dijous, 17 d’octubre de 2013

D'abat de Montserrat a esdevenir l'abat de Catalunya

Explicar avui, a l’any 2013 el que va representar la persona del Pare Abat de Montserrat i les seves declaracions al diari “Le Monde”, el 14 de novembre de 1963, és fa difícil, el marc on el personatge es va moure és molt diferent del que tenim avui. L’any 1963 el mapa del món i conseqüentment el d’Europa, era un mapa dividit en dos blocs enfrontats i amb un diàleg molt limitat. El president Kennedy havia visitat Berlin feia pocs mesos i havia posat de manifest aquella divisió, que a Alemanya dividia una nació i a Berlin una ciutat.

A Catalunya vivíem  el règim franquista sense cap de les llibertats fonamentals: ni llibertat d’expressió, ni de reunió, ni d’associació, de sindicació, de manifestació. Proscrit l’ús públic de la llengua catalana als diaris, a la radio, a la televisió, a l’escola, a la universitat. Feia gairebé un quart de segle que s’havia acabat la guerra i el règim escampava la frase “25 anys de pau”. En aquestes circumstàncies l’Església catòlica, la seva jerarquia, donava suport incondicional al règim. Només una part del clergat i alguns ordes religiosos expressaven, privadament, una opinió contrària. El cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Carles Cardó havien mort a l’exili.

L’abat Escarré, havia nascut a l’Arboç del Penedès l’any 1908, el seu pare era un modest propietari rural, fundador d’una cooperativa de consum i allunyat de l’Església, contràriament la seva mare, creient i practicant. Ambdós varen condicionar la persona del seu fill: religiós i servidor del seu poble. A l’edat de 15 anys va ingressar al monestir de Montserrat. La seva vida va seguir els esdeveniments  de la comunitat montserratina i del país. Allunyat durant la guerra hi va retornar l’any 1939 i fou nomenat prior. Set anys més tard amb la mort de l’abat Marcet  va ser elegit abat titular de Montserrat.

Durant el seu mandat el Monestir va dur a terme actuacions que el volien acostar a la realitat del nostre país: promoció d’artistes en l’embelliment del santuari, continuar la publicació de la Bíblia en català, seguida de la dels  Evangelis en edició de butxaca, la revista Serra d’Or. L’any 1956, amb motiu de l’aniversari de la coronació de la imatge, es publicà la “Corona literària” obra de poetes catalans, els de l’interiors i els de l’exili.

L’any 1958, el dia 8 de desembre l’abat Escarré contestava públicament unes manifestacions del governador civil de Barcelona, fetes dies abans, i en les quals atacava les associacions religioses  perquè, deia, protegien les persones que s’oposaven al franquisme. Els mitjans de comunicació, censurats, callaven, les paraules del pare abat circulaven en fulls mecanografiats i ciclostilats que començaven “El pare abat ha dit:...” i acabaven amb l’habitual “Feu-ne còpies”.

L’any 1961 fou nomenat un abat coadjutor a Montserrat que s’encarregaria del govern de Monestir. L’abat Escarré, que era l’Abat de Montserrat, va visitar Jordi Pujol a la presó de Torrero a Saragossa on complia condemna pels fets del Palau de la Música Catalana. La nit de Nadal de 1962 en l’homilia es va referir i va denunciar la realitat dels presos polítics a l’estat espanyol.

El mes de novembre següent recordo la notícia que es va comentar una tarda a l’empresa on jo treballava: el diari Le Monde havia publicat les declaracions de l’abat Escarré en les quals criticava el règim. Els exemplars havien estat recollits als quioscs on habitualment es trobava.

Pocs dies després el text de les declaracions començava a circular en fulls clandestins, les autoritats del règim replicaren barroerament, en concret l’abat del “Valle de los Caídos” i  el setmanari “El Español”  del Ministeri d’Informació i Turisme, el ministre: Manuel Fraga.

Un mes més tard el Casal de Montserrat, seu d’associacions montserratines i d’agrupaments d’escoltisme era assaltat i incendiat el 21 de desembre. Els autors deixaren la seva signatura: “España. 1 bandera, 1 patria, 1 lengua”. El pare abat visità el Casal uns dies després, la policia no trobà mai els autors. 

El mes de març de 1965  l’Abat Escarré es veia obligat a allunyar-se de Montserrat i de Catalunya, les gestions del govern franquista amb la complicitat de la Jerarquia de l’Església havien obtingut el que volien. En un convent prop Milà, Viboldone, va viure els darrers anys de la seva vida. Les autoritats eclesiàstiques el desposseïren del títol d’Abat de Montserrat. Va tornar a Barcelona per morir-hi sis dies després, el 21 d’octubre de 1968.

L’acomiadament de les seves despulles a Sarrià, abans de ser traslladat a Montserrat, va ser una manifestació multitudinària de suport a la persona de l’abat Escarré. El dia abans un petits fulls ciclostilats afirmaven. “Fou expulsat per defensar el poble. El poble demà l’acompanyarà”


Joan Vallvé i Ribera
Degà Col·legi Enginyers Industrials de Catalunya

1 comentari:

  1. la nostre lluita actual x la llibertat, no és envà...
    ell i la seva fortalesa ens mostre el camí.
    fem q pugui estar orgullòs del seu poble.
    `@ *llll

    ResponElimina