dimecres, 6 de novembre de 2013

Ja en fa cinquanta d’anys !!!

En aquest cinquantenari de les declaracions de l’Abat Escarré al diari parisenc “Le Monde” em venen a la memòria alguns fets i el paper que l’Abat i el monestir de Montserrat varen representar durant els anys del franquisme. A la vista del que ja s’ha escrit sobre el tema i, especialment, del llibre molt complet de Jordi Vila-Abadal, publicat el 1998, només faré al·lusió a algunes experiències personals viscudes, sobretot, a través de l’escoltisme.

Com ja és ben sabut, l’únic moviment juvenil que era permès durant aquells anys era “El Frente de Juventudes”, és a dir, les joventuts de la Falange. L’escoltisme català vivia en la pràctica clandestinitat fins el 1957 quan el bisbat de Barcelona va reconèixer la Delegació Diocesana d’Escoltisme que permetia que l’escoltisme catòlic pogués funcionar amb relativa normalitat. De totes maneres, ja abans d’aquesta data va ser decisiu el suport de Montserrat i de l’Abat Escarré.

Només voldria ara ressenyar alguns fets viscuts. El primer que haig de recordar és de l’any 1954. La formació de caps escoltes es feia en sessions reservades i jo assistia a la primera com a futur cap als meus 18 anys. La sessió formativa corria a càrrec de Raimon Galí i també hi participava un responsable de l’escoltisme belga, el sr. Antoine Braun. Per precaució es va fer a l’ermita de Sant Dimes, situada a les roques de sobre el monestir, lloc des del qual es podia vigilar la plaça dels Apòstols per si venia la policia. Montserrat ens cedia el lloc i ens facilitava la connexió a través del pare Plàcid (Jordi Vila-Abadal) Els valors que, segons Raimon Galí, havia d’educar l’escoltisme eren definits com: 1.- Lleialtat, sentit de l’honor, amor a la veritat. 2.- Fraternitat, esperit de servei i compromís en l’equip. 3.- Sentit del cos i de les coses concretes.- 4.- Sentit de la responsabilitat.

El suport de l’Abat Escarré a l’escoltisme es va concretar de moltes maneres. Era habitual, per exemple, que quan una reunió no es podia fer amb tranquil·litat a qualsevol lloc del país, el monestir de Montserrat obria les portes i protegia d’aquesta manera activitats diverses. A més, la visibilitat del moviment va quedar enfortida quan Montserrat va demanar i acceptar que els escoltes fessin durant anys el servei d’acolliment als peregrins que visitaven l’Abadia.

Posteriorment, jo mateix, com a responsable dels Escoltes, havia fet constar que Montserrat era un refugi espiritual i polític on veiem expressats, amb excepcional naturalitat, el cristianisme, el catalanisme i la defensa de les llibertats democràtiques.

Les declaracions de l’Abat Escarré el 1963 a Le Monde varen tenir, també a l’escoltisme, un ressò molt important. El règim franquista havia fet una campanya per autovalorar-se amb l’eslògan de “veinticinco años de paz”. De l’entrevista a l’Abat va quedar fixada, per exemple, la frase: No tenim al darrera vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. I continuava: Els vencedors, incloent-hi l’Església que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests darrers, no han fet res per acabar amb aquesta divisió entre vencedors i vençuts...

Tornant als records personals. Cal dir que l’escoltisme havia estat acollit al Casal de Montserrat del carrer dels Arcs de Barcelona. Hi havia allà dos agrupament escoltes: el Mare de Deu de Montserrat i l’Abat Marcet. D’aquest darrer en formaven part sobretot els antics escolans i hi vaig anar jo sense haver estat escolà de Montserrat perquè el nostre grup escolta es va quedar sense local en ser expulsats de la parròquia de Sant Francesc de Paula, església desapareguda uns anys més tard per l’ampliació del Palau de la Música.

Justament, també L’any 1963, es va produir un altre fet. Uns desconeguts van irrompre en el local del Casal de Montserrat al carrer dels Arcs de Barcelona, varen emportar-se els fitxers, varen aplegar els mobles al mig del local i varen prendre-hi foc i, finalment, varen deixar una inscripció a la paret que deia: ESPAÑA: UNA BANDERA, UNA PATRIA, UNA LENGUA-. Com a responsable dels escoltes de Barcelona vaig anar a la comissaria de la policia a la Via laietana per fer la denuncia dels fets. Em va rebre el Comandante Olmedo que va arribar a dir-me: Bueno, ustedes los scouts también estan muy divididos. El fet és que la setmana següent diversos socis del Casal de Montserrat rebien uns anònims que deien que la crema era el comienzo de la lucha que nuestra organización llevarà a cabo hasta la extirpación total del separatismo.

Vet aquí els records que puc descriure com a homenatge al que va fer l’Abat Escarré per l’escoltisme, per l’Església i pel nostre país.

Jordi Porta Ribalta
He tingut diverses responsabilitats a l'Escoltisme (1950-1978)
Director de la Fundació Jaume Bofill (1971-2001)
President d'Omnium Cultural (2002-2010)
Actualment President d'Enciclopèdia Catalana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada