diumenge, 22 de desembre de 2013

Escarré, d'abat de Montserrat a "abat de Catalunya"

Josep Maria Macip
El dia 10 de novembre de 1963 pujàvem a Montserrat Josep Benet, Albert Manent i jo acompanyant Jose Antonio Novais, corresponsal de Le Monde a Madrid, que anava a entrevistar l’Abat Escarré, entrevista organitzada per Benet i Manent.

L’Abat va parlar privadament amb Novais després de la Missa conventual. Havent dinat tinguérem l’habitual tertúlia cafè amb els monjos pares Miquel Estradé i Pere Busquets, responsables de l’hostatgeria, i amb els pares Maur Boix, secretari de l’abat, i Marc Taxonera, bibliotecari. Seguidament, només amb aquests dos últims vam llegir la transcripció que Novais havia fet de les declaracions l’abat.

José Antonio Novais estava molt impressionat; no coneixia l’abat i no estava acostumat a oir d’un eclesiàstic espanyol paraules com les que l’abat li havia dit amb serenitat però amb contundència. Era conscient que tenia entre mans un material periodístic i polític d’alt voltatge.

Acabada la lectura, va començar la labor d’encaixar el text de les declaracions en l’espai reservat pel diari i de intercalar-hi unes preguntes per donar-li forma d’entrevista. Vam anar fent observacions per precisar conceptes que potser no quedaven prou clars, vam repassar la sintaxi.....Algú ha dit que les declaracions de l’abat foren molt cuinades. Fins i tot hi ha qui ha afirmat que foren manipulades o que ni tan sols eren fetes per ell. Jo afirmo rotundament que no hi havia cap diferència substancial entre el text mecanografiat per Novais i el text aparegut a Le Monde. A més, les paraules de l’abat jo les hi havia sentit dir ja l’any 1953, quan el vaig començar a tractar!

L’endemà, Benet, Manent, Novais i jo vam anar a Can Costa, de la Barceloneta, a celebrar, amb una paella, l’èxit de l’operació. Ens sentíem uns privilegiats per haver pogut contribuir modestament a escriure un capítol de la història contemporània del nostre país. Acompanyàrem Novais a l’hotel i ens vam acomiadar, il•lusionats, a l’espera de la publicació de les declaracions.

El dia 14 següent va esclatar la bomba! Alguns membres del Patronat de Montserrat, espantats, van demanar al majordom del monestir, el pare Agustí Vila-Abadal, que procurés de convèncer l’abat per tal que desmentís haver fet aquelles declaracions o bé digués que havien estat mal interpretades. Però l’abat no va afluixar i en va ratificar la seva autoria.

Les reaccions arribaren de tots els fronts; fins i tot de l’eclesiàstic, amb unes furibundes declaracions de fray Justo Perez de Urbel, abat del Valle de los caidos. Dintre de l’Església catalana cal recordar les paraules del bisbe de Vic, Ramon Masnou, qui, davant les crítiques d’algun dels bisbes de la Tarraconense, reunits a Roma, digué: “L’abat Escarré ha dit allò que nosaltres hauriem d´haver dit i no vam tenir coratge de fer-ho”.

El mes de març de 1965 l’abat Escarré marxava cap a l’exili. No el van deixar tornar ni quan va morir la seva mare. Un temps després li foren retirats el carnet de periodista i el passaport a José Antonio Novais i el diari Le Monde no podía entrar al territori espanyol. Novais va haver de dimitir com a corresponsal del diari a Madrid.

El dia 15 d’octubre de 1968 l’abat Cassià Just anà a Viboldone a buscar el monjo Escarré, que estava molt greu, perquè pogués morir al seu país, fet que es produí al cap de set dies. Per a això va caldre l’autorització expressa del governador civil de Barcelona, obtinguda sota pressió de persones rellevants de la societat civil catalana i prèvia consulta a Madrid. El seu enterrament va ser impactant. L’abat Cassià Just, en l’homilia que va pronunciar en el solemne funeral celebrat a Montserrat, digué entre altres coses: “Per això voldria fer, en nom de tots, un “mea culpa” davant de tot el poble que tant l’ha estimat i que tant ha sofert davant l’ambigüitat amb què ha quedat envoltat el seu allunyament dolorós de casa nostra. Perquè el poble, amb aquella intuïció que va a l’essencial, s’ha adonat, prescindint de les circumstàncies concretes de la seva sortida, que un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya, en quedava allunyat, perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a altres” El monjo Escarré havia deixat de ser l’abat de Montserrat per esdevenir l’abat de Catalunya.

Han passat molts anys de tot això; però tinc un record molt viu de l’abat Escarré, perquè el vaig estimar, i ara l’enyoro.

Josep Maria Macip
Advocat i activista antifranquista

diumenge, 15 de desembre de 2013

L'exili de l'abat Escarré va ser polític i eclesiàstic

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana
He llegit en una crònica de la conferència del Pare Daniel Codina, monjo de Montserrat -feta el passat dia 29 de novembre a Santa Susanna (El Maresme)- publicada en aquest web commemoratiu, que el conferenciant afirma que l’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les dures declaracions que aquest havia fet al diari francès Le Monde, el 14-11-1963, contra el règim franquista. I m’ha sorprès.

La raó que es dóna per fer aquesta afirmació és que no hi ha cap document escrit que ho acrediti.

És molt curiós que persones que es consideren historiadors puguin esgrimir aquest argument: allò de què no hi ha document escrit no ha existit. Aquestes persones deuen creure, doncs, que l’Andreu Nin encara és viu perquè no hi ha cap document escrit que certifiqui el seu assassinat.

Se suposa que no hi ha cap document escrit de l’exili de l’Abat, però els documents que hi havia de l’abat Escarré a la Congregació de Subiaco, a Roma, varen desaparèixer i els que hi ha a Montserrat encara no es poden consultar. Amb tot és possible que no hi hagi hagut cap document escrit, però hi ha fets històrics recollits en llibres i recordats per persones vivents, que diuen directament o indirectament que tot l’actuar polític de l’abat Escarré i especialment les seves declaracions a Le Monde varen ser causa del seu exili.

Un d’aquests fets és que l’abat Cassià Just, en l’homilia de l’ofici de l’enterrament (en ple franquisme), va dir, referint-se al desterrament de l’Abat: “...El poble, amb aquella intuïció que va a l’essencial, s’ha adonat que... un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya, en restava allunyat, perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a d’altres”. Cal recordar que en el sentit bíblic, els profetes eren sobretot aquells que denunciaven les injustícies dels governants i poderosos. I que, en aquest sentit, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde són de les més profètiques que va pronunciar.

Diu el pare Daniel Codina, que el motiu de l’exili van ser qüestions d’ordre intern del monestir. No li diré pas que no, però quines eren aquestes “qüestions”? Jo, que aquell any 1965 en feia 19 que era monjo de Montserrat, recordo perfectament que hi havia dues qüestions de discordança dins del monestir. L’una era la qüestió política (és a dir alguns fèiem una acció política antirègim, que els altres trobaven excessiva), i l’altra era l’afany renovador de la vida eclesiàstica i monàstica, que teníem alguns i que els altres consideraven massa avançada. Les circumstàncies varen fer que la Cúria del Vaticà prengués cartes en l’assumpte. Ara bé, tothom sap que la Cúria Romana, des de temps immemorials, ha estat contrària als moviments que s’oposen als règims establerts i també contrària a tota renovació eclesiàstica. Doncs bé, en el cas de Montserrat es va confirmar aquesta seva tendència secular. I la prova és que de les visites apostòliques a Montserrat, ordenades per la Cúria Romana, amb motiu d’aquesta discordança interna, se’n seguí l’expulsió dels monjos més significats en la qüestió política i en la qüestió renovadora. Pel que fa a la qüestió política el més significat era l’abat Escarré, l’acció política del qual era coneguda sobretot per les seves homilies i molt especialment per les declaracions que va fer a Le Monde. Aquest fou la causa de la seva expulsió. No ho va fer el govern espanyol, sinó la Cúria Romana per acontentar el govern. I la Cúria, per expulsar-lo de Montserrat i de Catalunya, no tingué necessitat de comprometre’s amb cap ordre escrita, amb cap document. En tingué prou que li fos indicat de paraula per monsenyor Dell’Aqua Secretari d’Estat, és a dir pel principal responsable dels afers polítics del Vaticà (vg. el meu llibre L’Abat d’un poble. Aureli M. Escarré, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1998, pp.319-332).

Si aquesta “qüestió interna” del monestir no hagués estat de caràcter polític, no hi hauria hagut cap necessitat d’ordenar-li d’allunyar-se de Catalunya i Espanya. N’hi hauria hagut prou d’indicar-li que anés a residir a qualsevol comunitat o casa eclesiàstica del nostre país. Ni tampoc no tindria explicació que s’hagués negat a la família Vallvé la seva petició al Vaticà que es permetés a l’Abat tornar momentàniament a Barcelona pel casament d’una filla de la família; i molt menys encara que se li negués de tornar momentàniament al seu poble de l’Arboç per la mort i enterrament de la seva mare; o que no se li permetés anar a París i sí a la resta de França o a Terra Santa (o. c., l. c.).

A més, quan s’arriba al desenllaç final i el doctor Trueta, que el visità, avisa que si es vol que mori a Catalunya cal apressar-se, l’abat Cassià Just, que se’n fa càrrec, per traslladar-lo, no sent la necessitat de demanar permís a cap autoritat eclesiàstica, i, en canvi, sí a les autoritats polítiques espanyoles. Per això diu el P. Oleguer Porcel: “calia gestionar amb les autoritats espanyoles el permís d’entrada. Es temia, amb raó, que el tornessin cap a Itàlia, tot seguit després de la seva arribada a Barcelona. Per això jo em vaig avançar d’unes hores i vaig anar a trobar un bon amic de l’abat (Escarré) que tenia una certa entrada amb el governador civil. Aquest, de bell antuvi, no volia saber-ne res, però davant la insistència del nostre amic, va telefonar a Madrid. Després de molt pledejar, el ministre de la Governació va donar el permís...” Aquest bon amic de Montserrat, Andreu Rovira Ribera, diu: “Vaig complir la petició i va quedar el governador bastant preocupat. Però, un cop va haver aconseguit el permís del ministre de la Governació, el vaig trobar molt relaxat i content de la notícia...” (o. c., p. 358).

A més d’aquestes raons esmentades, hi ha les que deelaten les reiterades acusacions que el Govern espanyol feia contra l’abat Escarré a la Cúria Vaticana, demanant que fos apartat del seu càrrec, a partir sobretot de les seves declaracions a Le Monde, i que es troben en els arxius dels organismes oficials espanyols.

Em sembla, que és ben clar que hi ha una relació de causa-efecte entre les declaracions a Le Monde i l’exili de l’abat Escarré.

És possible que si el Pare Daniel diu que l’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les Declaracions a Le Monde, sigui perquè amb el temps ens falla la memòria. Jo mateix, en un llibre que acabo d’editar (El meu Montserrat interior. De l’espiritualitat religiosa a l’espiritualitat laica), dic que l’abat Escarré va ser exiliat després de la segona visita apostòlica a Montserrat del 1965, i, en canvi, va ser-ho després de la primera. Amb l’edat ens falla la memòria i és fàcil que ens equivoquem (fins i tot, en aquest últim llibre mencionat, atribueixo a sant Anselm el “credo ut intelligam” de sant Agustí).

Com digué l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, a l’homenatge que es va fer a l’Arboç, un dia després de l’acte de Santa Susanna i que també en dóna fe aquest web commemoratiu, l’abat Escarré no va defugir el lideratge que en aquell moment tenia a Catalunya, malgrat el risc de greus conseqüències, com la de l’exili.

L’exili, doncs, de l’abat Escarré fou polític, encara que els executors foren eclesiàstics i sense deixar (segurament) cap document escrit que ho acredités i els comprometés.

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana
Ex monjo de Montserrat

Fotografia de Montserrat Gibert Escarré