divendres, 29 de novembre de 2013

Per què no parla Montserrat?

No voldria haver de començar donant explicacions. M’agradaria que els possibles lectors d’aquestes ratlles que se sentissin afectats pel que dic fossin prou madurs per no confondre una acusació concreta amb una desqualificació total. Tant si es tracta d’una persona o d’una institució.

Més que més, en aquest cas que la meva crítica va adreçada a Montserrat. No vull ni puc de cap manera desqualificar Montserrat. El Monestir i el Santuari han estat i són un puntal molt important per Catalunya. I si jo remarco una falla en aquest moment, no vol dir que en menystingui el valor passat i present. Sobretot perquè jo dec personalment a Montserrat, i especialment al Montserrat de l’Abat Escarré, la meva formació intel·lectual.

En el suplement cultural de La Vanguardia del dimecres dia 9 d’octubre passat hi ha un article titulat “Montserrat, història d’una entrevista”, l’autor del qual és l’historiador Jordi Amat, amb uns reforços de l’Antoni Puigverd i de l’Enric Juliana (aquest darrer parla de l’Abat Cassià Just).

En l’article s’utilitza el parer, manifestat en els seus escrits, d’un monjo de Montserrat, i apart d’explicacions no massa fidels, es denigra la figura de l’Abat Escarré i s’insinua que les seves declaracions, tal com van aparèixer a Le Monde, havien estat objecte d’una “feina d’edició important i intervencionista” feta per en Josep Benet i l’Albert Manent.

A més de l’Albert Manent, encara són vives dues persones que poden donar la seva versió sobre la revisió de les declaracions de l’Abat Escarré, perquè hi van participar: el monjo de Montserrat Pare Marc Taxonera, conegut per la seva prodigiosa memòria i en Josep Maria Macip. Jo no he comentat el tema amb el Pare Taxonera, però en Josep Maria Macip ha declarat públicament, i de manera reiterada, que no hi havia cap diferència substancial entre la transcripció feta a màquina per en Juan Antonio Novais, corresponsal de Le Monde, de les paraules de l’abat i el text aparegut al diari. I no oblidem que l’abat va confirmar posteriorment ser-ne l’autor, quan alguns membres del Patronat de Montserrat a través meu van demanar-li que ho negués públicament o que digués que les declaracions havien estat mal interpretades.

Em sembla que seria convenient, sinó de justícia, que des de Montserrat es prengués una posició pública sobre aquest afer. S’ha ultratjat un abat que va regir el Monestir durant vint anys, que durant quatre anys més residí a Montserrat com a abat del Monestir, tot i que el seu règim estava en mans del seu coadjutor, l’abat Gabriel Brasó, i que després hagué de marxar de casa seva, malgrat tot el que havia fet pel Monestir i per Catalunya, i només hi pogué tornar uns quants dies abans de la seva mort.

Jo vaig poder fer tot allò que vaig fer en la lluita de ressistència antifranquista, gràcies a ser monjo i majordom de Montserrat i perquè comptava amb el beneplàcit de l’abat Escarré; ell reconeixia que jo era la persona que més l’havia ajudat en la seva actitud política. Així en queda constància en la carta que m’adreça, quan a mi se´m destitueix de tots els càrrecs que tenia al Monestir i ell és a punt de marxar a l’exili, en la qual em dona les gràcies per tot el que he fet per Montserrat.

Crec que Montserrat no pot quedar indiferent davant d’aquest ultratge que es fa a l’abat Escarré en posar en dubte l’autoria de les seves declaracions a Le Monde. Perquè això afecta la història del Monestir i en condiciona el present. Si realment el Monestir creu, com jo, que l’article no és correcte, hauria de dir-ho públicament, doncs en ell es recull l’opinió d’un monjo més aviat desfavorable a l’abat . Crec que el Monestir té prou autoritat per fer-ho saber. Si no diu res, farà suposar que està d’acord amb l’article. I aleshores potser serà veritat allò que, segons en ell es diu, passava en temps de l’abadiat de l’Abat Escarré: “La seva projecció civil augmenta mentre és més contestat a dintre del Monestir”. Ara que, amb motiu del cinquantenari de les històriques declaracions, es torna a parlar de l’Abat i se’l vol homenatjar, si el Monestir no desmenteix l’article criticat referma la contestació a l’abat Escarré.

Ramon Vila-Abadal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada