dijous, 16 de gener de 2014

A la memòria del Reverendíssim Dom Abat Escarré, un heroi català en plena dictadura

Un 13 d’agost de 1961 s’aixecava el mur de Berlín, símbol de les barreres ideològiques i físiques que separaven les dues Alemanyes i significaven el començament de la Guerra Freda. Un 22 d’agost de 1962, J. F. Kennedy s’adreçava en un discurs a la població nord-americana per la crisi dels míssils a Cuba. Un any i mig després, era assassinat a Dallas.

Tres fets que formen ja part de la nostra història concentrats en tan sols poc més de dos anys. Corrien temps convulsos i de canvis arreu del món que potser van desviar l’atenció d’altres focus de menys ressò, però d’una heroïcitat innegable pel poble català.

Un dijous 14 de novembre de 1963, el diari francès Le Monde, a través del corresponsal del rotatiu a Espanya, José Antonio Novais Tomé, va publicar unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré i Jané. Les paraules de l’abat van ser una verdadera bomba informativa. Un cant a la llibertat en temps de repressió franquista. Textualment deia: “Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Tenim dret com qualsevol altra minoria a la nostra cultura, a la nostra història, als nostres costums que tenen la seva pròpia personalitat en el conjunt espanyol”.

Unes paraules carregades de força catalanista i que van quedar silenciades per la forta censura que imprimia el govern franquista. Afortunadament, la mostra “L’abat Escarré i les declaracions a Le Monde”, organitzada per la Comissió Escarré i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, ens ha ajudat a aprofundir i a conèixer amb claredat la seva sinceritat i la seva absoluta absència de por.

S’han complert 50 anys de les paraules de l’abat de Montserrat, plenament vigents actualment, fins i tot encara amb més intensitat. Escarré va plantar aquell dia una petita llavor d’un procés que va començar el mateix dia en què Franco signava el Parte a Burgos on anunciava que “la Guerra ha terminado”.

Desgraciàdament, aquell conflicte bèl•lic roman encara a les memòries d’aquells que la van viure de primera mà. La majoria érem aliens a tot allò que passava al nostre voltant. Érem massa petits. De fet, jo tenia tres anys quan es van publicar les reflexions d’Escarré. A casa ningú parlava de política, ningú volia remoure el passat i a classe ens ensenyaven les bondats de la Creuada. No obstant això, els més grans, els nostres pares, no oblidaven el que havia passat de l’any 1936 al 1939.

Recordo com si fos ara que la primera vegada que vaig tenir una impressió estranya de l’anormalitat d’aquella falsa normalitat va ser un dissabte a l’església. Era el 2 de març de 1974. Els grups de gent més gran comentaven que havien matat amb garrot vil a Salvador Puig Antich. En el seu dia no ho vaig saber comprendre, però anys després entenia el significat d’allò: el dictador moria matant.

Pels de la nostra generació, els anys van passar ràpidament: de l’escola a l’institut i de l’institut a la universitat o la feina; les coses canviaven (o així ens ho semblava); i la memòria històrica del nostre poble començava a ser recordada. Semblava que la foscor viscuda al llarg de tots aquells anys arribava a a seva fi, i més encara quan es va organitzar un acte que, d’una vegada per totes, canviaria el nostre futur per sempre. El diumenge 11 de setembre de 1977 va ser autoritzada la primera manifestació a favor de la identitat catalana després de la mort de Franco. Sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, un milió dues-centes mil persones van sortir als carrers de Barcelona a reclamar el que ens havien pres quaranta anys enrere amb el fusell com a única justificació.

Ja havian passat molts anys, però les paraules de l’abat Escarré començaven a germinar en benefici de la gran majoria de catalans. Evidentment, la història no s’atura i en aquests moments estem vivint fets d’una transcendència immensa. No obstant això, els grans canvis dels últims temps no han de servir d’excusa, ans al contrari, per perdre de vista el que van fer petits herois quotidians, deixant la seva empremta imborrable, així com ho va fer el pare abat de Montserrat, el nostre Reverendíssim Dom Aureli Maria Escarré i Jané. 

Antoni Terra Barbena 
Assessor Tributari

1 comentari:

  1. Benvolguts amics,
    És important que entreu en aquest link,
    firmeu la petició i la feu circular
    http://chn.ge/1cVZD1F

    ResponElimina