dissabte, 2 de novembre de 2013

Nungú és profeta en la seva terra

Sempre he sentit una gran estimació i admiració per l’abat Aureli Mª Escarré i segurament que hi ha influït el fet que quan parlava del meu pare li dedicava grans elogis. Deia, per exemple, ell que el va conèixer i tractar: Quan el vostre pare pronunciava el nom de Catalunya, les roques de la muntanya retrunyien. I això, quan has perdut el pare a l’edat de dos anys, t’agrada de sentir. Sens dubte que en aquesta admiració per l’abat hi concorren moltes i merescudes motivacions, però aquesta també.

Tanmateix, això no ha de ser obstacle perquè, amb aquesta consideració prèvia, en parli i amb objectivitat. Potser amb més raó encara. I, si bé en qualsevol moment fóra oportú de fer-ho, ara, amb motiu del 50è aniversari de les seves explosives declaracions a Le Monde, crec que és convenient recordar-lo, ni que fos per agraïment.

Però no és sols per agraïment, sinó que aquesta recordança és justa-ment el que cal, perquè les manifestacions de l’abat constituïren una proclama que molts cristians esperàvem de debò que es fes, ho anhelàvem, i molts dels qui més corresponia de fer-ho no s’hi atrevien o, pitjor encara, no ho creien convenient o bé no hi eren conformes. El pare abat va ser valent i en va afrontar les conseqüències. I ara, precisament, quan el nostre país es troba davant nous horitzons i ha de travessar una cruïlla dificultosa és bo tenir present la valentia d’anar endavant, com ell ens hi va esperonar.

El pare abat Escarré feia anys que havia promogut una més gran ober-tura del monestir al poble català. Certament que Montserrat sempre ha es-tat al servei de Catalunya, però amb la iniciativa del “Montserrat és vostre” es va donar empenta a una més franca comunicació entre la comunitat benedictina i el món que la circumda. Recordo prou bé quan el llavors pare Plàcid Vila Abadal (l’entranyable amic Jordi) ens va reunir un grup d’universitaris (d’entre els quals hi havia els també amics Jaume Lorés i Lluís Serrahima) per tal de comunicar-nos, en nom de l’abat, aquella nova disposició del monestir. No sé si estic equivocat, però crec que aquells nous aires van contribuir a envigorir el pare abat Escarré. Per descomptat que hi van contribuir, i molt, el tarannà de Joan XXIII i les noves orientacions del Concili Vaticà II.

Les declaracions de l’abat, que publicava “Le Monde” el 14 de novembre de 1963, revelen un gran coratge que, ateses les circumstàncies del moment de plena dictadura franquista, només podien sortir d’una persona valenta i convençuda. No era la primera vegada que el pare abat denunciava   fets que no agradaven a les autoritats, però solien ser fets puntuals que no transcendien l’àmbit eclesial local. Ara, aquestes extenses declaracions, que publicava a primera pàgina un diari francès de gran difusió internacional, com és “Le Monde”, havien de causar una gran incomoditat i preocupació al govern.  Només fixem-nos en algunes de les seves frases: “Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia, i és el que passa a Espanya.” “… un govern que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.” “A la llum d’aquesta (l’encíclica Pacem in Terris), la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern.” “El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja”. En fi, no cal continuar per-què les declaracions són llargues i les citacions transcrites són més que suficients per poder apreciar com devien de caure al govern del General Franco, i al mateix General.

Em confessava un dia l’abat, amb cert disgust, que es va atrevir a fer aquestes dures declaracions per convicció, però comptava amb el compromís d’altres significades personalitats que s’expressarien en termes semblants o equivalents. I em va referir alguns noms, un dels quals exministre franquista amb qui, per cert, més tard vaig tenir certa relació. Tanmateix, cap d’aquestes persones no el va secundar o corroborar públicament.

Cal dir, al meu parer, que la reacció del govern va ser sensata, jo diria que intel•ligent, no es va fer sentir. I malgrat la transcendència i difusió que van tenir arreu les susdites declaracions, el govern va optar per no donar-se per al•ludit. Pràcticament no es va notar que hi hagués reacció, fora, naturalment, d’alguna que altra atzagaiada, com la que es va produir en la celebració del “Día de la Provincia”, que aquell mateix any es va fer a Terrassa, concretament el dia 15 de desembre, o sia, un mes després de l’aparició de les declaracions al diari francès. En aquella ocasió, el conferenciant de l’acte, Gregorio Marañon Moya, nét del Marañón famós, va dedicar part del seu discurs a ironitzar sobre les declaracions del pare abat, de tal manera que les seves paraules van ocasionar disgust fins i tot entre les mateixes autoritats.

Això s’esdevenia a finals de 1963, i a principis del 1965, o sia al cap de poc més d’un any, el pare abat Aureli Mª Escarré sortia cap a l’exili. La meva opinió personal és que es va precipitar amb la decisió que va prendre. Tot i que el pare abat estava malalt i el clima de Montserrat no li provava, no crec que hagués de marxar de Catalunya. Jo li vaig dir així mateix, quan amb el meu germà Josep Mª i les nostres respectives mullers el vàrem anar a veure al Monestir de Viboldone als pocs dies de ser-hi. Sé que el vaig deixar preocupat, i avui encara em dol d’haver-li-ho dit, però li ho vaig dir. I ell m’insistia que era un monjo i que com a tal havia d’obeir, encara que no li ho ordenessin per escrit. I em va demanar que l’informés sobre les persones que m’havien convençut, com així li vaig fer per carta. Li deia, entre altres coses en la carta, que les apercions no eren terminants i que, per tant, s’haurien pogut ignorar sense que passés res. I acabava dient-li que “després de la seva marxa es va rebre una carta del Pare Batllori, de data anterior a la seva marxa, on deia que reunits el Cardenal Albareda, el Dr. Bonet i el ma-teix P. Batlloti, després d’examinar la qüestió a Roma i a Catalunya, aconsellaven que el Pare Abat no es mogués de Catalunya, i que per Setmana Santa vindrien el Dr. Bonet i el P. Batllori i decidirien llavors el que més convingués fer.” Tanmateix, la carta del pare Batllori havia arribat tard.

Això no vol pas dir que no n’hagués hagut de sortir més tard, de Catalunya. Possiblement, però la seva marxa, entenc que anticipada, va facilitar les coses al govern, que ni tan sols li va haver de retirar el passaport. Després, les dificultats per tornar no es van poder superar, o simplement no es van superar, però no per impediment clar del govern.

Comprenc que per al pare abat Aureli, que quan va regir el monestir va ser molt recte per al manteniment de l’ordre i la subordinació, ara volgués supeditar-se a la disciplina de la mateixa manera que ell la va concebre. I evidentment que ho va fer, i encara més del que ell exigia. Però lamentava no haver pogut venir a acomiadar-se de la seva mare, quan aquesta va morir. I altres penúries que fóra llarg d’explicar. Una vegada vaig portar-hi a veure’l, a Viboldone, en Miquel Coll i Alentorn, i l’abat en va tenir una gran satisfacció. Ell esperava rebre, també, altres visites que no va tenir.

Malalt de mort, advertit pel doctor Trueta el nou abat de Montserrat, el pare Cassià Mª Just, li va ordenar el seu retorn a Catalunya. Em vaig poder acomiadar d’ell poques hores abans no morís, i em va tornar a parlar del   pare, del meu pare,  amb paraules que no vaig acabar d’entendre, perquè la seva veu era feble i dificultosa.

El pare abat Aureli Mª Escarré havia deixat de ser l’abat titular de Montserrat, però havia esdevingut l’abat de tot Catalunya. Ningú no es pro-feta en la seva pàtria?

Oriol Badia
Exconseller de la Generalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada