diumenge, 21 de desembre de 2014

Mail enviat al Pare Soler amb motiu Del decés Del Pare Marc Taxonera

Reverendíssim Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler

En nom de l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i de la Comissió Escarré li escric aquestes ratlles per expressar-li el nostre condol pel decès del Pare Marc Taxonera que hem conegut avui.

Tanmateix vull fer un reconeixement a la memòria del Pare Marc perquè durant la visita que li vàrem fer a Montserrat el 16 de juny del 2012 amb Agnès-Christine Fontaine i Adèle Fontaine, filla i neta del senyor André Fontaine- guanyador de la Menció Honorífica del Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista que cada any lliura l'APEC- ens va suggerir treballar per la commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l'abat Escarré a Le Monde.

Després d'una reflexió de la nostra Junta vam decidir tirar endavant la Commemoració i crear una Comissió més àmplia amb gent de la societat civil que porta el nom de l'Abat. Amb aquesta Comissió- de la qual Montserrat en forma part- hem fet un llibre, un vídeo de memòria històrica i una exposició que ha voltat per tot Catalunya per divulgar el mestratge de l'Abat.

El pare Marc que va intervenir en el video, fou juntament amb el pare Maur i el pare Miquel Estradé qui van donar forma d'entrevista- pregunta resposta- a les declaracions que l'abat Escarré va fer al corresponsal de Le Monde, a Madrid, José Antonio Novais y que foren promogudes per Josep Benet, Albert Manent i Josep Maria Macip.

En cumplir el suggeriment que el Pare Marc ens va fer i a través de diversos contactes que vam poder tenir amb ell personalment, els membres de la Comissió vam descobrir el seu profund coneixement de la història de Catalunya i d'Europa, el seu amor pel seu país, per la cultura i per la justícia social seguint la petja de l'Abat al llarg de tota la seva vida. Durant les nostres converses amb el Pare Marc ens va donar proves més d'una vegada del seu alt esperit conciliador.

És per això que els membres de la Comissió Escarré i de l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) el recordarem sempre amb afecte.

Cordialment

Teresa Carreras Presidenta
APEC
Comissària Commemoració Declaracions Abat Escarré a Le Monde
19-12-2014

dimecres, 12 de novembre de 2014

Tarragona acull una exposició sobre les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde

L’abat va ser la primera veu eclesiàstica de la jerarquia espanyola que, fa 50 anys, es va posicionar públicament en contra de la dictadura de Franco

Tarragona, 10 de novembre de 2014

La Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes us convida a la inauguració de l'exposició 'Premsa i dictadura: l'abat Escarré a Le Monde', que tindrà lloc dijous, 13 de novembre de 2014, a les 19.30 hores, a Centre Tarraconense El Seminari. A l’acte d’inauguració hi participaran Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona, Sara Sans, presidenta de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes, Josep Sabaté, periodista que pronunciarà la conferència inaugural, Teresa Carreras, presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i comissària de l'exposició, i Aureli Argemí, qui va ser secretari personal de l’abat.

L’exposició

El 14 de novembre de 1963, el diari francès Le Monde publicava a la portada una entrevista amb l'abat de Montserrat. Era la primera veu eclesiàstica de la jerarquia espanyola que es posicionava públicament en contra de la dictadura de Franco. "El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme", va ser el titular de la polèmica entrevista amb l'abat. El corresponsal a Madrid del diari francès, el periodista José Antonio Novais, firmava la notícia, de la qual es va celebrar l'any passat el 50è aniversari.

Per commemorar l’efemèride, l'Associació de Periodistes Europeus (APEC) va produir l'exposició itinerant ‘Premsa i dictadura: L'abat Escarré a Le Monde’, que consta de nou plafons informatius i exemplars originals de la premsa estrangera i espanyola del moment, analitza l'entorn polític i social, el paper que va jugar el periodista i les conseqüències que va representar per a Escarré, entre les quals, l'exili a l'estranger. També inclou la projecció del documental "L'abat Escarré. 50 anys de memòria. El ressò de les declaracions de Le Monde (14-11-1963)", amb imatges de l'abat i testimonis de persones que li feien costat.

La mostra es podrà visitar al Centre Tarraconense El Seminari (C/ Sant Pau, 4. 43003 Tarragona) fins el proper dia 28 de novembre. L’entrada és lliure.

50è aniversari

Aquest acte s'emmarca dins de les activitats de difusió de la commemoració dels 50 anys de les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde, que vol donar a conèixer la valentia política de l’abat, un home d’Església a través dels valors cristians en què va basar la seva vida; la defensa de la justícia social i la solidaritat, la llibertat, especialment la llibertat d’expressió i de consciència, de diàleg, de perdó i d’obertura al món.

La Comissió Escarré-APEC està formada per membres de l’APEC, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, el Monestir de Montserrat, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el diari Le Monde, el Diplocat, la UAB, la UVic, la ULleida, el Centre d’Estudis Ilerdencs, el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, grups de joves i persones que a títol personal promouen aquest aniversari.


dijous, 30 d’octubre de 2014

Gairebé mig segle amb el record i l’admiració a l’Abat Escarré

El dia 21 d’octubre, es va commemorar el 46è aniversari de la defunció del P. Abat de Montserrat, Aureli M. Escarré.

A la Cripta de l’Abadia es pot llegir el seu epitafi: “Abat restaurador de Montserrat, servent fidel fins a morir de l’Església i de Catalunya”. Precís i concís, avui no podríem pas trobar un millor resum de tota una vida. Amb les seves contradiccions, grans encerts i unes preses de posició públiques, que encoratjava a uns i esdevenia d’una incomoditat insuportable per a molts dels poderosos d’aquell moment històric.

Una de les manifestacions més clarividents i coratjoses de la seva paraula profètica, es van materialitzar en les conegudes Declaracions al Diari Le Monde. En el transcurs d’aquests darrers mesos, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha cregut necessari retre un homenatge a tots aquells que de forma decisiva, van contribuir a què es poguessin portar a terme: Josep Benet, Albert Manent, per un cantó i J. A. Novais, com a corresponsal de Le Monde per l’altre , van fer possible que esclatés una autèntica bomba per al règim del general Franco.

L’associació citada més amunt, ha portat a terme una valuosíssima tasca pedagògica per tot Catalunya i el Rosselló francès, organitzant exposicions i actes informatius entorn el que va representar la publicació de les Declaracions. La iniciativa, pretenia, no pas portar a terme l’exaltació d’un mite, o un exercici de nostàlgia, sinó per fer un toc d’atenció, i recordar que malgrat totes les dificultats, sempre hi ha algú disposat a jugar-se-la per l’existència d’un periodisme al costat de la democràcia. I per recordar-nos un cop més, el compromís de l’Abadia de Montserrat amb el poble de Catalunya. No ens ha de sorprendre pas, que el President de la Generalitat reconegui que l’actitud de l’Abat Escarré, inspira encara avui el futur de Catalunya.

Joan Sebastià Martí
Productor de Cine

diumenge, 21 de setembre de 2014

"La premsa estrangera era un dels forats negres del franquisme”

Això ho ha dit Antonio Franco, exdirector de El Periódico que va fer la conferència inaugural al Col·legi de Periodistes de la Catalunya-Central (CPC), a Manresa. Hi van intervenir també el Pare Pius Tragan, monjo de Montserrat i la comissària de la Commemoració, Teresa Carreras, presidenta de l’APEC.


El periodista Antonio Franco va parlar de la repressió informativa de la dictadura a la conferència de l’exposició sobre les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde contra el règim, fa 50 anys. L'exposició es pot visitar fins el 31 d'octubre

Una entrevista publicada a la portada de Le Monde, el 14 de novembre del 1963, va aconseguir sacsejar el règim franquista espanyol en un període d’estricte censura informativa imposada pel ministre Manuel Fraga. L’exposició que es va inaugurar ahir al vespre a la seu de la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Plana de l’Om, 6, de Manresa) relata com el corresponsal a Madrid del diari francès Le Monde, José Antonio Novais, va esdevenir un altaveu del sector crític amb el règim franquista.

En concret, l’exposició, organitzada per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ( APEC) se centra en l’entrevista que li va fer el periodista a l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en la qual atacava directament els valors de Franco. “El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme”, recollia el titular del diari.

La presidenta de l’APEC, Teresa Carreras, el pare Pius-Ramon Tragan -monjo de Montserrat i persona propera a Escarré- i el periodista Antonio Franco van parlar ahir al vespre del triangle periodisme, església i dictadura. L’acte fou presentat pel president de la Demarcació Catalunya Central, Gonçal Mazcuñán. Durant la seva intervenció, Franco va enviar un missatge a les noves generacions de professionals perquè mirin el passat que “és on es troben les claus per entendre el present històric”. Franco va recordar la censura informativa amb la qual es treballava durant els anys seixanta i la importància que tenia la premsa i la ràdio de fora perquè “la premsa estrangera era un dels forats negres que tenia el control de la informació”.

Novais mai va estar excessivament content d’aquella entrevista perquè estrictament no ho va ser. L’abat i Novais es van tancar, tots dos sols, en una habitació del monestir i el periodista en comptes de formular preguntes va prendre notes d’un discurs desordenat d’Escarré però amb un missatge clar en contra de la dictadura de Franco. La notícia la va escriure sota supervisió al mateix monestir i el cap d’Internacional del diari francès d'aleshores, André Fontaine, li va donar llum verda.

Carreras va recordar ahir que Fontaine, que va rebre la Menció Honorífica de l’APEC el 2012, va prendre una decisió important: “atrevir-se a publicar la bomba que tenia entre les mans”. Per a Carreras la vida d’Escarré fou complexa i la seva significació històrica va més enllà de fet religiós.

El Pare Pius, per la seva banda, va repassar la trajectòria d’Escarré. D’ell va dir que molts el catalogaven de persona autoritària i severa. Al seu entendre, era “un home de tradició, però conscient del present que vivia” i amb la mirada posada a Europa i ens els valors democràtiques i de llibertat que s’hi albiraven. El religiós va recordar que Escarré va ser cessat com a abat i forçat a l’exili perquè se l’acusava de formar els monjos joves en una mentalitat més oberta i perquè la seva posició política havia posat en un compromís diplomàtic al Vaticà. Com a exemple del seu compromís amb el país, el Pare Pius va recordar una conversa que va tenir l’abat Escarré amb l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Porcioles. L’alcalde li va dir: “la qüestió del català és cosa morta”. I l’abat li va respondre: “vostè i jo morirem, però el català persistirà”.

L’exposició "Premsa i dictadura: L'abat Escarré a Le Monde" es pot visitar fins el 31 d’octubre de dilluns a divendres, de 9.30 a 13.30 i de 18.00 a 20.00, excepte els dijous a la tarda. Tota la informació sobre la mostra, el diari Le Monde original i la traducció de l'entrevista, es pot consultar en aquest enllaç.






Text i fotos Anna Vilajosana

diumenge, 14 de setembre de 2014

El 18 de setembre Manresa acull l'exposició 'Premsa i dictadura: l'abat Escarré a 'Le Monde'


El 18 de setembre tindrà lloc la inauguració de l'exposició 'Premsa i dictadura: l'abat Escarré a Le Monde', a la seu de la demarcació Catalunya central del Col·legi de Periodistes de Catalunya. A les 20 hores hi participaran Antonio Franco, periodista que pronunciarà la conferència inaugural; Teresa Carreras, presidenta de l'APEC i comissària de l'exposició, i Pare Pius-Ramon Tragan, monjo de Montserrat.

La seu de la demarcació Catalunya central del Col·legi de Periodistes de Catalunya és a Plana de l'Om, 6, 1a planta, Manresa. Entrada lliure.
Aquest acte s'emmarca dins de les activitats de difusió de la commemoració dels 50 anys de les declaracions de l'abat Escarré al diari Le Monde.




dilluns, 1 de setembre de 2014

En 1963, l'abbé Escarré s'élève contre Franco

Le Monde | 22.08.2014 à 08h26 • Mis à jour le 22.08.2014 à 08h33 | Par Jean-Claude Marre




La 46e université catalane d'été (UCE) de Prades (Pyrénées-Orientales) a rendu, dimanche 17 août, dans le cloître de Saint-Michel-de-Cuxa, à Codalet, un hommage simple, fort et émouvant à l'abbé Auréli Escarré, prieur de 1946 à 1968 du monastère de Montserrat, près de Barcelone.

C'est à Montserrat, lieu symbolique de l'identité catalane et de pèlerinage pour tous les Espagnols, que José Antonio Novaïs, correspondant du Monde à Madrid, avait recueilli les propos de l'abbé, publiés le 14 novembre 1963 à la « une » du Monde. Pour la première fois, un représentant important de l'Eglise y affirmait son opposition au pouvoir en place : « Le régime espagnol se dit chrétien, mais n'obéit pas aux principes de base du christianisme », déclarait l'abbé.

A l'époque, Le Monde, interdit par la censure franquiste, ne fut pas distribué en Espagne, mais une traduction de l'article en catalan, réalisée par des opposants exilés et transportée clandestinement de Perpignan, fut diffusée à près de 40 000 exemplaires en Catalogne. A l'étranger aussi, les déclarations d'Escarré avaient eu un retentissement considérable avant que, quelques mois plus tard, plus de quatre cents prêtres catalans adressent une lettre collective à leur hiérarchie pour dénoncer les liens trop étroits entre le clergé espagnol et la dictature franquiste.

« UN HOMME DE PRINCIPES »

L'exposition sur le 50e anniversaire de ces déclarations – conçue en 2013 par l'association des journalistes européens de Catalogne, et déjà largement présentée au sud des Pyrénées – a pris une dimension singulière dans le monastère de Saint-Michel-de-Cuxa. Les moines bénédictins venus de Montserrat y avaient accueilli nombre d'exilés poursuivis par le régime franquiste avant qu'intellectuels et hommes politiques catalans y préparent les conditions du rétablissement de la Généralité de Catalogne. C'est à Prades aussi que le violoncelliste Pablo Casals, fuyant l'arrivée du fascisme, avait trouvé refuge en 1939, et qu'il avait créé, dans les années 1950, un festival de musique réputé.

« L'abbé Escarré a posé une pierre importante dans la construction de la Catalogne. Les Catalans auront le 9 novembre prochain à travers la consultation sur l'indépendance la possibilité d'effacer trois cents ans de confiscation, par les Espagnols et les Français, de la nation catalane », a dit Ramon Gual, un des organisateurs de l'UCE, lui-même fils d'exilé. Selon l'abbé Marco Riba, actuel prieur de Saint-Michel-de-Cuxa, Escarré « homme d'Eglise défenseur des droits des personnes et des peuples » serait aujourd'hui encore « du côté des droits de son pays ».

Jean-Claude Marre
Journaliste au Monde

dijous, 21 d’agost de 2014

“L’abat Escarré va posar una pedra important en l’edifici de la construcció de Catalunya. Els catalans tenen en el 9-N la possibilitat de superar el camí que ens han robat espanyols i francesos durant tres cents anys”

 Ha dit Ramon Gual, activista cultural de la Catalunya Nord, en nom de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) en la inauguració de l’exposició de Commemoració de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde.

Pro d’un centenar de persones han assistit a la presentació de l’exposició “Premsa i dictadura. L’abat Escarré a Le Monde” que es pot veure al claustre del Monestir de Cuixà, en el marc de l’UCE, a Prada del Conflent. Hi ha intervingut el Pare Marco Riba, prior de Cuixà, Jordi Vila-Abadal, ex monjo de Montserrat, Aureli Argemí, que fou secretari personal de l’Abat i actual president del Centre abat Escarré i Ramon Gual, exiliat, en nom de l’UCE. Gual ha animat al públic a seguir el camí d’Escarré “l’Abat amb les seves declaracions i l’antifranquisme dels darrers anys de la seva vida va posar una pedra important a l’edifici del futur de Catalunya. Ara toca a tots els catalans superar el camí que ens han robat espanyols i francesos durant tres cents anys”. Aquest acte forma part de la Commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, el 14-11-1963, impulsada per l´Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC).

“Catalunya encara està vivint les conseqüències del franquisme. Els catalans podran encarar bé el futur amb una forta solidaritat que passi per sobre de les ideologies. L’única ajuda que han de rebre els catalans és d’Europa com a europeus que són” ha afirmat Gual amb contundència. Teresa Carreras, comissària de la Commemoració va expressar el desig que li han fet arribar moltes persones de poder veure l’exposició sobre les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde. “Hi estem treballant, va reblar Carreras. Esperem poder cloure aquest any de la Commemoració després que l’exposició ha viatjat per tot Catalunya. Esperem haver contribuït a la normalització del mestratge de l’abat injustament silenciat”. L’exposició es pot visitar al claustre del Monestir fins al 26 d’agost.

El pare Marco Riba ha dibuixat la figura de l’Abat com la d’un home d’Església defensor “dels drets de les persones i dels pobles que, segurament, continuaria treballant pels drets del seu país”. Ha explicat que el seu mestratge perviu entre els murs de pedra d’aquella Abadia mil•lenària.

També hi han intervingut Jordi Vila-Abadal, seguidor de l’abat Aureli M. Escarré que fou expulsat pel règim franquista i obligat a refugiar-se al Monestir de Cuixà, que ha explicat l’evolució ideològica de l’Abat. “Després de la duresa de la Guerra Civil, Escarré va creure que Franco redreçaria el país però molt aviat ja se’n va desenganyar, ha dit. Mai va ser franquista”. Vila-Abadal ha evidenciat que les posicions polítiques catalanistes de l’Abat no van trobar el consens a l’interior del Monestir on hi havia una majoria de monjos que preferien no tenir opinions polítiques i uns altres, més pocs, que s’hi van mostrar radicalment en contra. I Aureli Argemí, president del Centre Escarré (CIEMEN), que fou exsecretari de l’Abat en els darrers anys de la seva vida i que el va acompanyar a Viboldone (Milà) va posar de relleu les pressions que va tenir Escarré per emprendre el camí de l’exili. “Escarré fou un home de principis. Per a ell la catalanitat, el dret dels pobles a decidir el seu futur, el dret a la memòria per a conèixer la veritat van ser defensats per la primera autoritat de Montserrat durant tots els anys del seu abadiat.

Per això, estic molt segur que l’Abat Aureli estaria amb els que aquest 9-N volen decidir el futur i volen una Catalunya independent”. Argemí va explicar la gran amistat d’Escarré amb el violoncel•lista Pau Casals i la presència de l’Abat a Cuixà per assistir a la interpretació que el mestre va fer de l’oratori “El Pessebre”. En l’exposició comissariada pel periodista Josep Maria Cadena i l’historiador Pep Cruanyes s’hi mostra un document de la policia espanyola que va fer un seguiment detallat dels moviments d’Escarré i Casals acusant-los de separatistes”. L’acte es va cloure amb la interpretació pel violinista, Josep Maria Serrado, de la tradicional catalana “El cant dels ocells” que Pau Casals va tocar a les Nacions Unides.

Al vespre al cinema Lido es va produir una concorreguda i animada sessió de cine Fòrum amb els documentals: “Ciutadà Escarré. Abat de Catalunya”, coproduïda per TVE-Catalunya i TV3, i “Abat Escarré, 50 anys de memòria”, produïda per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC).





Fotografies de Joan-Sebastià Martí






Fotografies de Maria Salicrú-Maltas i Teresa Carreras




dimecres, 23 de juliol de 2014

Commémoration du 50e anniversaire des déclarations de Abbé Aureli M. Escarré a Le Monde, le 14-11-1963

Commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde, el 14-11-1963


PRESSE ET DICTATURE : l’Abbé Escarré dans le journal Le Monde

PREMSA i DICTADURA: L’Abat Escarré a Le Monde

L'exposition sur les déclarations de Abbé Escarré à Le Monde peut être visité pendant le mois d'Août (6 à 26) dans le cloître du monastère de Sant Miquel de Cuxa. L'ouverture aura lieu le 6/8/14 et l’inauguration le 17/8/14, de 18 à 19pm. La séance de Cinéma Forum a la salle Lido de Prada le même jour 17/08/14 à 23 pm. Ces actes son encadrés dans les activités de La universitat Catalana d’Estiu (UCE).

L’exposició sobre les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde es pot visitar durant el mes d’agost (6 al 26) al claustre del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. L’obertura de l’exposició es farà el 6/8/14 i la inauguració el 17/8/14 a de 18 a 19pm. Al mateix dia hi haurà una sessió de cine Fòrum, al Cinema Lido de Prada de Conflent, a les 11pm. Aquests actes estan emmarcats en les activitats de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE).

Després de poder-se veure a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a Lleida, l’exposició que commemora el 50è aniversari de l’abat Escarré a Le Monde arribarà al Monestir de Sant Miquel de Cuixà. En aquesta ocasió només s’exposaran els 9 plafons que composen l’exposició.

El contingut dels plafons és el següent en català i en francès:

CATALÀ:

PLAFÓ 1.- PREMSA i DICTADURA:L’ABAT ESCARRÉ a LE MONDE
Conté les dades biogràfiques de l’abat Aureli M. Escarré que va néixer el 15 d’abril del 1908 a l’Arboç (Penedès) i va morir a Barcelona el 21 d’octubre del 1968. Estan acompanyades de les dades més significatives del context català d’aquella època: Nova Cançó, Òmnium Cultural, Edicions 62, Se’n va anar interpretada per Raimon, manifestació de capellans a la via Laietana etc.

PLAFÓ 2.- FORÇA i CONTUNDÈNCIA de les DECLARACIONS
Conté les declaracions, traduïdes al català, que l’abat Escarré va fer al rotatiu francès LE MONDE el 14-11-1963. La traducció al francès està al revers d’aquest full perquè la puguin llegir en aquesta llengua.

PLAFÓ 3.- EL PERIODISTA JOSÉ ANTONIO NOVAIS
Conté les dades biogràfiques del periodista autor de l’entrevista que era el corresponsal de LE MONDE a Madrid. També un article de l’exdirectora del rotatiu francès, Natalie Nougayrède sobre la personalitat del periodista i els valors del diari.

PLAFÓ 4.- LA REPERCUSSIÓ EN ELS MITJANS
Conté la reacció dels principals diaris francesos, italians, alemanys, anglesos i nord-americans que és fan ressò de la primera crítica d’una autoritat de l’Església catòlica al règim franquista.

PLAFÓ 5.- REACCIONS EN EL MÓN INTEL·LECTUAL I ECLESIÀSTIC
Conté la reacció d’un grup d’intel·lectuals catalans encapçalats per Salvador Espriu a favor de l’abat Escarré i la reacció contrària a les declaracions de l’abat Pérez de Urbel, de la comunitat benedictina del Valle de los Caídos, servidor de la política franquista.

PLAFÓ 6.- FORÇAT EXILI i ENTERRAMENT MULTITUDINARI
Conté l’explicació que l’Abat es va veure obligat a abandonar Montserrat restant a Vilbodone, a prop de Milà on va seguir amb la seva actitud de crítica al règim i de contactes amb l’oposició política. No se li va permetre retornar a Catalunya fins el 1968 poc abans de morir el 21 d’octubre d’aquell any. L’enterrament va ser una mostra d’adhesió i manifestació popular que la dictadura no va poder evitar.

PLAFÓ 7.- EL SEGUIMENT POLICIAL de l’ABAT DESPRÉS DE LES DECLARACIONS
Conté reproducció de documents que expliquen que el monestir de Montserrat i especialment l’Abat van ser objecte de seguiment constant per part dels Serveis d’Informació de la policia i l’exèrcit franquista. Es va estrènyer des del distanciament de l’abat Escarré del règim el 1958 i especialment des de les declaracions al diari LE MONDE. El control abastava totes les accions de suport a l’Abat fins i tot censurar el sermó radiat de la Missa del gall de 1963.

PLAFÓ 8.- CREMA DEL CASAL DE MONTSERRAT
Explica que la reacció del règim franquista a les declaracions de l’Abat va ser l’incendi per part d’un suposat grup d’incontrolats feixistes, del casal de Montserrat on s’acollien agrupaments d’escoltes sota la protecció de l’Abat Escarré. Era una revenja i un intent de la Falange d’intentar atacar l’escoltisme català que prenia el monopoli que tenia com a única organització juvenil de la dictadura.

PLAFÓ 9.- “LA MANIFESTACIÓ DEL SILENCI”
Els atacs del règim a l’Abat Escarré provocaren moltes mostres d’adhesió popular de grups d’oposició al règim franquista. Una d’elles fou la convocatòria d’una manifestació del silenci a Montserrat el dia 1 de maig de 1964, en homenatge a les víctimes dels “25 anys de pau” als quals es referia la propaganda del règim, que en les seves declaracions l’Abat havia els havia titllat de “25 anys de victòria”.

FRANCÈS:

Panneau 1 – PRESSE ET DICTATURE
L’Abbé Escarré dans le journal « Le Monde » Présente les données biographiques du Père Abbé Aureli M. Escarré, né le 15 avril 1908 à l’Arboç (Penedès) et mort à Barcelona le 21 octobre 1968. Elles sont accompagnées des dates les plus significatives du contexte catalan de cette époque : Nova Cançó, Òmnium Cultural, Edicions 62, Se’n va anar interprétée par Raimon, manifestation du clergé sur la via Laietana, Barcelona etc…

Panneau 2 – Force et répercussion des déclarations
Présente les déclarations traduites en catalan faites par l’Abbé Escarré au quotidien « Le Monde » le 14-11-1963. La traduction en français se trouve au dos de la feuille, pour ceux qui pratiquent cette langue.

Panneau 3 – Le journaliste José Antonio Novais
Présente les dates biographiques du journaliste auteur de l’article et qui était correspondant du « Monde » à Madrid. Aussi il y à un article de l’ex-directrice du quotidien français, Natalie Nougayrède sur la personnalité du journaliste et les valeurs essentielles du journal français.

Panneau 4 – Les répercussions dans les médias
Présente la réaction des principaux journaux français, italiens allemands et nord-américains qui firent écho de la première critique de la part de l’Eglise catholique au régime franquiste.

Panneau 5 – Réaction dans le monde intellectuel et religieux
Présente la réaction d’un groupe d’intellectuels et religieux avec à leur tête Salvador Espriu en faveur de l’Abbé Escarré et la réaction opposée à ces déclarations de l’Abbé Pérez de Urbel, de la communauté bénédictine de « El Valle de los Caidos », au service de la politique franquiste.

Panneau 6 – Exil forcé et enterrement
Présente l’explication des raisons de l’abandon de Montserrat par l’abbé Escarré, contraint de vivre à Viboldone prés de Milan où il a poursuivi son attitude de critique du régime et de contacts avec les milieux d’opposition politique. On lui permit de revenir en Catalogne qu’en 1968 peu de temps avant de mourir le 21 octobre. Son enterrement fut une véritable démonstration de totale adhésion à ses idées et une manifestation populaire que la dictature n’a pu empêcher.

Panneau 7 – Les poursuite policière contre l’abbé après les déclarations
Présente les documents qui prouvent que le monastère de Montserrat et principalement le Père Abbé ont été l’objet de surveillance constante des services d’information de la police et de l’armée franquiste. Cet état de fait s’est intensifié en 1958 au moment où l’Abbé Escarré a pris ses distances avec le régime, spécialement à partir des déclarations au journal « Le Monde », le 14-11-1963. Toutes les actions de soutien au Père Abbé étaient contrôlées jusqu’au sermon de « la Missa del gall » (Messe de la nuit de Noël) de 1963 qui fut censuré.

Panneau 8 – Incendie du Casal de Montserrat
La réponse du régime franquiste aux déclarations du Père Abbé, fut l’incendie du Casal de Montserrat provoqué par un groupe fasciste incontrôlé. Dans ce Casal étaient accueillis des rassemblements de scouts sous la protection de l’Abbé Escarré. C’était une vengeance et une tentative pour la Phalange (Falange Española de las J.O.N.S) d’essayer d’attaquer le scoutisme catalan qui prenait le monopole des mouvements de jeunesse pendant la dictature. Panneau 9 – La manifestation du silence

Toutes ses attaques du régime contre l’Abbé Escarré provoquèrent des nombreuses réactions de soutien populaire venant de groupes opposés au franquisme. L’une d’elles fut la convocation d’une « manifestation du silence » à Montserrat le 1 mai 1964, en hommage aux victimes des « 25 ans de paix » auxquels faisait référence la propagande du régime et que le Père Abbé avait taxé de « 25 ans de victoire ».

Al vespre del 17/8/14, a les 23h, hi haurà una sessió de Cine Fòrum, al cinema LIDO, de Prada de Conflent. És projectaran dos documentals “Ciutadà Escarré”, dirigit per Jordi Marcos i produït per Joan-Sebastià Martí i “Abat Escarré:50 anys de memòria. El ressò de les declaracions a Le Monde”, produït per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC). Dans la soirée du 17/08/14, à 23 h, il y aura une séance de Cinéma Forum, à la Salle LIDO de Prades. On va projeter deux documentaires "Citizen Escarré", dirigé par Jordi Marcos et produit par Joan-Sebastià Martí, et "l'abbé Escarré: 50 années de memoire. L’écho des déclarations à Le Monde", produit par l'Association des Journalistes européens de la Catalogne (APEC).

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà està ubicat a la Route de Taurinya, 66500 Codelet. Telèfon: 33.4. 68961536





Fotografies de Maria Salicrú

divendres, 27 de juny de 2014

50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré, a Montserrat

La commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré ha passat per Montserrat. Una delegació de la comissió organitzadora ha estat rebuda per l’abat Josep M. Soler.

La trobada és va desenvolupar durant una hora en un clima de cordialitat exquisida en una de les sales de la recepció del monestir de Montserrat. Era el migdia del passat 27 de juny després de la missa conventual. La delegació estava integrada per Teresa Carreras (presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya), Joan-Sebastià Martí (productor de “Ciutadà Escarré” de TVE/TV3) i del periodista Oriol Domingo (responsable del bloc In saecula saeculorum).

Els tres delegats compliren el desig de la comissió organitzadora d’explicar personalment a l’abat Soler les activitats realitzades des de la inauguració de la commemoració i les actuacions previstes fins la seva clausura a finals d’aquest any. Teresa Carreras lliurà a l’abat un informe de les activitats de la commemoració, amb documents gràfics, sonors, telemàtics, vídeos i llibres per tal de que quedin dipositats en els arxius i en la biblioteca de l’abadia.

Durant la conversa de l’abat amb els seus tres interlocutors es va tractar del present i el futur de Montserrat, de l’Església, del papa Francesc i el seu tarannà esperançador, de Catalunya, de l’abat Escarré i les seves circumstàncies. Carreras, Martí i Domingo recalcaren que l’objectiu d’aquesta commemoració ha estat i és recordar i analitzar exclusivament el fet periodístic de les declaracions de l’abat Escarré així com el seu impacte eclesial i cívic en els àmbits català, espanyol i europeu. I explicar-ho a les generacions més joves que no visqueren aquells esdeveniments però que son fruit dels mateixos. En tot cas, no s’ha pretès tractar cap altre aspecte de la figura complexa i de l’obra de l’abat Escarré durant la seva etapa abacial.

La delegació va agrair a l’abat i a la comunitat benedictina el suport logístic i espiritual donat a la celebració del 50è aniversari de les declaracions d’Escarré. També l’abat Soler va donar les gràcies a la comissió organitzadora per la tasca realitzada i per la manera delicada com s’està fent.

El mateix abat Josep M. Soler va participar el 20 de novembre de 2013 en la sessió commemorativa celebrada al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. En un discurs molt pensat, com ho són tots els seus, que fou publicat al Serra d’Or del mes de febrer d’enguany, l’abat Soler va cloure la seva intervenció amb paraules de compromís pel present i pel futur tenint en compte l’experiència de la història. Com a ciutadà, cristià i monjo va dir: “Aquest homenatge a l’abat Escarré, en el context actual, no ens ha de limitar a recordar el passat, sinó empènyer a continuar treballant pel respecte als drets de les persones i dels pobles. I, per tant, a continuar treballant pels drets dels nostre país”.




Fotografies APEC

dijous, 26 de juny de 2014

L'exposició de la commemoració de les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde ha estat a les terres de ponent

L’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEL) ha acollit l’exposició “Premsa i dictadura:l’abat Escarré a Le Monde”, a la Sala Montsuar. Aquesta exposició ha estat creada i supervisada per dos comissaris: Josep M. Cadena, periodista, i Pep Cruanyes, historiador i advocat. President de la Comissió de la Dignitat que reclama la devolució total dels Papers de Salamanca i impulsada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC)

L’exposició ha estat a Lleida des del 16-6-14 fins al 14-7-14 amb un gran èxit de públic. Anteriorment, el 19 de febrer d’enguany un acte promogut pel director de l’IEL, l’historiador Josep M. Solé i Sabaté va donar testimoni en una conferència de la relació entre l’abat i Lleida que va comptar amb un públic coneixedor de la vida i l’obra de l’Abat i de les seves relacions amb personatges de les Terres de Ponent.

En aquella acte hi van participar també Teresa Carreras, comissària de la Commemoració i presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i l’aleshores president de la demarcació de Lleida Del Col·legi de Periodistes i vicepresident de l’APEC, Josep Lluís Cadena. Aquest darrer va explicar que la situació de respecte per la identitat catalana i la justícia social que reclamava l’Abat encara no s’han assolit tenint en compte la reivindicació d’una gran majoria de catalans que vol votar el 9-N per poder decidir sobre la relació Catalunya-Espanya.




Fotografies: Serveis d'Audiovisuals de l'IEL

dijous, 22 de maig de 2014

L’especial amistat i el compromís polític entre l’Abat i el pintor i escultor gironí, Domènec Fita, a l’exposició “Premsa i Dictadura: l’Aureli M. Escarré a Le Monde”

L’especial amistat i el compromís polític entre l’Abat i el pintor i escultor gironí, Domènec Fita, a l’exposició “Premsa i Dictadura: l’Aureli M. Escarré a Le Monde”

Aquesta manifestació inclou tres cartes de la seva correspondència.

Es pot visitar fins al 13 de juny a la seu de l’Arxiu Històric de Girona


Exposició al claustre de l'antic convent de Sant Josep
“En els petits reductes d’una oposició encara embrionària que lluitava per un futur democràtic des de Girona, les declaracions de l’abat Escarré van ser saludades com el primer gran cop que la dictadura rebia des de l’interior del país i des d’un dels flancs més inesperats i alhora més comprometedors” ha explicat el periodista Narcís-Jordi Aragó en una magnífica conferència impartida a l’antic convent de Sant Josep, actual seu de l’Arxiu històric de Girona.

Durant la seva intervenció ha explicat la transformació d’una gran amistat en compromís polític que hi va haver durant molts anys entre l’artista gironí Domènec Fita i l’abat Escarré.

Com a novetat, la instal•lació a Girona d’aquesta exposició itinerant incorpora algunes de les cartes fruit de la seva correspondència durant molts anys, el fons Del qual es conserva a l’Arxiu Històric de Girona.

Narcís-Jordi Aragó, creu de Sant Jordi 2002, és periodista, escriptor i advocat. Va dirigir Presència del 1967 al 1980 i també fou corresponsal de Tele/Exprés Del 1970-1980, així com cofundador de l’Associació de la Premsa de Girona, el 1977 i, més tard el 1985 del Col•legi de Periodistes de Girona.

Aquest prestigiós periodista gironí explicà que fou en els seus anys de vailet quan va conèixer l’abat Aureli i va poder veure molt de prop la seva evolució. El pare abat, afegí, va ser present en tres importants esdeveniments religiosos gironins.

(Poden llegir el pdf de la intervenció Del periodista Narcís-Jordi Aragó que repassa la relació de l’abat Escarré amb Girona).

La inauguració s’ha fet al claustre de l’Arxiu Històric de Girona i ha estat presentada pel director de l’entitat, Joan Ferrer, Teresa Carreras, comissària dels actes de celebració de la Commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde” i el periodista Narcís-Jordi Aragó que ha pronunciat una conferència sobre l’impacte de les declaracions de l’abat de Montserrat a Girona. Per cloure l’acte es va projectar el documental de memòria històrica “L’abat Escarré. 50 anys de memòria. El ressò de les declaracions de Le Monde (14-11-1963).


Article Pere Ribot.Presència.9-11-1968

Teresa Carreras, Narcís-Jordi Aragó i Joan Ferrer
en un moment de la conferència



Teresa Carreras, Narcís-Jordi Aragó i Joan Ferrer en el claustre de l'exposició


Narcís-Jordi Aragó conversant després de la conferència

Fotografies de l'Arxiu Històric de Girona

dijous, 8 de maig de 2014

L’Abat d’un Poble

Els fets d’altres temps ja són memòria, en part desdibuixada pel llast imparable que l’afeixuga. Sempre, però, queden fragments inesborrables al recambró més íntim. En retrocedir cinquanta anys, la figura de l’abat Aureli M. Escarré sorgeix amb nitidesa d’entre les vivències que el temps no ha esmicolat encara. Més que mai, potser, se m’ha fet present en sentir de nou la seva “paraula viva”, contundent i alliberadora tot evocant tres moments de la seva carismàtica personalitat.

Durant un temps- massa breu, ben segur- vaig ser “alumne” de l’abat Escarré quan era tingut com un personatge dogmàtic i altívol. Per unes circumstàncies personals, el seu retrat, en canvi, me’l mostra benvolent, espontani, encuriosit, protector. Des de la meva insignificança, vaig intuir l’home interior que potser amagava el seu hàbit de respectabilitat. En tot moment m’hi vaig sentir emparat per un afecte sorprenent i acollidor. Sempre més he reconegut la seva afabilitat i empara.

Més endavant, i des d’un altre indret, vaig viure molt de prop, els “fets del Palau” del 1960 quan, després d’haver presentat personalment a la “censura franquista” el programa del concert que l’Orfeó Català dedicava a Joan Maragall amb la inclusió d’El Cant de la Senyera, l’autoritat governativa en suprimia la seva interpretació. Però el Cant ressonà al Palau. Malgrat les detencions, les tortures i els empresonaments , la mà dura del règim no va poder ofegar els anhels d’un poble. L’abat Escarré, “en senyal de llibertat”, aixecà la seva veu, clamà per la justícia i acollí els perseguits.

Poc temps després, quan acudia diàriament al Palau de la Música Catalana en compliment del meu càrrec, el primer diari que llegia era Le Monde. Un bon dia (entre d’altres) el diari no arribà. L’endemà uns amics me’n van facilitar un retall. Les declaracions de l’abat Escarré sobre el règim franquista “que es diu cristià” van ser d’impacte. Una vegada més, i ja eren moltes, hi vaig veure la veu de la consciència en defensar els drets d’un país oprimit. Per això, injustament, va patir l’exili fins que tornà a Catalunya per morir-hi. Cinquanta anys després, la seva veu és l’expressió viva d’una llibertat, avui més que mai, reclamada. L’abat Escarré havia estat – i és- “l’Abat d’un Poble”.

Antoni Sàbat
Autor del llibre “El Palau de la Música Catalana. Els anys de la repressió franquista 1936-1975”

divendres, 25 d’abril de 2014

Presentació de l'exposició a la Universitat de Vic

Teresa Carreras, Xavier Ginesta,
Josep Mª Vila d'Abadal i Jordi Vila-Abadal
“Quan es diu que parlant la gent s’entén, no sempre és veritat. Això ho vaig aprendre amb l’abat Escarré, a Montserrat”

“El diàleg franc exclou les relacions de poder entre els interlocutors i exigeix que tots dos parlin el mateix llenguatge”

Aquestes afirmacions les ha fet Jordi Vila-Abadal, exmonjo de Montserrat, escriptor i psiquiatra en la conferència d’inauguració de l’Exposició “Premsa i dictadura. L’abat Escarré a Le Monde” a la Universitat de Vic

Ha obert l’acte el vice degà de Promoció i Relacions Externes de la Facultat d’Empresa i Comunicació, Xavier Ginesta, afirmant que tenir a Jordi Vila-Abadal presentat pel seu oncle l’alcalde de Vic, Josep Mª Vila d’Abadal era tot un luxe per a la Universitat.

La presidenta de l’APEC, Teresa Carreras, ha explicat que aquesta activitat era fruit del conveni que van subscriure ambdues entitats i que els permet organitzar activitats regularment.

L’alcalde de Vic ha destacat el compromís espiritual, polític i professional que sempre han marcat la vida del seu oncle. Ha relatat que sentia una gran admiració per Jordi Vila-Abadal per la manera d’exercir la seva professió de psiquiatra, especialment en joves, afectats per malalties mentals. Sempre intentava contextualitzar la vida familiar de les persones perquè fos el més estable possible.

Vila d’Abadal ha subratllat que el compromís del seu oncle amb l’abat Escarré i amb Catalunya és total.

Jordi Vila-Abadal ha donat una resposta molt detallada a diverses preguntes que es repeteixen quan hom parla del Montserrat dels primers anys del franquisme i de la figura de l’abat Escarré. S’ha referit als tipus de catolicisme que hi havia després de la Guerra Civil amb dos bàndols enfrontats, al distanciament que l’autor notava en relació amb la gent de fora del Monestir, al moviment internacional Pax Christi i als moviments populars que es van crear quan la gent ja tenia consciència política. També ha donat resposta al llarg de la conferència als arguments de l’evolució política i espiritual de l’abat Escarré, a la situació internacional de l’Església catòlica, a les acusacions d’alguns que diuen que el Montserrat d’aquella època fou franquista i a la situació interna del monestir que Vila-Abadal defineix a partir de tres grups o corrents; un renovador, especialment avançat espiritualment, un altre que donava suport a les polítiques anti règim i, afegí, “una majoria de moderats que diuen que volen canviar les coses en el marc de la llei, per mantenir l’statu quo i fer només pocs retocs cosmètics a les situacions”.

A partir de l’anàlisi d’aquests punts, Jordi Vila-Abadal va donar una lliçó de com s’ha de produir el diàleg intel•lectual i polític entre persones que defensen posicions diferents. Com es poden trobar punts en comú. Com les paraules de l’abat Escarré que són tan actuals, les de Vila-Abadal ens han fet reflexionar sobre la situació política en la relació Catalunya-Espanya. Com a colofó Xavier Ginesta va destacar “l’alt nivell del convidat i del contingut de la lliçó impartida tot afirmant que per a la Universitat és molt important aportar coneixement en els actes que s’organitzen”. L’acte ha tingut lloc a la sala Segimon Serrallonga de la Masia de la Torre dels Frares, de la capital de la comarca d’Osona.

Per això aquí posem a la seva disposició el text complert de Jordi Vila-Abadal perquè se’l puguin rellegir i que porta per títol “El Montserrat de l’abat Escarré a l’època franquista”. L’exposició es podrà veure fins el 13 de maig.

Podeu llegir aquí el discurs de Jordi Vila-Abadal: "El Montserrat de l'AbatEscarré a l'època franquista"

Teresa Carreras dirigint-se a l'Auditori

Alguns convidats fotografiats a l'exposició

Jordi Vila-Abadal

Josep Mª Vila d'Abadal presentant el ponent,
el seu oncle, Jordi Vila-Abadal

dimecres, 16 d’abril de 2014

Evocació personal del pare Abat Aureli Ma Escarré

A la làpida de la tomba del Pare Abat Aureli Mª Escarré a la cripta del temple del monestir de Montserrat es llegeixen les paraules següents:
Aureli Mª Escarré
Abat restaurador de Montserrat
Servent fidel fins a morir de l’Església i de Catalunya
15 d’abril de 1908 – 21 octubre de 1968

Aquestes poques paraules sintetitzen la personalitat extraordinària de l’Abat Aureli. Per damunt de tot fou un home compromès . Un home conseqüent amb les obligacions que l’imposaven la seva condició d’abat d’un monestir de tanta significació com el de Montserrat. Va ser un home que va obeir , abans que tota altra cosa, la seva consciència. En aquestes dates es commemora un dels fets que tingué una transcendència gran en la vida de l’abat , les seves declaracions al diari Le Monde de París. Era la primera vegada i l’única que una personalitat eclesiàstica destacada s’atrevia a denunciar les injustícies d’un règim polític que es vanagloriava de ser cristià i just. Ell tingué la valentia d’explicar que a Espanya no es respectaven els drets humans. Els anys passen. Els esdeveniments se succeïen. I molts cauen, desgraciadament, en l’oblit. Fins i tot hi ha algú que intenta defensar que no són pertinents els records del passat. Afortunadament aquesta actitud s’ha superat. Però no s’ha de defallir. Cal recordar o millor dit és obligació recordar als joves d’avui la història veritable. Entre altres coses perquè alguns fets no s’entenen. He comprovat que molt joves avui no entenen que estudiar català fos un acte delictiu. I per tant tampoc no entenen que defensar la llengua catalana i la cultura catalana com feu el P. Abat Aureli era un acte de mèrit que li podia reportar molts perjudicis.

L’efemèride esmentada de les declaracions de Le Monde ja s’està commemorant – vegeu La Vanguardia del dia 9 d’octubre de l’any passat – en la seva dimensió objectiva. I suposo que ho continuarà essent.

I per aquesta raó, perquè ho faran uns altres, en aquests línies, voldria destacar l’aspecte més humà de la seva personalitat. La seva obertura franca i simple vers tothom. El respecte que tenia per la persona humana, només per ser persona, sense fer distincions de càrrecs, naixement o intel·ligències.

Recordo que en una conversa que vaig venir amb el P. Evangelista Vilanova , un monjo de la plena confiança del P. Abat, li vaig insinuar que a causa de les moltes obligacions i preocupacions del P. Abat en el govern del monestir , aquest algunes vegades no podria pas atendre els seus monjos. I el P. Evangelista em contestà que al revés, que sempre estava disposat a escoltar-los i a acollir-los.

I el seu sentit d’home d’Església. Algú li indicà que hauria de ser per als catalans un Makarios. I ell amb convenciment respongué que no era res més que un monjo, que la seva obligació era predicar l’Evangeli.

Tinc l’innocent orgull, i per ser tan innocent espero que se’m perdoni, de pensar que vaig ser un bon amic seu en vida i que ell em tingué també a mi per bon amic.

Cada vegada que el visitava es desfeia en cordialitat i gentilesa. Recordo que dues vegades a Madrid – on per qüestions de treball vaig viure quatre anys – em rebé junt amb els PP. Pau Pizzà, Oleguer Porcel i Odiló Cunill, i em demostrà tot l’esperit de caritat que sant Benet recomana que s’ha de mostrar en la rebuda dels hostes. Igualment recordo que precisament a Madrid el vaig anar a acomiadar a l’estació d’Atocha; allà junt amb altres persones - és obvi de molta més significació que no pas jo – m’acollí cordialment en aquell cercle i separant-se, tot anant amunt i avall de l’andana, parlà una estona a soles amb mi. Igualment, va passar a l’aeroport de Barcelona, una vegada que ens hi vàrem trobar casualment. Vull indicar amb això la seva delicadesa d’esperit. El profund respecte a la persona, a l’interlocutor, per insignificant que fos.

Guardo també un emotiu i edificant record d’una visita que li vaig fer en el domicili on s’hostatjava quan anava a Barcelona, la casa de la Sra. Tecla Sala. Em digué, trist i amb un sentit de fatalisme en les seves paraules, que aquell matí a Madrid jutjaven uns patriotes catalans. “He escrit, he telefonat, m’he mogut -em digué – però no me’n faran cap cas. Els condemnaran a una pila d’anys” Em va astorar que ho digués amb aquella serenitat i a la vegada amb el reconeixement que la seva acció no servia per a res.

La correspondència epistolar mantinguda entre nosaltres dos té aquesta tònica de l’amistat noble, senzilla , de l’afecte no fingit,. Jo que no he estat mai – ni ho sóc, ni ho seré – una persona destacada en el món de la política, ni el de la ciència, ni en el de la literatura, i en definitiva en res - sóc un testimoni vàlid per a demostrar que aquesta comunicació epistolar no té cap altre valor que el de mostrar un home bo, un home que estima, un home que al costat de les preocupacions i les feines importants i abassegadores de cada dia té uns moments per a dedicar-los a un amic, del qual no pot rebre cap do material sinó únicament la correspondència de la mateixa amistat. I així, des de Viboldone, m’escrivia en una ocasió trista per a mi:”...que voldria que les meves paraules fossin la seguretat de la presència d’un amic que us estima i us dóna la mà, en les joies i en les penes” I també de Viboldone , en una altra ocasió, tornarà a escriure’m: “ Ben cert els anys han passat, les situacions han canviat, però no pas l’amistat i l’estima que per part meva continua essent també viu i operant en la pregària”.

Tots els moments són bons per recordar la seva persona i la seva obra. El seu record ha de ser un exemple per a tots. Perquè reiterem-ho: tal com diu l’epitafi reproduït al començament d’aquestes línies, fou un servent fins a morir de l’Església i de Catalunya

Ventura Sella
Professor jubilat de llatí D’Institut de Batxillerat

dimarts, 15 d’abril de 2014

En la darrera entrevista a Albert Manent

Preparant el vídeo de Memòria Històrica per Commemorar el 50è aniversari de les Declaracions de l’abat Escarré a le Monde 14-11-1963.

Era un savi, una persona amb una gran cultura. Educat i amb una vivor intel·lectual que el va acompanyar fins els últims moments de la seva vida. Estem parlant d’Albert Manent, que acaba de traspassar a l’edat de 83 anys.

L’any 2012 el grup de periodistes que formem l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) vam decidir que teníem que commemorar el cinquanta aniversari de les declaracions de l’abat Escarré al diari francès Le Monde (14-11-1963), que van donar la volta al món i van representar una bufetada al règim franquista per part d’una destacada figura eclesial com era l’abat de Montserrat.

Entre les activitats que vam programar figurava la confecció de un vídeo que recollís el testimoni, la memòria, de les persones vives que van participar directament en aquell esdeveniment. Una d’elles era l’Albert Manent, autor intel•lectual, junt amb Josep Benet, de la idea de portar al corresponsal de l’esmentat i prestigiós diari francès a l’abadia per a que fes una entrevista a l’abat i així es fes ressò dels seus neguits sobre la situació que patia Catalunya i l’Estat espanyol.

Quan li vam demanar anar a veure’l per parlar del tema i enregistrar les imatges s’hi va resistir. Va fer falta insistir un parell de vegades i va cedir, crec, per esgotament i per educació. Estem parlant de principis del 2013 i Manent mantenia el seu vigor intel•lectual però li fallava el vigor físic. Les cames no el portaven i la veu era fluixa i ofegada. Una vegada a casa seva ens va rebre amb una gran cordialitat.

Els records li fluïen amb total naturalitat, la seva memòria estava intacta i ens va fer comentaris com que amb tot l’enrenou que es va organitzar amb la famosa entrevista, la policia franquista que vigilava estretament a l’abat i els seus moviments i declaracions no van detectar res ni dels preparatius ni dels autors intel•lectuals, és a dir, ell i Benet. Les represàlies van ser per l’abat i pel corresponsal, José Antonio Novais. Ens va confessar que ni ells mateixos s‘esperaven l’èxit i el ressò internacional que van tenir aquelles paraules. Estava content que associacions i personalitats de la societat civil catalana haguéssim organitzat la Commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat perquè, en la seva opinió eren molt actuals.

Malgrat els seus problemes físics, que li impedien moure’s de casa seva, ens va preguntar per un seguit de temes de l’actualitat política i cultural i del nostre món de la comunicació. El seu cervell estava viu i mantenia l’interès pel seu (nostre) entorn social i polític. I és que vivíem i vivim uns moments d’ebullició i de canvi col•lectiu de les mentalitats que podem qualificar d’històrics.

Ens va acomiadar demanant que tornessin a veure’l quan ens anés bé per seguir amb els temes de conversa, amb el que en el nostre llenguatge col•loquial definim com a xafarderies, pròpies de la nostra professió. Estava il•lusionat en veure com es desenvolupava el procés del nostre país cap a la seva llibertat i sorprès del punt fins on havíem arribat tots plegats. Estimava Catalunya, estimava el nostre país i la seva gent i tenia esperança en el nostre futur de llibertat nacional.

Antoni Reig
Periodista. Membre de la Junta de l’APEC

S’ha mort l’escriptor i historiador Albert Manent que fou un dels impulsors de les Declaracions de l’abat Escarré a Le Monde el 14-11-1963

Va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 201

 Albert Manent, juntament amb Josep Benet i Josep Maria Macip van anar fins a Montserrat acompanyant al corresponsal de Le Monde a Madrid, José Antonio Novais, que anava a entrevistar a l’abat Escarré. L’entrevista havia estat organitzada per Albert Manent i Josep Benet.

“El pare abat va fer una evolució des d’una actitud conservadora, moderada de no topar amb el règim fins a adonar-se que allò era un règim absolutament injust. - va declarar Albert Manent en la seva darrera entrevista concedida per a l’elaboració del documental “Abat Escarré.50 anys de Memòria El ressò de les declaracions a Le Monde 14-11-1963” produït per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) i estrenat amb motiu dels actes que s’estan celebrant per Commemorar el 50è aniversari d’aquella efemèride.

“Aquelles declaracions- recorda Manent en el documental de Memòria Històrica- van ser una bofetada pública per tal de desemmascarar les seves “triquiñuelas”-com diuen en castellà-, la farsa d’un règim que es deia catòlic i que es passava per allà on volia quan li molestaven les declaracions d’algun eclesiàstic”. Albert Manent va ser molt conscient que el seu testimoni era fonamental per guardar la memòria històrica d’aquell fet esencial de principis dels seixanta del segle passat i va felicitar a la Comissió Escarré-APEC per la iniciativa del commemorar el 50è aniversari de les Declaracions.

Albert Manent i Segimon va néixer a Premià de Dalt (Maresme) el 23 de setembre del 1930 i ha mort el 14 d’abril del 2014. Tenia 83 anys. Era fill de Marià Manent i Cisa (1898-1988), també escriptor. Va ser guardonat l’any 1985 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes reconeixement que el seu fill també va rebre el 2011.

Aquesta tarda de dimarts s’ha obert la capella ardent al Tanatori de la Ronda de Dalt i demà a 2/4 d’onze del matí es farà el funeral.

Albert Manent va destacar pel seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes sobre tot durant el règim franquista. Va ocupar càrrecs de responsabilitat a la Generalitat, en el Departament de Cultura Del primer govern de Jordi Pujol, que va dirigir Max Cahner.

De jove havia militat en el moviment universitari catalanista: va ser redactor de la revista cultural clandestina i universitària Curial i el 1949 va participar en la publicació d'una 'Antologia Poètica Universitària'. Va intervenir activament en la resistència contra el franquisme; fou un dels fundadors de Serra d'Or i, més endavant, amb Josep Benet, va ser un dels cofundadors de les Edicions Catalanes de París. Va publicar una cinquantena de llibres, més de mil articles en diaris i uns quatre-cents articles en revistes especialitzades. Entre el 1980 i el 1988 fou director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aleshores dirigit per Max Cahner.

Del 2000 al 2001 va ser director del Centre d'Història Contemporània i president de la Fundació Salvador Vives Casajuana. Així mateix, va presidir la Societat d'Onomàstica des que es va fundar, el 1980, fins al 2010. Va col•laborar en diversos mitjans de premsa escrita, especialment Serra d'Or, Avui i nombroses capçaleres de la premsa local i comarcal. És considerat un important coneixedor del Noucentisme català.