dijous, 7 de novembre de 2013

La valentia política d’un home d’Església

Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde el 14 de novembre de 1963 aparegueren en un any de significatius esdeveniments eclesials. El dijous sant, Joan XXIII firmava l’encíclica “Pacem in terris”. En arribar l’estiu, el succeïa a la Seu romana el cardenal Montini que des de Milà havia intercedit a favor de presos polítics espanyols. A la tardor, s’iniciava la segona sessió del Concili Vaticà II, en la qual ja s’aprovarien els primers documents.

Tot plegat feia que la renovació eclesial sentís encara més feixuc a casa nostra el pes d’una dictadura que resultava massa llarga. Tant més que, a la llum dels esdeveniments esmentats, la sensibilitat dels cristians envers el respecte als drets humans era cada cop més afinada. Aquest respecte no sols afectava la dimensió sociopolítica, que anhelava l’esclat d’una vida plenament democràtica, sinó que també era sentit com una exigència inherent a l’esperit cristià del qual feia gala el règim franquista però del qual cada vegada es mostrava més allunyat.

El pare Aureli M., que inicià l’abadiat en el temps de postguerra i que havia establert relacions de realisme i de bona voluntat amb el règim, es trobava, al moment de deixar les responsabilitats abacials, que a Espanya era flagrant la violació dels principis vitals, irrenunciables, de cristianisme i catalanitat. Se n’havia fet ressò en algunes de les seves homilies, com aquella vegada que digué clarament que “on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i això és el que passa aquí”. O aquella altra en què constatà que, els tant aclamats vint-i-cinc anys de pau, el règim els havia convertit en un quart de segle de victòria dels vencedors sobre els vençuts.

Ara, la disponibilitat d’un periodista del diari francès més conegut li oferia l’avinentesa de dir clarament que els dirigents de l’Estat podien tenir bona fe però “no veien clarament què vol dir ser cristià pel que fa als principis polítics”. Per això, invocava que “el poble tenia necessitat de llibertat”, que “el govern no té dret a abusar del seu poder: ha de ser un administrador en nom de Déu i un servidor del poble”, que l’Estat, “si no canvia de principis polítics, no pot pas dir-se catòlic”. A més de la referència ben explícita als drets humans universals, advocà també pel respecte a la llengua i a la cultura catalanes. I contra l’objecció corrent a l’època de titllar de separatisme el manteniment de la pròpia cultura, precisà que “en una gran majoria no ho som, els catalans, de separatistes” i donà la sentència elemental però explosiva de “nosaltres som espanyols, no castellans”.

Tot això, cal situar-ho en aquell context històric. Avui dia desitgem i proclamem bastant més, perquè l’autoconsciència dels catalans i l’articulació de la nostra nació en l’Estat actual han desvetllat la convicció que entre els drets humans també hi ha el de decidir el nostre futur. Si els cristians catalans es veien reflectits entre les minories ètniques descrites a la “Pacem in terris”, l’evolució mateixa de la doctrina social de l’Església ha fet noves aportacions sobre el tema de les nacionalitats. Però és just, i àdhuc un deure, reconèixer la valentia de l’abat Escarré en el tardofranquisme i el servei que amb les seves declaracions prestà en aquell moment a Catalunya com a home d’Església.

Josep M. Soler 
Abat de Montserrat 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada