divendres, 17 de gener de 2014

Inauguració Exposició "Premsa i Dictadura: L'abat Escarré a Le Monde" a les cotxeres del palau Robert fins el 2/2/2014

Fotografies de Maria Salicrú


Pare Joan Recasens; Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat; Aureli Argemí, ex secretari Abat i Teresa Carreras, comissària Commemoració.



Vista General del Públic a les Cotxeres del Palau Robert


Muriel Casals, Jordi Vila-Abadal, Ignasi Genovès i Jordi Vilajoana a primera fila.

Teresa Carreras i Josep Martí (esquena)

Arcadi Oliveras, president Justícia i Pau i Joan Maluquer, editor.



Exposició a les Cotxeres del Palau Robert

dijous, 16 de gener de 2014

A la memòria del Reverendíssim Dom Abat Escarré, un heroi català en plena dictadura

Un 13 d’agost de 1961 s’aixecava el mur de Berlín, símbol de les barreres ideològiques i físiques que separaven les dues Alemanyes i significaven el començament de la Guerra Freda. Un 22 d’agost de 1962, J. F. Kennedy s’adreçava en un discurs a la població nord-americana per la crisi dels míssils a Cuba. Un any i mig després, era assassinat a Dallas.

Tres fets que formen ja part de la nostra història concentrats en tan sols poc més de dos anys. Corrien temps convulsos i de canvis arreu del món que potser van desviar l’atenció d’altres focus de menys ressò, però d’una heroïcitat innegable pel poble català.

Un dijous 14 de novembre de 1963, el diari francès Le Monde, a través del corresponsal del rotatiu a Espanya, José Antonio Novais Tomé, va publicar unes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré i Jané. Les paraules de l’abat van ser una verdadera bomba informativa. Un cant a la llibertat en temps de repressió franquista. Textualment deia: “Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Tenim dret com qualsevol altra minoria a la nostra cultura, a la nostra història, als nostres costums que tenen la seva pròpia personalitat en el conjunt espanyol”.

Unes paraules carregades de força catalanista i que van quedar silenciades per la forta censura que imprimia el govern franquista. Afortunadament, la mostra “L’abat Escarré i les declaracions a Le Monde”, organitzada per la Comissió Escarré i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, ens ha ajudat a aprofundir i a conèixer amb claredat la seva sinceritat i la seva absoluta absència de por.

S’han complert 50 anys de les paraules de l’abat de Montserrat, plenament vigents actualment, fins i tot encara amb més intensitat. Escarré va plantar aquell dia una petita llavor d’un procés que va començar el mateix dia en què Franco signava el Parte a Burgos on anunciava que “la Guerra ha terminado”.

Desgraciàdament, aquell conflicte bèl•lic roman encara a les memòries d’aquells que la van viure de primera mà. La majoria érem aliens a tot allò que passava al nostre voltant. Érem massa petits. De fet, jo tenia tres anys quan es van publicar les reflexions d’Escarré. A casa ningú parlava de política, ningú volia remoure el passat i a classe ens ensenyaven les bondats de la Creuada. No obstant això, els més grans, els nostres pares, no oblidaven el que havia passat de l’any 1936 al 1939.

Recordo com si fos ara que la primera vegada que vaig tenir una impressió estranya de l’anormalitat d’aquella falsa normalitat va ser un dissabte a l’església. Era el 2 de març de 1974. Els grups de gent més gran comentaven que havien matat amb garrot vil a Salvador Puig Antich. En el seu dia no ho vaig saber comprendre, però anys després entenia el significat d’allò: el dictador moria matant.

Pels de la nostra generació, els anys van passar ràpidament: de l’escola a l’institut i de l’institut a la universitat o la feina; les coses canviaven (o així ens ho semblava); i la memòria històrica del nostre poble començava a ser recordada. Semblava que la foscor viscuda al llarg de tots aquells anys arribava a a seva fi, i més encara quan es va organitzar un acte que, d’una vegada per totes, canviaria el nostre futur per sempre. El diumenge 11 de setembre de 1977 va ser autoritzada la primera manifestació a favor de la identitat catalana després de la mort de Franco. Sota el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, un milió dues-centes mil persones van sortir als carrers de Barcelona a reclamar el que ens havien pres quaranta anys enrere amb el fusell com a única justificació.

Ja havian passat molts anys, però les paraules de l’abat Escarré començaven a germinar en benefici de la gran majoria de catalans. Evidentment, la història no s’atura i en aquests moments estem vivint fets d’una transcendència immensa. No obstant això, els grans canvis dels últims temps no han de servir d’excusa, ans al contrari, per perdre de vista el que van fer petits herois quotidians, deixant la seva empremta imborrable, així com ho va fer el pare abat de Montserrat, el nostre Reverendíssim Dom Aureli Maria Escarré i Jané. 

Antoni Terra Barbena 
Assessor Tributari

dijous, 9 de gener de 2014

Incendi del Casal de Montserrat: 50 anys

L’atac feixista encara resta impune.

Enguany, el dia 22 de desembre, es compleixen cinquanta anys de l’incendi del Casal de Montserrat. Era l’any 1963. Aquell mateix any el 14 de novembre el diari Le Monde havia publicat les declaracions de l’Abat de Montserrat en les quals afirmava que el règim polític de l’estat espanyol es deia cristià però no complia amb els principis del cristianisme. També s’afirmava que no s’havien viscut 25 anys de pau sino 25 anys de victòria.

El Casal de Montserrat era un edifici on tenien la seu algunes organitzacions religioses vinculades amb el Monestir de Montserrat, la més important, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat fundada pel bisbe Torras i Bages l’any 1899. També s’hi ubicaven els Agrupaments Escoltes Mare de Déu de Montserrat, Abat Marcet i Mossèn Antoni Batlle. Aquest darrer duia el nom precisament de la persona que havia estat el restaurador del Moviment Escolta a Catalunya, enmig de moltes dificultats durant els anys del franquisme. Ell va seguir, amb moltes limitacions, les actuacions de l’escoltisme català que s’havia creat abans de la guerra dirigit per Josep Maria Batista i Roca.

Avui al carrer dels Arcs, a la façana d’on hi havia el Casal de Montserrat,  l’ajuntament de Barcelona hi col·locà fa pocs anys una placa: “Aqui hi hagué el Casal de Montserrat on des de 1947 a 1965 s’hostatjaren grups i entitats que lluitaren pel redreçament de Catalunya”.

La placa no diu però que al matí de diumenge 22 de desembre de 1963 uns veïns del Portal de l’Àngel varen cridar els bombers perquè de la Casa de Montserrat del carrer del Arcs 7 sortia una gran quantitat de fum.

Els bombers que hi anaren ràpidament, trobaren obertes les portes del carrer i es posaren a apagar el foc, al pis principal hi havia l’habitació destinada a secretaria i magatzem dels escoltes.

La secretaria restà totalment destruïda i malmès tot el material d’acampada que s’hi conservava, i el que era més lamentable, les carpetes de mapes i tota la biblioteca de Mn. Batlle instal·lada allà. El fum omplia tota la casa i no es veia res.

El local que havia estat preparat pels nois per a celebrar-hi una festa nadalenca diumenge al migdia, apareixia amb els pessebres destruïts i un quadre de Sant Jordi era per terra amb el vidre trencat i amb senyals d’haver estat trepitjat violentament.

A l’esvair-se el fum es pogué comprovar que a dos replans de l’escala hi havia unes inscripcions amb pintura negra que s’havien fet utilitzant una trepa, deien: “España una bandera, una patria, una lengua”.

Abans que arribés la policia un escolta de l’Agrupament va anar a buscar una màquina de fotografiar amb un flash i en va recollir les imatges.

Els bombers van treure d’entre les runes carbonitzades de la secretaria la màscara de bronze de Mossèn Batlle que presidia la sala. La màquina d’escriure, la multicopista i l’harmònium de campanya de Mn. Batlle, tots van aparèixer amb senyals d’haver estat brutalment massacrats abans d’encendre el foc.

La notícia de la crema del Casal de Montserrat es va escampar i es va convocar una concentració davant del Casal cremat per a l’endemà dilluns a les 8 del vespre.

El dilluns dia 23 poc abans de les vuit, tot el carrer dels Arcs es va anar omplint de gent, molts ho feien de tornada de la Fira de Santa Llúcia de la plaça de la Catedral. La concentració es va fer en silenci fins que un petit grup comença a cantar el Virolai, en aquells moments era un cant d’afirmació. Tothom s’hi va afegir: ”…de Montserrat estel, il·lumineu la catalana terra..."

Les gestions fetes pel Monestir de Montserrat prop de les autoritats governatives no varen servir per a que la policia trobés els autors de l’incendi del Casal de Montserrat. Han passat cinquanta anys i el fet segueix en la impunitat.

Després de la crema del Casal els Agrupaments Escoltes continuaren les activitats i seguiren el camí iniciat per mossèn Batlle, treballar en l’educació dels joves, fomentar els valors, l’esperit de servei i la fidelitat a Catalunya.

És greu que molts fets hagin quedat en la més absoluta impunitat, seria de tota manera molt més greu que no guardéssim la memòria d’aquells fets. Sense conèixer el nostre passat, difícilment sabrem entendre el present i fer front als reptes esperançats del nostre futur com a nació.

Joan Vallvé Antic
Escolta l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat

divendres, 3 de gener de 2014

Com vaig assabentar-me de la mort de l’Abat Escarré

A la tardor de 1968 el meu amic Ernest Costa em va proposar d’anar a Prada, a l’homenatge que es faria a Pompeu Fabra, fer una mica de muntanya, i arribar-nos a Zurïc, a Suïssa, on aquell any es celebraven els Jocs Florals de la Llengua Catalana. M’hi vaig avenir, i al final s’hi va afegir l’amiga Montserrat Vila. A Prada vam assistir emocionats a l’acte d’homenatge. Què puc dir de Mestre Fabra i de la seva tasca, l’única cosa important que s’havia salvat del gran naufragi.

A Zurïc, la Festa dels Jocs Florals també va ser emocionant. Una bandera suïssa cosida amb una de catalana ocupaven tot l’escenari. Nosaltres estàvem impressionats, no estàvem acostumats de veure la bandera catalana dalt d’un escenari i il·luminada d’aquella manera. Joan Triadú no hi havia pogut assistir perquè li havien retirat el passaport, però en absència seva, la seva esposa presidia la festa. Els premis es van repartir, els premiats van pujar a l’escenari i van fer les lectures i els parlaments.

Aquella nit vam parlar amb un dels catalans de Suïssa organitzadors de la Festa, si la memòria no em falla es deia Enric Blanc. No sé què li devíem preguntar, però ens devia veure amb aquella cara de passerells de la primera volada, que ens va posar confiança, i ens va preguntar si a l’endemà voldríem assistir a una reunió especial. Li vam dir que sí, i ens va apuntar l’adreça i l’hora en un paper, però va insistir que no ho diguéssim a ningú, perquè era previsible que a la Festa haguessin assistit agents de la policia secreta de Franco.

L’endemà ens vam presentar a l’adreça indicada. Ens va obrir el senyor Enric Blanc. També hi havia dos altres catalans vinguts de Barcelona: l’editor Miquel Arimany, i un altre home desconegut. I uns set o vuit homes més i una dona. Tots eren catalans, menys un senyor alt i prim que era suís, tot i que parlava el català amb prou correcció. De seguida ens vam adonar que es tractava de dirigents importants de la Catalunya exiliada. Alguns van arribar després nostre. Entre ells es saludaven amb una emoció que ens va commoure. Alguns no s’havien tornat a veure des de la diàspora del trenta-nou. Venien de París, de Londres, d’Amèrica del Sud, del Nord... Possiblement alguns d’aquells homes s’havien combatut a mort entre ells durant els anys de fratricidi ferotge. Però la victòria de “los nacionales” els havia arrenglerat a tots en el mateix bàndol de perdedors i exiliats.

Dels presents a la reunió només recordo els noms de Jordi Arqué, dirigent del Bloc Obrer i Camperol, i del POUM; el pintor Manuel Viusà, vinculat al FRONT, que venia de París acompanyat de la seva esposa; Joan Lucas i Masjoan, Secretari de Relacions Exteriors del Consell Nacional Català a l’exili; un tal Vidal, que venia d’un país sud-americà en representació del seu pare; i quatre o cinc polítics catalans més, que no puc recordar. En canvi recordo un altre dels catalans de Suïssa allí presents: Josep Grau, un capellà que escrivia poesies i signava l’Ermità dels Alps.

A partir d’aquell moment cadascuna d’aquelles persones va anar parlant de com veia la situació a Catalunya i què hauríem de fer per alliberar-nos. Al cap d’una llarga estona Manuel Viusà va apuntar si no havia arribat el moment de crear una ETA catalana. Però ningú no ho veia clar, el 5 de gener de 1960 en Quico Sabater, un dels darrers maquis armats, havia caigut abatut a Sant Celoni, no semblava pas que hi hagués cap possibilitat de plantar cara al règim de forma violenta. A més, qui ho faria?

Cadascú anava dient la seva, fins que ens van mirar a nosaltres tres. “I què hi dieu vosaltres? Quina és la situació a “l’interior”? Com ho viu la joventut? Veieu possible una revolta? En què us podríem ajudar?” La veritat és que no devíem donar una resposta gaire encoratjadora. Vam explicar com ho vèiem, o més aviat com no ho vèiem, semblava que res no pogués fer trontollar aquell règim de ferro.

Tanmateix, no feia gaire, hi havia hagut una cosa que l’havia fet trontollar: les declaracions que l’Abat Escarré havia fet al diari Le Monde, criticant el règim del general Franco. Allò havia tret de polleguera els factòtums del Movimiento i de l’Església més reaccionària. Tant, que l’Abat va ser exiliat a Itàlia. Fins que, ja ben malalt, havia tornat a Catalunya.

A la reunió en vam parlar molt, de l’Abat Escarré, tot i que entre nosaltres hi devia haver catòlics, agnòstics, i ateus de pedra picada, tots coincidíem que Escarré era un gran aliat per a la nostra causa comuna. A més, la clatellada de l’Escarré li arribava al règim per on menys s’ho podia imaginar: per l’Església que anys abans l’havia rebut sota tàlem. Alguna cosa estava canviant al país. i cada canvi n’esperonava d’altres.

En un moment donat un dels presents va sortir de la sala per anar a telefonar. Al cap d’uns moments tornava apressat dient: “Acaba de morir l’Abat Escarré!”. Allà es va trencar el fil de la reunió, que ja no es va tornar a reprendre. Tothom es va aixecar de la cadira consternat comentant l’esdeveniment. Tot i que ho esperàvem feia dies, la notícia de la mort de l’Abat ens arribava just en aquell moment, en una ciutat suïssa, enmig d’una reunió clandestina d’importants exiliats i tres passerells de “l’interior”, que per casualitat eren allí, que volien alliberar la seva Pàtria i no tenien ni idea de com s’havia de fer.

Havia mort un dels nostres. En aquell moment el senyor alt i prim, que tot i ser suís parlava el català prou correctament, va arrencar a plorar.

(1) Vull afegir aquí que l’any 1979 Manuel Viusà va ser acusat per l’Estat Espanyol de ser un del creadors del grup armat EPOCA, i que les armes, pistoles i munició, les havia adquirides a Alemanya ajudat per un ciutadà suís anomenat Ernest Jackob Sporri. Sense poder-ho assegurar, tot em fa suposar que Ernest Jackob Sporri era el suís de la nostra reunió.

Enric Larreula Vidal
Cantant i escriptor