divendres, 25 d’octubre de 2013

Escarré ens inspira encara avui la recerca del nostre futur


Commemorem enguany el cinquantè aniversari de les declaracions que l’abat de Montserrat, el pare Aureli M. Escarré, va efectuar al diari francès Le Monde, unes declaracions que van fer conèixer a Europa la trista realitat de l’Espanya franquista, que van trepitjar algun ull de poll en el si del règim del dictador i que van suposar un alè d’esperança per a la recuperació de les llibertats nacionals del nostre país.

L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha organitzat un acte per celebrar el mig segle de l’entrevista. La celebració institucional de la Diada Nacional de Catalunya també ha tingut una dedicatòria per a aquest fet. No estem rememorant ni la publicació de cap llibre ni cap esdeveniment multitudinari, sinó només una entrevista d’una dotzena de preguntes que va ocupar un parell de pàgines de diari. Però l’autoritat moral de l’abat Escarré i la clarividència de les seves respostes mereixen que siguin recordades amb tots els honors.

Cinquanta anys després, una bona part de les paraules i reflexions de l’abat Escarré les podem interpretar avui en dia en clau històrica, com un reflex de la situació d’aquella època. Però les que fan referència a la nostra cultura mantenen, malauradament, encara la seva vigència. Les envestides contra la llengua catalana no s’han deixat de produir, ni en la dictadura ni en la democràcia, abans de forma imperativa i ara amb l’aparença d’una presumpta legalitat constitucional. Canvien les formes, però el fons continua sent el mateix.


Fa mig segle, Catalunya vivia una de les etapes més fosques de la nostra història més recent. La Guerra Civil ja començava a ser només un record, però els seus devastadors efectes perduraven encara sobre la societat. La repressió política, les injustícies socials i la manca de llibertats eren els pilars que aguantaven el règim franquista. En un context com aquest, no va deixar de suposar un cert daltabaix que un home d’església com l’abat fes unes afirmacions tan contràries al règim. I les represàlies no es van fer esperar, com és prou sabut.

El compromís que l’abat Escarré sempre va tenir amb Catalunya, amb la seva gent i amb la cultura és un exemple que cal perseverar i mantenir ben viu, avui més que mai. Estem vivint un moment especialment crucial de la nostra història i convé sempre tenir referències que guiïn la nostra actuació.

“El futur depèn de com es resolgui el problema d’avui, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat, i en conseqüència de justícia”. Aquesta frase resumeix el pensament de l’abat gairebé al final de l’entrevista. Crec, sincerament, que aquestes paraules resumeixen exactament el que està passant a Catalunya i els nostres anhels col·lectius. Gràcies a figures com Aureli M. Escarré ens en vam sortir en la llarga nit del franquisme i estic convençut que la seva vida i obra ens inspiraran en la recerca del nostre futur. 

Artur Mas
President de la Generalitat de Catalunya

dijous, 17 d’octubre de 2013

D'abat de Montserrat a esdevenir l'abat de Catalunya

Explicar avui, a l’any 2013 el que va representar la persona del Pare Abat de Montserrat i les seves declaracions al diari “Le Monde”, el 14 de novembre de 1963, és fa difícil, el marc on el personatge es va moure és molt diferent del que tenim avui. L’any 1963 el mapa del món i conseqüentment el d’Europa, era un mapa dividit en dos blocs enfrontats i amb un diàleg molt limitat. El president Kennedy havia visitat Berlin feia pocs mesos i havia posat de manifest aquella divisió, que a Alemanya dividia una nació i a Berlin una ciutat.

A Catalunya vivíem  el règim franquista sense cap de les llibertats fonamentals: ni llibertat d’expressió, ni de reunió, ni d’associació, de sindicació, de manifestació. Proscrit l’ús públic de la llengua catalana als diaris, a la radio, a la televisió, a l’escola, a la universitat. Feia gairebé un quart de segle que s’havia acabat la guerra i el règim escampava la frase “25 anys de pau”. En aquestes circumstàncies l’Església catòlica, la seva jerarquia, donava suport incondicional al règim. Només una part del clergat i alguns ordes religiosos expressaven, privadament, una opinió contrària. El cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Carles Cardó havien mort a l’exili.

L’abat Escarré, havia nascut a l’Arboç del Penedès l’any 1908, el seu pare era un modest propietari rural, fundador d’una cooperativa de consum i allunyat de l’Església, contràriament la seva mare, creient i practicant. Ambdós varen condicionar la persona del seu fill: religiós i servidor del seu poble. A l’edat de 15 anys va ingressar al monestir de Montserrat. La seva vida va seguir els esdeveniments  de la comunitat montserratina i del país. Allunyat durant la guerra hi va retornar l’any 1939 i fou nomenat prior. Set anys més tard amb la mort de l’abat Marcet  va ser elegit abat titular de Montserrat.

Durant el seu mandat el Monestir va dur a terme actuacions que el volien acostar a la realitat del nostre país: promoció d’artistes en l’embelliment del santuari, continuar la publicació de la Bíblia en català, seguida de la dels  Evangelis en edició de butxaca, la revista Serra d’Or. L’any 1956, amb motiu de l’aniversari de la coronació de la imatge, es publicà la “Corona literària” obra de poetes catalans, els de l’interiors i els de l’exili.

L’any 1958, el dia 8 de desembre l’abat Escarré contestava públicament unes manifestacions del governador civil de Barcelona, fetes dies abans, i en les quals atacava les associacions religioses  perquè, deia, protegien les persones que s’oposaven al franquisme. Els mitjans de comunicació, censurats, callaven, les paraules del pare abat circulaven en fulls mecanografiats i ciclostilats que començaven “El pare abat ha dit:...” i acabaven amb l’habitual “Feu-ne còpies”.

L’any 1961 fou nomenat un abat coadjutor a Montserrat que s’encarregaria del govern de Monestir. L’abat Escarré, que era l’Abat de Montserrat, va visitar Jordi Pujol a la presó de Torrero a Saragossa on complia condemna pels fets del Palau de la Música Catalana. La nit de Nadal de 1962 en l’homilia es va referir i va denunciar la realitat dels presos polítics a l’estat espanyol.

El mes de novembre següent recordo la notícia que es va comentar una tarda a l’empresa on jo treballava: el diari Le Monde havia publicat les declaracions de l’abat Escarré en les quals criticava el règim. Els exemplars havien estat recollits als quioscs on habitualment es trobava.

Pocs dies després el text de les declaracions començava a circular en fulls clandestins, les autoritats del règim replicaren barroerament, en concret l’abat del “Valle de los Caídos” i  el setmanari “El Español”  del Ministeri d’Informació i Turisme, el ministre: Manuel Fraga.

Un mes més tard el Casal de Montserrat, seu d’associacions montserratines i d’agrupaments d’escoltisme era assaltat i incendiat el 21 de desembre. Els autors deixaren la seva signatura: “España. 1 bandera, 1 patria, 1 lengua”. El pare abat visità el Casal uns dies després, la policia no trobà mai els autors. 

El mes de març de 1965  l’Abat Escarré es veia obligat a allunyar-se de Montserrat i de Catalunya, les gestions del govern franquista amb la complicitat de la Jerarquia de l’Església havien obtingut el que volien. En un convent prop Milà, Viboldone, va viure els darrers anys de la seva vida. Les autoritats eclesiàstiques el desposseïren del títol d’Abat de Montserrat. Va tornar a Barcelona per morir-hi sis dies després, el 21 d’octubre de 1968.

L’acomiadament de les seves despulles a Sarrià, abans de ser traslladat a Montserrat, va ser una manifestació multitudinària de suport a la persona de l’abat Escarré. El dia abans un petits fulls ciclostilats afirmaven. “Fou expulsat per defensar el poble. El poble demà l’acompanyarà”


Joan Vallvé i Ribera
Degà Col·legi Enginyers Industrials de Catalunya

diumenge, 13 d’octubre de 2013

L'adéu d'en Jaume Arias

Sense el suport i els consells d’en Jaume Arias (1922-2013), president d’Honor de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), la commemoració del 50è aniversari  de les declaracions de l’abat Escarré al diari  Le Monde no s’hauria celebrat tal i com l’Associació la va dissenyar ja fa mes d’un any. Una celebració impulsada per la Comissió Escarré-APEC que aculli a personalitats, institucions i entitats de la societat civil catalana  “sumant voluntats entorn al catalanisme com ho va fer l’abat Escarré. Hi ha de ser tothom.”. Aquesta va ser la recomanació que el nostre estimat president d’Honor encara em donava en conversa telefònica dilluns dia 7 d’octubre del 2013 abans que jo entrés  a una reunió al Palau de la Generalitat per anar perfilant detalls de l’acte central de la Commemoració que celebrarem el pròxim 20 de novembre.

En Jaume Arias ens ha deixat divendres dia 11 d’octubre a la tarda. No podré complir la promesa de dir-li que l’aniria a buscar perquè estigués a primera fila. Però hi serà. El recordarem. Perquè sense el seu impuls i la iniciativa de premiar l’obra  històrica i periodística el cap d’internacional de Le Monde, André Fontaine (1921-2013) no hauríem arribat a commemorar aquest 50è aniversari de les Declaracions .

Jaume Arias admirava al seu amic el periodista francès, André Fontaine a qui havia acompanyat en les seves visites a Barcelona. Li va mostrar en una ocasió les instal·lacions de La Vanguardia del carrer Pelai, de la Ciutat Comtal. Arias el va proposar a la Junta de l’APEC  pel premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista, 2012 per la seva obra de referència “Histoire de la Guerre Froide” – en dos volums- Ed. Fayard  i perquè havia autoritzat la publicació de les Declaracions que van ser un terratrèmol a tot el món. Fins i tot Fontaine va viatjar a Montserrat per parlar amb l’Abat i així estar segur de la importància política de les Declaracions que faria al corresponsal de Le Monde a Madrid.

Jaume, treballarem des de la Comissió Escarré-APEC perquè tots els actes d’homenatge quedin molt lluïts. Ho farem amb el periodisme que ens vas ensenyar que no és més que aquell que reflecteix el compromís del periodista amb la societat. El periodisme que ens fa estar connectats amb el món, sempre posant per davant la dignitat de les persones. I te’ls dedicarem a tu. Allà on siguis.

Teresa Carreras
Comissària Commemoració actes 50è
Aniversari declaracions abat Escarré a Le Monde.

Foto: LV /Marc Arias


divendres, 11 d’octubre de 2013

La Comissió Escarré-APEC

L'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha creat la Comissió Escarré-APEC per impulsar la Commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde declaracions d'Escarré en defensa de la idenitat catalana i la justícia social. Aquesta Comissió està formada per l'APEC, el Monestir de Montserrat, la Generalitat de Catalunya, Le Monde, l'Ajuntament de Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Diplocat, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Vic, la Universitat de Lleida, la Blanquerna-Universitat Ramon Llull, el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Memorial Democràtic, grups de joves cristians i diverses personalitats de la societat civil catalana que recordaran aquella efemèride des del punt de vista periodístic i històric.

L'APEC va lliurar al periodista André Fontaine la menció honorífica l'any 2012, cap d'internacional de Le Monde i artífex de la publicació de les declaracions de l'abat.

Una exposició, un opuscle, un vídeo per conservar la memòria històrica, workshops a les universitats i un acte central al Palau de la Generalitat de Catalunya recordaran la figura d'aquest l'abat de Montserrat, clau en la història del catalanisme.