divendres, 3 de gener de 2014

Com vaig assabentar-me de la mort de l’Abat Escarré

A la tardor de 1968 el meu amic Ernest Costa em va proposar d’anar a Prada, a l’homenatge que es faria a Pompeu Fabra, fer una mica de muntanya, i arribar-nos a Zurïc, a Suïssa, on aquell any es celebraven els Jocs Florals de la Llengua Catalana. M’hi vaig avenir, i al final s’hi va afegir l’amiga Montserrat Vila. A Prada vam assistir emocionats a l’acte d’homenatge. Què puc dir de Mestre Fabra i de la seva tasca, l’única cosa important que s’havia salvat del gran naufragi.

A Zurïc, la Festa dels Jocs Florals també va ser emocionant. Una bandera suïssa cosida amb una de catalana ocupaven tot l’escenari. Nosaltres estàvem impressionats, no estàvem acostumats de veure la bandera catalana dalt d’un escenari i il·luminada d’aquella manera. Joan Triadú no hi havia pogut assistir perquè li havien retirat el passaport, però en absència seva, la seva esposa presidia la festa. Els premis es van repartir, els premiats van pujar a l’escenari i van fer les lectures i els parlaments.

Aquella nit vam parlar amb un dels catalans de Suïssa organitzadors de la Festa, si la memòria no em falla es deia Enric Blanc. No sé què li devíem preguntar, però ens devia veure amb aquella cara de passerells de la primera volada, que ens va posar confiança, i ens va preguntar si a l’endemà voldríem assistir a una reunió especial. Li vam dir que sí, i ens va apuntar l’adreça i l’hora en un paper, però va insistir que no ho diguéssim a ningú, perquè era previsible que a la Festa haguessin assistit agents de la policia secreta de Franco.

L’endemà ens vam presentar a l’adreça indicada. Ens va obrir el senyor Enric Blanc. També hi havia dos altres catalans vinguts de Barcelona: l’editor Miquel Arimany, i un altre home desconegut. I uns set o vuit homes més i una dona. Tots eren catalans, menys un senyor alt i prim que era suís, tot i que parlava el català amb prou correcció. De seguida ens vam adonar que es tractava de dirigents importants de la Catalunya exiliada. Alguns van arribar després nostre. Entre ells es saludaven amb una emoció que ens va commoure. Alguns no s’havien tornat a veure des de la diàspora del trenta-nou. Venien de París, de Londres, d’Amèrica del Sud, del Nord... Possiblement alguns d’aquells homes s’havien combatut a mort entre ells durant els anys de fratricidi ferotge. Però la victòria de “los nacionales” els havia arrenglerat a tots en el mateix bàndol de perdedors i exiliats.

Dels presents a la reunió només recordo els noms de Jordi Arqué, dirigent del Bloc Obrer i Camperol, i del POUM; el pintor Manuel Viusà, vinculat al FRONT, que venia de París acompanyat de la seva esposa; Joan Lucas i Masjoan, Secretari de Relacions Exteriors del Consell Nacional Català a l’exili; un tal Vidal, que venia d’un país sud-americà en representació del seu pare; i quatre o cinc polítics catalans més, que no puc recordar. En canvi recordo un altre dels catalans de Suïssa allí presents: Josep Grau, un capellà que escrivia poesies i signava l’Ermità dels Alps.

A partir d’aquell moment cadascuna d’aquelles persones va anar parlant de com veia la situació a Catalunya i què hauríem de fer per alliberar-nos. Al cap d’una llarga estona Manuel Viusà va apuntar si no havia arribat el moment de crear una ETA catalana. Però ningú no ho veia clar, el 5 de gener de 1960 en Quico Sabater, un dels darrers maquis armats, havia caigut abatut a Sant Celoni, no semblava pas que hi hagués cap possibilitat de plantar cara al règim de forma violenta. A més, qui ho faria?

Cadascú anava dient la seva, fins que ens van mirar a nosaltres tres. “I què hi dieu vosaltres? Quina és la situació a “l’interior”? Com ho viu la joventut? Veieu possible una revolta? En què us podríem ajudar?” La veritat és que no devíem donar una resposta gaire encoratjadora. Vam explicar com ho vèiem, o més aviat com no ho vèiem, semblava que res no pogués fer trontollar aquell règim de ferro.

Tanmateix, no feia gaire, hi havia hagut una cosa que l’havia fet trontollar: les declaracions que l’Abat Escarré havia fet al diari Le Monde, criticant el règim del general Franco. Allò havia tret de polleguera els factòtums del Movimiento i de l’Església més reaccionària. Tant, que l’Abat va ser exiliat a Itàlia. Fins que, ja ben malalt, havia tornat a Catalunya.

A la reunió en vam parlar molt, de l’Abat Escarré, tot i que entre nosaltres hi devia haver catòlics, agnòstics, i ateus de pedra picada, tots coincidíem que Escarré era un gran aliat per a la nostra causa comuna. A més, la clatellada de l’Escarré li arribava al règim per on menys s’ho podia imaginar: per l’Església que anys abans l’havia rebut sota tàlem. Alguna cosa estava canviant al país. i cada canvi n’esperonava d’altres.

En un moment donat un dels presents va sortir de la sala per anar a telefonar. Al cap d’uns moments tornava apressat dient: “Acaba de morir l’Abat Escarré!”. Allà es va trencar el fil de la reunió, que ja no es va tornar a reprendre. Tothom es va aixecar de la cadira consternat comentant l’esdeveniment. Tot i que ho esperàvem feia dies, la notícia de la mort de l’Abat ens arribava just en aquell moment, en una ciutat suïssa, enmig d’una reunió clandestina d’importants exiliats i tres passerells de “l’interior”, que per casualitat eren allí, que volien alliberar la seva Pàtria i no tenien ni idea de com s’havia de fer.

Havia mort un dels nostres. En aquell moment el senyor alt i prim, que tot i ser suís parlava el català prou correctament, va arrencar a plorar.

(1) Vull afegir aquí que l’any 1979 Manuel Viusà va ser acusat per l’Estat Espanyol de ser un del creadors del grup armat EPOCA, i que les armes, pistoles i munició, les havia adquirides a Alemanya ajudat per un ciutadà suís anomenat Ernest Jackob Sporri. Sense poder-ho assegurar, tot em fa suposar que Ernest Jackob Sporri era el suís de la nostra reunió.

Enric Larreula Vidal
Cantant i escriptor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada