dels grans coneixedors de la vida i l’obra de Aureli M. Escarré- s’ha referir a l’assassinat, durant la Guerra Civil, de 23 monjos de Montserrat com a un fet que va marcar la vida de l’Abat en una situació política i social molt complexa. L’historiador va explicar l’evolució de l’abat des Del franquisme fins a posicions clarament antifranquistes i de denuncia Del règim de Franco. Va explicar que Escarré va permetre en les festes d’entronització de la Verge Maria- l’any 1947- que es fes el primer discurs en català. I el gran valor de l’obra de l’abat va ser recuperar el Monestir després de la Guerra perquè no l’ocupessin benedictins d’altres contrades i Montserrat continués essent el punt de referència de tots els catalans i les catalanes.

“L’abat Escarré és va convertir en un aglutinador de Catalunya malgrat que tenia molts enemics. I, des de l’Església, va ser capaç de tirar endavant un projecte de país que hi havia molts gent que buscava. Sense l’abat Escarré no es pot explicar la Catalunya actual”, afirmà Solé i Sabaté. “Escarré no va tenir al darrera seu la unanimitat de la congregació segons expliquen els historiadors, va afirmar Teresa Carreras, però la situació interna no ha d’amagar la projecció que va donar a Montserrat i a Catalunya”. Una de les persones que va conèixer l’abat va afirmar que havia sentit al benedictí Fray Justo Pérez de Urbel, primer abat del Monestir de la Santa Cruz del Valle de los Caidos que afirmava que “Montserrat es el Gibraltar español”.

En acabar s’ha projectat el vídeo "L'Abat Escarré: 50 anys de Memòria. El ressò d'unes declaracions 14-11-1963", coordinat per Laia Massana, lleidatana i membre de l'APEC.

Pots veure més fotografies de l'acte aquí (fotografies de "Serveis d'Audiovisuals de l'IEI i Teresa Carreras)

Pots llegir el discurs de Teresa Carreras aquí

diumenge, 9 de febrer de 2014

“Ja s’albira el dia que puguem tenir un estat que ens respecti i ens permeti ser nosaltres, sense demanar permís a ningú”

Ha dit l’escultor Domènec Fita amb motiu dels actes de Commemoració de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde.

Com a ciutadà i com a escultor celebro que es commemori l’aniversari d’aquelles explosives declaracions. Una part important de la meva tasca artística ha estat dedicada a l’art de l’Església. I vull remarcar que l’abadia montserratina ha tingut cura de la renovació de la litúrgia, la paraula i l’art, especialment en temps de l’abat Escarré.

Cal recordar que, acabada la guerra, la Dictadura militar i l’Església van quedar al marge d’aquell posar-se al dia. Montserrat va ser una excepció.

Com sempre, l’orgull militar i el poder d’un règim centralista i totalitari van ofuscar les ments. Montserrat es va constituir en un far que il·luminava l’església per mitjà de les seves publicacions, congressos i reunions, en benefici de tots aquells que hi van participar.

Les declaracions al diari “Le Monde”, del 14-11-1963 van tenir un preu : el desterrament de l’Abat Escarré que, per estimava a la nostra terra i les seves persones, i també a la veritat. Per això, va jugar fort per divulgar el que passava a Espanya.

El llibre de Jordi Vila Abadal “L’Abat d’un Poble”. Aquest poble es va manifestar el proppassat 11 de setembre en una via humana de 400 Km. A tot el llarg del territori català. Amb un gran impacte.

Espiritualment, els valors es tornen intemporals i suposo que l’abat Escarré es va unir a aquesta diada com també el Dr. Moisés Broggi, que han estat dos grans homes que vaig conèixer arran de la meva caiguda, estant internat a la clínica de sant Josep de Barcelona. Els dos m’han deixat una marca plena i forta en favor de la nostra terra i els seus valors, com també tants i tants catalans que, des de fa 300 anys, han desitjat aquest dia, que ja s’albira, que puguem tenir un estat que ens permeti reconeixement i respecte per a la llengua, la cultura i tot allò que ens caracteritza com a nació. En definitiva, ser nosaltres, sense demanar permís a ningú.

Aquestes ratlles, que volen sintetitzar els meus sentiments respecte al nostre país, s’uneixen a la commemoració dels 50 anys de les declaracions de l’Abat Escarré a “Le Monde”. Considero que van ser una baula més de la cadena de fets que ens han dut a la situació actual en que el poble confia en la democràcia per assolir les fites anhelades.

Cal que defensem amb determinació i astúcia el llegat de tants catalans que ens han precedit i han estat objecte de patiments i injustícies, unint-nos a l’estol de ciutadans que avui desitgen la nostra independència com cal a un estat lliure i sobirà, per a fer una societat millor i més justa.

Domènec Fita
Escultor

dilluns, 3 de febrer de 2014

ÈXIT de l’EXPOSICIÓ sobre les DECLARACIONS de l’abat Escarré a “Le Monde”, el 14-11-1963, al Palau Robert de Barcelona.

L’exposició “Premsa i dictadura: l’abat Escarré a Le Monde” que ha estat oberta al Palau Robert, de Barcelona, fins al 2 de febrer, marxa ara cap a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on es podrà visitar des del 17 de febrer fins el 4 d’abril, d’enguany. “Jo tinc encara molt viva la memòria a l’Abat. Va ser una figura que hem de reivindicar”, diu la Teresa que ha vingut , amb el seu marit, expressament de l’Arboç, ciutat on va néixer Aureli Maria Escarré. L’Abat va ser la primera personalitat de l’Església catòlica que el 14-11-1963, en plena dictadura franquista va plantar cara al règim amb una entrevista a la portada del rotatiu francès Le Monde, el diari més llegit i respectat d’Europa. Aleshores criticant que el règim es deia cristià i no actuava com a tal.

L’exposició que s’ha pogut visitar durant dues setmanes a la Sala d’Actes de les Cotxeres del Palau Robert ha tingut un gran èxit de públic. També va ser molt concorregut l’acte de presentació en el qual, Aureli Argemí, exsecretari de l’Abat Escarré i ex monjo de Montserrat va pronunciar una conferència molt detallada en la qual demostrà que l’Abat va haver de marxar a l’exili, a Itàlia, per pressions polítiques i eclesiàstiques. El seu exili no va ser en absolut voluntari. Argemí va ser presentat pel sots prior del Monestir de Montserrat, Joan Recasens. A l’acte hi va intervenir també Teresa Carreras, comissària dels actes de Commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde. L’Abat Escarré va dir Teresa Carreras, “ ha estat injustament silenciat durant tots aquests anys i ja és moment de reconèixer públicament el seu llegat nacional i social ja que reivindica el nostre poble”. El secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, va dir que “les declaracions de l’Abat van ser molt rellevants perquè van tenir un punt important d’heroïcitat donat que anaven a favor del país”. Martí va afirmar que “estem obligats a recordar, commemorar i portar al present actituds honorables, individuals o col•lectives, per preservar un llegat de país que no hem de deixar perdre”. Josep Martí va destacar en les seves paraules el llegat d’Escarré “el seu missatge ens posa en relació amb el present, perquè ara diem que volem un millor futur per al país amb la paraula”. A l’acte hi va assistir el secretari general de la Presidència, Jordi Vilajoana, i el director general d’Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès.

La mostra presenta retalls de premsa, llibres, revistes, textos relacionats amb el tema i un vídeo de 27 minuts de memòria història titulat “Abat Escarré: 50 anys de memòria. El ressò de les declaracions” en la qual es reprodueixen els testimonis d’alguns dels protagonistes que encara queden d’aquell temps. Hi participen Albert Manent, Josep Maria Macip, Marc Taxonera, el periodista francès, Serge Martí, Florencia Ventura- vídua de Josep Benet- Jordi Carbonell, tots ells coordinats per l’historiador Josep Maria Solé Sabaté. D’una banda, en set plafons resumeixen la biografia i l’obra de l’abat Escarré; reprodueixen les declaracions al rotatiu francès i les tradueixen al català; expliquen qui fou el periodista José Antonio Novais, corresponsal a Espanya de Le Monde i que realitzà aquella informació, i recullen reaccions de les autoritats franquistes.

De l’altra, un vuitè plafó que resumeix el context històric del Monestir en el moment de les declaracions. Aquest plafó és fet per l’historiador, advocat i periodista, Pep Cruanyes. En l’exposició és pot llegir l’entrevista a Le Monde- en català i en francès-.

50 anys d’una entrevista històrica

El 14 de novembre de 1963, el diari Le Monde publicava una entrevista a l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré. Una entrevista que havia d’esdevenir històrica, perquè per primer cop es denunciava al món des d’una autoritat eclesiàstica les contradiccions d’un règim que feia del catolicisme la seva columna vertebral però no actuava com a tal. L ’entrevista, realitzada pel corresponsal del rotatiu francès, José Antonio Novais, a instàncies de Josep Benet , Albert Manent i Josep Maria Macip, també va esperonar el catalanisme i va permetre donar a conèixer un corrent d’opinió creixent entre catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país i una funció i una actitud diferents de l’Església en el seu conjunt. Pocs dies després d’aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona. L’any 1965, l’abat Escarré va ser forçat exiliar-se a Itàlia per pressions del règim franquista i de l’Església catòlica. Fins al moment no s’han trobat documents que ho provin però així ho expliquen els testimonis que queden d’aquella època.