dimecres, 13 de novembre de 2013

Les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde. Avui fa 50 anys.

En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat (muntanya serrada). La tradició conta que la Verge, s’aparegué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar espiritual de la majoria dels catalans.

Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana; La Mare de Déu de Montserrat —la Verge bruna— que els fidels catalans, de qui és la patrona anomenem familiarment la "moreneta".

Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és lloc de reunió de persones de les tendències més diverses, un centre d'irradiació cultural, que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya.

"NO HI HA JUSTICIA SENSE LLIBERTAT"

Dom Escarré, ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la contradicció, que segons ell, existeix, entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. "ALLÍ ON NO HI HA LLIBERTAT AUTÈNTICA, NO HI HA JUSTÍCIA, I ÉS EL QUE PASSA A ESPANYA", ha dit recentment en una de les seves homilies…

L’Abat ens rep paternalment amb tot l’amor que els fills de St. Benet tenen per a l’hoste, que simbolitza per ells, Jesucrist pelegrí.

Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Es­panya ? 
Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.
La majoria dels dirigents -segueix l’Abat- són ho­nestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià en quant als principis polítics: No han meditat sobre l’encíclica «Pacem in Terris» que és l’ex­pressió evangèlica i tradicional del nostre temps: A la llum d'aquesta, la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern. 

"EL POBLE HA DE PODER ESCOLLIR EL SEU GOVERN" 

Per quines raons, segons la V. P., l’Estat Espanyol no és cristià ? 
El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat. Necessita una llibertat de prem­sa, de sinceritat, d’informació. Què ha passat, per exemple amb la "carta dels intel.lectuals"? Per què hi han hagut aquests atacs en la premsa? Aquestes instruccions judicials…? El Govern no té dret d’abusar del seu poder ha d’ésser un administrador en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’Església i això deu plantejar uns problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat, que si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.

L’Abat de Montserrat reflexiona uns instants i segueix:
Sempre m’he interessat i encara m'interesso ara pels presos polítics, que amb la seva existència constitueixen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons està en relació directa amb la pau que el règim no ha assolit establir. De moment el que em preocupa, són aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva consciència i negar-se a assistir a missa. 

Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el mon­estir l’Abat ?
La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’abat Marcet, he volgut que els monjos posseïssin una cultura sòlida i que sobre tot pesessin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat que es troba fora del món s’interessa pel món i per la seva època, abans que tot mantenint un contacte amb el poble; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ample.

"SOM ESPANYOLS, NO CASTELLANS"

Els monjos de Montserrat estan editant, en català, una Bíblia crítica monumental. L’edició popular de l’encíclica "Pacem in Terris", en llengua catalana, que ha arribat, en dos mesos, a una venda de cent mil exemplars! LA LLEN­GUA CATALANA SEMBLA QUE REPRESENTI UN PO­BLEMA PEL GOVERN, QUE PROHIBEIX ELS DIARIS EN AQUESTA LLENGUA. Dom Escarré ens parla d’aquest "problema".

Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, en el que es refereix a les minories ètniques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’expressió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent altres persones, vàrem escriure una carta, fa alguns mesos, al vice-president del govern, ge­neral Muñoz Grandes, demanant-li completa llibertat per la cultura catalana; fins ara no hem tingut cap resposta.

L’Abat ens indica: era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla, és l’home d’Església, ja no és el català per a qui defensar la llengua no és solament un deure però ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer-ho!, ja ha passat en altres llocs… 

Ens diuen que els catalans són separatistes ? 
En gran majoria no en són de separatistes. Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, que tenen una personalitat pròpia en el sí d’Espanya. Són espanyols, no pas caste­llans.. 

"EL CONCILI ENS COL.LOCA DEVANT DE LA REALITAT" 

La vostra Paternitat, creu que el Concili té alguna in­fluència a Espanya? 
El Concili està creant un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt amb la tradició, no amb la rutina. El Concili ens col·loca davant de la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes bones coses i altres de dolentes. Es necessari fer canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu del que es creu, sobre tot en les regions del Nord… Encara que el règim no faci res per afavorir aquest europeisme… 

Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya.
Al començament, l’oposició temia una altre guerra civil, però actualment, desprès de tants anys i de tanta injustícia, el nostre poble està irritat… En principi ningú no vol una guerra civil, però jo en tinc por… Tot depèn de les circumstàncies: ni la dreta, ni l’Estat, han fet cap cosa per tal d’evitar una altre guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. LA FALTA DE JUSTÍCIA SOCIAL FA POR; HE ESTAT FA POC A ANDALUSIA I HE POGUT VEURE-HO JO MATEIX. 

L’abat, resumeix el seu pensament amb aquestes pa­raules.
L’esdevenidor depèn de la manera en que es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, -insisteix- en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col.lectiu, és a dir polític. Col·lectivament els nostres homes polítics no són cristians! 

I Dom Escarré acaba dient:
Només sóc un monjo: la meva missió consisteix en predicar la veritat i en pregar a Déu perquè es realitzi.

J. A. Novais
Corresponsal de Le Monde a Espanya
14 de novembre de 1963

1 comentari:

  1. Aviat farà mil anys que l’Abat Oliba, fundador del monestir de Montserrat (i d'altres), davant d’una manifesta crisi d’autoritat i d’ordre establert, va convocar l’assemblea de Pau i Treva de Déu a la ciutat de Toluges, al Rosselló, era l’any 1027. Els excessos propis d’una època de trasbalsos que reclamava pau i harmonia per facilitar la convivència i la confiança mútua van ser escoltats pels religiosos, que també van ser víctimes d’aquella lluita perquè eren al costat de les persones. D’ençà a aleshores ha plogut molt, i l’església ha viscut i ha alimentat també els seus propis episodis de lluita, mentre la humanitat ha seguit aixecant-se i lluitant entre ella, en nom d’autoritats, també de Déus, i sota el motor de la crispació que apareix quan les coses no es fan com haurien de fer-se o no van cap a on voldríem que anessin. Ara Espanya es troba en un cert col·lapse d’idees en una societat d’acollida dèbil i debilitada per nombrosos factors que s’han sobreposat de forma accelerada i l’han alterada, mentre és gairebé impossible parlar raonablement i amb llibertat de cultura, d’identitat i d’espiritualitat. Una situació que ha posat en un seriós compromís les estructures culturals bàsiques, en especial a Catalunya, banalitzada com a cultura, com a societat i com a dignitat nacional.
    Són altres temps, comença un nou mil·lenari, però fent-hi un símil es pot veure també clarament que som en una època de manca d’autoritat, on l’Església i la societat n’estan essent víctimes mentre s’allunyen i es debiliten els valors espirituals.
    Què es pot fer? Per mi és senzill: deixar les tensions a un calaix i assumir de forma honesta el seu rol social, cosa que vol dir renunciar a mantenir els extrems que la mantenen vida, però tensa amb la societat. Fugir de política i del món econòmic, d’ideals morals d’unions d’Espanya, unions que de res van servir per mantenir unes colònies políticament unides. I això és una bona lliçó, la unió política va fracassar, i si alguna cosa va quedar va ser un punt de dignitat religiosa i espiritual.
    Montserrat té la clau.

    ResponElimina