diumenge, 22 de desembre de 2013

Escarré, d'abat de Montserrat a "abat de Catalunya"

Josep Maria Macip
El dia 10 de novembre de 1963 pujàvem a Montserrat Josep Benet, Albert Manent i jo acompanyant Jose Antonio Novais, corresponsal de Le Monde a Madrid, que anava a entrevistar l’Abat Escarré, entrevista organitzada per Benet i Manent.

L’Abat va parlar privadament amb Novais després de la Missa conventual. Havent dinat tinguérem l’habitual tertúlia cafè amb els monjos pares Miquel Estradé i Pere Busquets, responsables de l’hostatgeria, i amb els pares Maur Boix, secretari de l’abat, i Marc Taxonera, bibliotecari. Seguidament, només amb aquests dos últims vam llegir la transcripció que Novais havia fet de les declaracions l’abat.

José Antonio Novais estava molt impressionat; no coneixia l’abat i no estava acostumat a oir d’un eclesiàstic espanyol paraules com les que l’abat li havia dit amb serenitat però amb contundència. Era conscient que tenia entre mans un material periodístic i polític d’alt voltatge.

Acabada la lectura, va començar la labor d’encaixar el text de les declaracions en l’espai reservat pel diari i de intercalar-hi unes preguntes per donar-li forma d’entrevista. Vam anar fent observacions per precisar conceptes que potser no quedaven prou clars, vam repassar la sintaxi.....Algú ha dit que les declaracions de l’abat foren molt cuinades. Fins i tot hi ha qui ha afirmat que foren manipulades o que ni tan sols eren fetes per ell. Jo afirmo rotundament que no hi havia cap diferència substancial entre el text mecanografiat per Novais i el text aparegut a Le Monde. A més, les paraules de l’abat jo les hi havia sentit dir ja l’any 1953, quan el vaig començar a tractar!

L’endemà, Benet, Manent, Novais i jo vam anar a Can Costa, de la Barceloneta, a celebrar, amb una paella, l’èxit de l’operació. Ens sentíem uns privilegiats per haver pogut contribuir modestament a escriure un capítol de la història contemporània del nostre país. Acompanyàrem Novais a l’hotel i ens vam acomiadar, il•lusionats, a l’espera de la publicació de les declaracions.

El dia 14 següent va esclatar la bomba! Alguns membres del Patronat de Montserrat, espantats, van demanar al majordom del monestir, el pare Agustí Vila-Abadal, que procurés de convèncer l’abat per tal que desmentís haver fet aquelles declaracions o bé digués que havien estat mal interpretades. Però l’abat no va afluixar i en va ratificar la seva autoria.

Les reaccions arribaren de tots els fronts; fins i tot de l’eclesiàstic, amb unes furibundes declaracions de fray Justo Perez de Urbel, abat del Valle de los caidos. Dintre de l’Església catalana cal recordar les paraules del bisbe de Vic, Ramon Masnou, qui, davant les crítiques d’algun dels bisbes de la Tarraconense, reunits a Roma, digué: “L’abat Escarré ha dit allò que nosaltres hauriem d´haver dit i no vam tenir coratge de fer-ho”.

El mes de març de 1965 l’abat Escarré marxava cap a l’exili. No el van deixar tornar ni quan va morir la seva mare. Un temps després li foren retirats el carnet de periodista i el passaport a José Antonio Novais i el diari Le Monde no podía entrar al territori espanyol. Novais va haver de dimitir com a corresponsal del diari a Madrid.

El dia 15 d’octubre de 1968 l’abat Cassià Just anà a Viboldone a buscar el monjo Escarré, que estava molt greu, perquè pogués morir al seu país, fet que es produí al cap de set dies. Per a això va caldre l’autorització expressa del governador civil de Barcelona, obtinguda sota pressió de persones rellevants de la societat civil catalana i prèvia consulta a Madrid. El seu enterrament va ser impactant. L’abat Cassià Just, en l’homilia que va pronunciar en el solemne funeral celebrat a Montserrat, digué entre altres coses: “Per això voldria fer, en nom de tots, un “mea culpa” davant de tot el poble que tant l’ha estimat i que tant ha sofert davant l’ambigüitat amb què ha quedat envoltat el seu allunyament dolorós de casa nostra. Perquè el poble, amb aquella intuïció que va a l’essencial, s’ha adonat, prescindint de les circumstàncies concretes de la seva sortida, que un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya, en quedava allunyat, perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a altres” El monjo Escarré havia deixat de ser l’abat de Montserrat per esdevenir l’abat de Catalunya.

Han passat molts anys de tot això; però tinc un record molt viu de l’abat Escarré, perquè el vaig estimar, i ara l’enyoro.

Josep Maria Macip
Advocat i activista antifranquista

diumenge, 15 de desembre de 2013

L'exili de l'abat Escarré va ser polític i eclesiàstic

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana
He llegit en una crònica de la conferència del Pare Daniel Codina, monjo de Montserrat -feta el passat dia 29 de novembre a Santa Susanna (El Maresme)- publicada en aquest web commemoratiu, que el conferenciant afirma que l’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les dures declaracions que aquest havia fet al diari francès Le Monde, el 14-11-1963, contra el règim franquista. I m’ha sorprès.

La raó que es dóna per fer aquesta afirmació és que no hi ha cap document escrit que ho acrediti.

És molt curiós que persones que es consideren historiadors puguin esgrimir aquest argument: allò de què no hi ha document escrit no ha existit. Aquestes persones deuen creure, doncs, que l’Andreu Nin encara és viu perquè no hi ha cap document escrit que certifiqui el seu assassinat.

Se suposa que no hi ha cap document escrit de l’exili de l’Abat, però els documents que hi havia de l’abat Escarré a la Congregació de Subiaco, a Roma, varen desaparèixer i els que hi ha a Montserrat encara no es poden consultar. Amb tot és possible que no hi hagi hagut cap document escrit, però hi ha fets històrics recollits en llibres i recordats per persones vivents, que diuen directament o indirectament que tot l’actuar polític de l’abat Escarré i especialment les seves declaracions a Le Monde varen ser causa del seu exili.

Un d’aquests fets és que l’abat Cassià Just, en l’homilia de l’ofici de l’enterrament (en ple franquisme), va dir, referint-se al desterrament de l’Abat: “...El poble, amb aquella intuïció que va a l’essencial, s’ha adonat que... un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya, en restava allunyat, perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a d’altres”. Cal recordar que en el sentit bíblic, els profetes eren sobretot aquells que denunciaven les injustícies dels governants i poderosos. I que, en aquest sentit, les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde són de les més profètiques que va pronunciar.

Diu el pare Daniel Codina, que el motiu de l’exili van ser qüestions d’ordre intern del monestir. No li diré pas que no, però quines eren aquestes “qüestions”? Jo, que aquell any 1965 en feia 19 que era monjo de Montserrat, recordo perfectament que hi havia dues qüestions de discordança dins del monestir. L’una era la qüestió política (és a dir alguns fèiem una acció política antirègim, que els altres trobaven excessiva), i l’altra era l’afany renovador de la vida eclesiàstica i monàstica, que teníem alguns i que els altres consideraven massa avançada. Les circumstàncies varen fer que la Cúria del Vaticà prengués cartes en l’assumpte. Ara bé, tothom sap que la Cúria Romana, des de temps immemorials, ha estat contrària als moviments que s’oposen als règims establerts i també contrària a tota renovació eclesiàstica. Doncs bé, en el cas de Montserrat es va confirmar aquesta seva tendència secular. I la prova és que de les visites apostòliques a Montserrat, ordenades per la Cúria Romana, amb motiu d’aquesta discordança interna, se’n seguí l’expulsió dels monjos més significats en la qüestió política i en la qüestió renovadora. Pel que fa a la qüestió política el més significat era l’abat Escarré, l’acció política del qual era coneguda sobretot per les seves homilies i molt especialment per les declaracions que va fer a Le Monde. Aquest fou la causa de la seva expulsió. No ho va fer el govern espanyol, sinó la Cúria Romana per acontentar el govern. I la Cúria, per expulsar-lo de Montserrat i de Catalunya, no tingué necessitat de comprometre’s amb cap ordre escrita, amb cap document. En tingué prou que li fos indicat de paraula per monsenyor Dell’Aqua Secretari d’Estat, és a dir pel principal responsable dels afers polítics del Vaticà (vg. el meu llibre L’Abat d’un poble. Aureli M. Escarré, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1998, pp.319-332).

Si aquesta “qüestió interna” del monestir no hagués estat de caràcter polític, no hi hauria hagut cap necessitat d’ordenar-li d’allunyar-se de Catalunya i Espanya. N’hi hauria hagut prou d’indicar-li que anés a residir a qualsevol comunitat o casa eclesiàstica del nostre país. Ni tampoc no tindria explicació que s’hagués negat a la família Vallvé la seva petició al Vaticà que es permetés a l’Abat tornar momentàniament a Barcelona pel casament d’una filla de la família; i molt menys encara que se li negués de tornar momentàniament al seu poble de l’Arboç per la mort i enterrament de la seva mare; o que no se li permetés anar a París i sí a la resta de França o a Terra Santa (o. c., l. c.).

A més, quan s’arriba al desenllaç final i el doctor Trueta, que el visità, avisa que si es vol que mori a Catalunya cal apressar-se, l’abat Cassià Just, que se’n fa càrrec, per traslladar-lo, no sent la necessitat de demanar permís a cap autoritat eclesiàstica, i, en canvi, sí a les autoritats polítiques espanyoles. Per això diu el P. Oleguer Porcel: “calia gestionar amb les autoritats espanyoles el permís d’entrada. Es temia, amb raó, que el tornessin cap a Itàlia, tot seguit després de la seva arribada a Barcelona. Per això jo em vaig avançar d’unes hores i vaig anar a trobar un bon amic de l’abat (Escarré) que tenia una certa entrada amb el governador civil. Aquest, de bell antuvi, no volia saber-ne res, però davant la insistència del nostre amic, va telefonar a Madrid. Després de molt pledejar, el ministre de la Governació va donar el permís...” Aquest bon amic de Montserrat, Andreu Rovira Ribera, diu: “Vaig complir la petició i va quedar el governador bastant preocupat. Però, un cop va haver aconseguit el permís del ministre de la Governació, el vaig trobar molt relaxat i content de la notícia...” (o. c., p. 358).

A més d’aquestes raons esmentades, hi ha les que deelaten les reiterades acusacions que el Govern espanyol feia contra l’abat Escarré a la Cúria Vaticana, demanant que fos apartat del seu càrrec, a partir sobretot de les seves declaracions a Le Monde, i que es troben en els arxius dels organismes oficials espanyols.

Em sembla, que és ben clar que hi ha una relació de causa-efecte entre les declaracions a Le Monde i l’exili de l’abat Escarré.

És possible que si el Pare Daniel diu que l’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les Declaracions a Le Monde, sigui perquè amb el temps ens falla la memòria. Jo mateix, en un llibre que acabo d’editar (El meu Montserrat interior. De l’espiritualitat religiosa a l’espiritualitat laica), dic que l’abat Escarré va ser exiliat després de la segona visita apostòlica a Montserrat del 1965, i, en canvi, va ser-ho després de la primera. Amb l’edat ens falla la memòria i és fàcil que ens equivoquem (fins i tot, en aquest últim llibre mencionat, atribueixo a sant Anselm el “credo ut intelligam” de sant Agustí).

Com digué l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, a l’homenatge que es va fer a l’Arboç, un dia després de l’acte de Santa Susanna i que també en dóna fe aquest web commemoratiu, l’abat Escarré no va defugir el lideratge que en aquell moment tenia a Catalunya, malgrat el risc de greus conseqüències, com la de l’exili.

L’exili, doncs, de l’abat Escarré fou polític, encara que els executors foren eclesiàstics i sense deixar (segurament) cap document escrit que ho acredités i els comprometés.

Jordi Vila-Abadal i Vilaplana
Ex monjo de Montserrat

Fotografia de Montserrat Gibert Escarré

dissabte, 30 de novembre de 2013

Jordi Pujol: “L’abat Escarré pensava que havia de liderar a aquells que estaven contra la dictadura franquista, des de l’Església. I ho va fer”

L’Arboç, Baix Penedès.
30/11/2013

“L’abat Escarré pensava que havia de liderar a aquells que estaven contra la dictadura franquista, des de l’Església. I ho va fer” ha dit  el líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Jordi Pujol

L’expresident  ha pronunciat aquestes paraules en un acte d’homenatge a l’abat en el seu poble natal en commemoració del 50è aniversari de les seves declaracions a Le Monde, el 14/11/1963

La matinada de divendres a dissabte del 30 de novembre passat, l’ajuntament de l’Arboç (Baix Penedès), la casa pairal de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, el monument que la ciutat li ha dedicat i algunes parets de cases del poble es van llevar amb pintades de la falç i el martell, com feia anys que no es veien en el poble. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de l’Arboç es disposava a celebrar un acte d’homenatge a l’abat Aureli Maria Escarré - fill del poble- amb motiu del 50è aniversari de l’entrevista publicada el 14-11-1963 al rotatiu francès Le Monde que criticava la dictadura de Franco.

Aquesta celebració s’ha emmarcat dins els actes de Commemoració que la Comissió Escarré-APEC ha preparat per l’aniversari  que va començar el 14 de novembre passat amb una exposició titulada “Premsa i dictadura: L’abat Escarré a Le Monde” que es pot veure al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) fins el 14 de gener pròxim així com la presentació d’un vídeo de memòria històrica  “Abat Escarré: 50 anys de memòria. El ressòde les declaracions a Le Monde 14-11-63” i un acte central al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat  presidit pel conseller Homs amb l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler i i un seguit actes que es faran fins a la primavera vinent i que es poden conèixer surfejant pel web: www.abatescarre50.cat.

L’acte de l’Arboç va estar centrat en una conferència de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que va assenyalar amb autoritat que “els lideratges es paguen”  però que, malgrat tot, l’abat Escarré “va assumir la seva responsabilitat com a líder de Catalunya”. Molt brillant l’expresident  va donar la seva visió de la societat i la política a principis dels seixanta del segle passat.  Però l’expresident és va centrar en una idea: la del lideratge. “Quan toca ser líder, s’ha de ser líder” va afirmar rotundament Pujol. “I els lideratges es  paguen”, va afegir. “Escarré -va continuar Pujol- pensava que havia de liderar a aquells que estaven contra la dictadura de Franco, des de l’Església. I ho va fer. Pel que representava Montserrat a nivell popular, a nivell cultural i com a Monestir català”.

Amb motiu dels 50 anys de les declaracions d’Escarré, que va ser la primera veu crítica de l’Església que va criticar frontalment al règim franquista, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) ha impulsat un homenatge perquè l’Abat va defensar la llibertat de premsa i de consciència.

La presidenta de l’APEC, Teresa Carreras, va obrir les seves paraules fent un homenatge als treballadors de Canal9 i al periodista d'El Periódico, segrestat a Síria, Marc Marginedas afirmant que Escarré es va posar al costat de la democràcia. L’APEC va decidir promoure aquesta commemoració perquè l’any 2012 va lliurar la Menció Honorífica del Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista, a  André Fontaine que fou cap d’internacional de Le Monde quan es va publicar la polèmica entrevista. El periodista José Antonio Novais, corresponsal de Le Monde a Madrid es va encarregar de transformar les declaracions en format entrevista..

En l’acte també hi va participar Aureli Argemí, ex monjo de Montserrat, que aleshores fou secretari personal de l’abat Escarré qui va afirmar que l’autoritat benedictina tenia molt clar el que volia dir i al que s'hi exposava. "Les declaracions no van ser improvisades. El pare Abat sabia al que s'exposava en fer-les i, efectivament, el govern espanyol va reaccionar contra ell i van fer tot el possible per tal que acabés exiliat. Això ho sabem aquells que estàvem al seu entorn, vam viure totes les pressions que va haver de patir fins que se'l va comminar a marxar". Per ara els arxius de Montserrat estan tancats als estudiosos i no hi ha documents que certifiquin cap dels arguments en relació a l'exili de l'Abat”

Posteriorment la vuitantena de persones que hi van participar van poder visitar la casa pairal de l’Abat que es conserva en molt bon estat i l’acte es va cloure amb una ofrena floral al monument de l’Abat que es va construir a la plaça de la Badalota, de l’Arboç.

Fotografies de Domènech Urgell i Teresa Carreras

divendres, 29 de novembre de 2013

L’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les Declaracions a Le Monde

“L’exili de l’abat Escarré no va tenir res a veure amb les Declaracions a Le Monde, el 14-11-1963” ha afirmat el pare Daniel Codina en una conferència a Santa Susanna (Maresme).

“Qüestions internes de la Comunitat benedictina van aconsellar a l’Abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, a emprendre el camí de l’exili. Les declaracions que havia fet uns anys abans no hi van tenir res a veure” va contestar el pare Daniel Codina en una conferència-debat que s’ha celebrat a Santa Susanna (Maresme) organitzada pel Mossèn de la Parròquia, Salvador Batalla i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Aquest benedictí va reunir una quarantena de persones, el gèlid vint-i-nou de novembre passat, a la sala d’actes que hi ha a la Plaça de l’Ajuntament i de la Parròquia. Per Mossèn Batalla i per l’ANC recordar les declaracions que l’abat Escarré va fer al diari Le Monde en les quals reivindicava la identitat catalana i la justícia social com a base del cristianisme era un acte de catalanisme.

Mossèn Batalla va presentar al monjo de Montserrat, pare Daniel Codina, que va dividir la seva detallada exposició en tres grans àmbits que englobaven la vida i l’obra de l’Abat Escarré. El Pare Codina va situar la seva arribada a Montserrat quan ell era un molt jove estudiant i va començar explicant l’evolució de l’Abat que, després de la Guerra Civil havia cregut, com molts d’altres, que Franco instauraria un sistema d’arrel catòlica i just socialment. L’Abat era la màxima autoritat de més d’un centenar de monjos i s’havia proposat modernitzar el Monestir. Aviat es va adonar que Espanya estava aïllada a causa d’una dictadura ferotge i en les seves homilies així com, després, en les declaracions que van donar la volta al món va voler desemmascarar al règim.

El pare Codina va afirmar que:” Franco havia fet creure a tothom que era catòlic i que volia salvar al país del comunisme que havia provocat la gran persecució religiosa del 36 que va assassinar a 23 monjos de Montserrat”. Codina va explicar que la dictadura va quedar estancada i que per això no podia entendre l’encíclica Pacem in terris no els nous aires del Concili vaticà segon.

La conferència del pare Codina va tocar els tres punts que a ell li van semblar essencials per entendre la vida i les declaracions de l’Abat a Le Monde. Va explicar que després de vint-i-cinc anys d’acabada la Guerra Civil,  Espanya encara estava dividida en dos bàndols i que “així s’havia fet el nacionalcatolicisme”. Per a Escarré, va dir Codina, la democràcia, la llibertat i la justícia i com a tercer punt que va desenvolupar molt acuradament la nul·la incidencia del Concili Vaticà II i de l’encíclica Pacem in Terris sobre el règim franquista. Escarré aleshores havia viatjat a Andalusia i havia vist sobre el terreny la manca de justícia social que hi havia a Espanya i les poques ganes del règim franquista d’obrir-se a l’Europa democràtica o de sumar-se a la naixent Comunitat Econòmica Europea que després esdevindria la Unió Europea.

El pare Codina va compartir amb el públic una de les biografies més completes de l’Abat. En les tres preguntes que li va dirigir el públic, Codina va afirmar que les Declaracions del 14-11-1963 “no van tenir res a veure amb el fet que Escarré enfilés el camí de l’exili a Viboldone (Itàlia) els darrers tres anys de la seva vida i que el coratge de persones com Llimona, Xirinacs o de la pròpia Teresa Forcades tenen a veure ni amb l’entrevista ni amb les posicions polítiques de l’Abat com a home d’Església.

Pots veure les fotos de l'acte clicant aquí.
Fotografies d'Artur Vidal i Teresa Carreras

Per què no parla Montserrat?

No voldria haver de començar donant explicacions. M’agradaria que els possibles lectors d’aquestes ratlles que se sentissin afectats pel que dic fossin prou madurs per no confondre una acusació concreta amb una desqualificació total. Tant si es tracta d’una persona o d’una institució.

Més que més, en aquest cas que la meva crítica va adreçada a Montserrat. No vull ni puc de cap manera desqualificar Montserrat. El Monestir i el Santuari han estat i són un puntal molt important per Catalunya. I si jo remarco una falla en aquest moment, no vol dir que en menystingui el valor passat i present. Sobretot perquè jo dec personalment a Montserrat, i especialment al Montserrat de l’Abat Escarré, la meva formació intel·lectual.

En el suplement cultural de La Vanguardia del dimecres dia 9 d’octubre passat hi ha un article titulat “Montserrat, història d’una entrevista”, l’autor del qual és l’historiador Jordi Amat, amb uns reforços de l’Antoni Puigverd i de l’Enric Juliana (aquest darrer parla de l’Abat Cassià Just).

En l’article s’utilitza el parer, manifestat en els seus escrits, d’un monjo de Montserrat, i apart d’explicacions no massa fidels, es denigra la figura de l’Abat Escarré i s’insinua que les seves declaracions, tal com van aparèixer a Le Monde, havien estat objecte d’una “feina d’edició important i intervencionista” feta per en Josep Benet i l’Albert Manent.

A més de l’Albert Manent, encara són vives dues persones que poden donar la seva versió sobre la revisió de les declaracions de l’Abat Escarré, perquè hi van participar: el monjo de Montserrat Pare Marc Taxonera, conegut per la seva prodigiosa memòria i en Josep Maria Macip. Jo no he comentat el tema amb el Pare Taxonera, però en Josep Maria Macip ha declarat públicament, i de manera reiterada, que no hi havia cap diferència substancial entre la transcripció feta a màquina per en Juan Antonio Novais, corresponsal de Le Monde, de les paraules de l’abat i el text aparegut al diari. I no oblidem que l’abat va confirmar posteriorment ser-ne l’autor, quan alguns membres del Patronat de Montserrat a través meu van demanar-li que ho negués públicament o que digués que les declaracions havien estat mal interpretades.

Em sembla que seria convenient, sinó de justícia, que des de Montserrat es prengués una posició pública sobre aquest afer. S’ha ultratjat un abat que va regir el Monestir durant vint anys, que durant quatre anys més residí a Montserrat com a abat del Monestir, tot i que el seu règim estava en mans del seu coadjutor, l’abat Gabriel Brasó, i que després hagué de marxar de casa seva, malgrat tot el que havia fet pel Monestir i per Catalunya, i només hi pogué tornar uns quants dies abans de la seva mort.

Jo vaig poder fer tot allò que vaig fer en la lluita de ressistència antifranquista, gràcies a ser monjo i majordom de Montserrat i perquè comptava amb el beneplàcit de l’abat Escarré; ell reconeixia que jo era la persona que més l’havia ajudat en la seva actitud política. Així en queda constància en la carta que m’adreça, quan a mi se´m destitueix de tots els càrrecs que tenia al Monestir i ell és a punt de marxar a l’exili, en la qual em dona les gràcies per tot el que he fet per Montserrat.

Crec que Montserrat no pot quedar indiferent davant d’aquest ultratge que es fa a l’abat Escarré en posar en dubte l’autoria de les seves declaracions a Le Monde. Perquè això afecta la història del Monestir i en condiciona el present. Si realment el Monestir creu, com jo, que l’article no és correcte, hauria de dir-ho públicament, doncs en ell es recull l’opinió d’un monjo més aviat desfavorable a l’abat . Crec que el Monestir té prou autoritat per fer-ho saber. Si no diu res, farà suposar que està d’acord amb l’article. I aleshores potser serà veritat allò que, segons en ell es diu, passava en temps de l’abadiat de l’Abat Escarré: “La seva projecció civil augmenta mentre és més contestat a dintre del Monestir”. Ara que, amb motiu del cinquantenari de les històriques declaracions, es torna a parlar de l’Abat i se’l vol homenatjar, si el Monestir no desmenteix l’article criticat referma la contestació a l’abat Escarré.

Ramon Vila-Abadal

divendres, 22 de novembre de 2013

Josep Maria Soler, abat de Montserrat: “Cal continuar treballant pels drets del nostre país. Hem de tenir el dret a decidir”,

- “Demano al Govern de l’estat que actuï sota els principis universals de la democràcia, la llibertat i la justícia, i que permeti al poble de Catalunya decidir sobre el seu futur”, va dir Francesc Homs en l’acte central de la commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, al diari Le Monde

- “Cal continuar treballant pels drets del nostre país. Hem de tenir el dret a decidir”, va demanar l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler

- “Les seves paraules denunciaven la manca de llibertat i de justícia a l’Espanya dominada pel règim franquista”, va dir Teresa Carreras, presidenta de l’APEC i comissària de la Commemoració

L’acte central de la commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, al diari Le Monde es va convertir en un acte d’afirmació catalanista. Celebrat ahir al vespre al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, el conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, va presidir la trobada. Homs va donar pas a l’actor Joan Pera, qui va llegir uns fragments de les declaracions que l’abat Escarré va fer al diari francès Le Monde el 14 de novembre de 1963. Tot seguit, Teresa Carreras, presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya i comissària de la Commemoració del 50è aniversari, va recordar el suport a l’acte del President d’Honor de l’entitat, el periodista Jaime Arias, qui va morir el passat 11 d’octubre. La presidenta de l’APEC va afirmar que “a l’abat Escarré no li agradaven les dictadures. Aquelles declaracions van ser tota una bufetada al franquisme. Les seves paraules denunciaven la manca de llibertat i de justícia a l’Espanya dominada pel règim franquista”.

L’historiador Joan B. Culla va pronunciar la conferència “El context històric i el valor polític d’unes declaracions”. Culla va explicar el context en què es van produir les declaracions de l’abat Escarré, tot destacant que “milers de persones d’Església van ser assassinades als anys 30, fet que provoca que a partir de 1939 ens trobem un episcopat sumís al nou règim. L’estabilitat del model del nacionalcatolicisme va començar a trontollar a partir dels anys 60. Ho va fer des de baix, amb progressió de nomenaments de capellans joves progressistes, i des de dalt amb el nou pontífex Joan XXIII”. L’historiador va ressaltar que “el 27 d’abril es va produir la primera manifestació de catalanisme, primer pas del ressorgiment del poble de Catalunya. El catalanisme renaixent tenia com a mirall a l’abat Escarré”. Es va recordar una frase molt singular que es deia en aquella època a casa nostra: “Què seria de Catalunya sense els quatre gats de Montserrat i els quatre gats de la Universitat”. Les topades entre Montserrat i el Governador Civil de Barcelona van ser constants als anys 50. L’abat Escarré va tenir diversos enfrontaments amb el poder dictatorial i l’any 1963 és una persona que ja no pot més. Va ser conscient dels intents de treure’l del monestir de Montserrat. “Josep Benet, Albert Manent i José Antonio Novais (amic de Benet des de 1958) van ser les persones que van organitzar la conxorxa contra el franquisme. I les declaracions de l’abat al periodista Novais van convertir-se en entrevista al diari Le Monde, declaracions que gairebé tota la premsa del món se’n va fer ressò”, va recordar Culla. L’any 1965, el règim franquista va aconseguir que l’abat Escarré es desempellegués de Montserrat i l’hivern de 1969, l’abat Just denunciava en un mitjà europeu la violació dels drets humans a mans de la dictadura de Franco.

El periodista de Le Monde, Serge Martí, també va participar en la taula rodona tot agraint la invitació en nom seu i de Natalie Nougayrède, directora del diari francès. Martí va explicar que “l’abat de Montserrat va ser el primer de donar el senyal contestatari; d’altres, però, el seguirien, concretament, els 400 sacerdots catalans que després al març de 1964 van adreçar als seus bisbes una carta col•lectiva que condemnava els estrets vincles de l’Església amb el règim franquista que, segons ells, obstaculitzaven la seva missió pastoral”. El periodista francès va recordar que “la repressió no va trigar. Sotmès a una intensa campanya de difamació i a les amenaces del Govern espanyol, igual que el periodista que havia publicat les seves paraules, dom Aureli Escarré, es va veure obligat a abandonar Espanya i Catalunya, per refugiar-se a Itàlia, seguint instruccions del Vaticà. També va rebre de la Santa Seu l’ordre de renunciar al títol de l’abat de Montserrat”. La importància de la feina del periodista Novais també va ser recollida en el seu discurs dient que “a Novais li agradava dir que la seva única arma contra la dictadura era la ploma i els articles que escrivia per al seu diari. Tant el periodista com l’abat eren militants al servei d’una mateixa causa: ambaixadors de la llibertat d’expressió en terres espanyoles”.

L’ajuntament de Barcelona també va voler estar present a l’acte a través del discurs de Joaquim Forn, primer tinent d’alcalde, qui va recordar que “ara fa 23 anys es va decidir posar el nom d’Escarré a una plaça verda del barri de Sant Andreu, amb Maria Aurèlia Capmany al capdavant del consistori barceloní”. “L’ajuntament de Barcelona vol recuperar la nostra història nacional i, per això, avui ens cal l’heroisme quotidià de voler viure en un país lliure. Des de l’ajuntament volem celebrar el 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré”, va concloure Forn.

L’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va comentar que “el pare abat Aureli Maria Escarré sempre es va definir com a monjo. Se sentia profundament membre de l’Església i defensava els drets humans”. L’abat va afegir que “cal continuar treballant pels drets del nostre país. Hem de tenir el dret a decidir”.

Francesc Homs va cloure l’acte destacant que “la commemoració té un doble vessant: un és el de rememorar la brutalitat del franquisme i dir que l’Església catalana va tenir una posició clara amb l’abat Escarré. I un segon vessant que el nostre país té una teranyina d’obstacles que asfixien el nostre país com, per exemple, decapitar el nostre Estatut votat i aprovat al Parlament de Catalunya”. Pel que fa al primer punt, Homs va dir que “el diari Le Monde va tenir l’encert d’acollir una entrevista que sabien que no seria neutra. La seva coherència editorial i els seus valors els van portar a ser partícips d’una expressió de llibertat i de compromís amb la democràcia”. Respecte al segon vessant, el conseller de la Presidència va demanar al conjunt de la política espanyola i, concretament, al Govern de l’estat que “actuï sota els principis universals de la democràcia, la llibertat i la justícia, i que permeti al poble de Catalunya decidir sobre el seu futur”. Homs va criticar que “després de 35 anys de democràcia formal, el Govern espanyol abusa del seu poder i nega que el poble de Catalunya pugui votar sobre el seu futur, tot i que els catalans han demostrat amb actuacions de tota mena la implicació amb els afers espanyols, un compromís contrastat i molt d’afecte”.

Durant l’acte es va repartir el llibret L’abat Escarré i les declaracions a Le Monde 14-11-1963, i es va poder visionar part del vídeo “Abat Escarré. 50 anys de memòria. El ressò de les declaracions a Le Monde”, que s’ha elaborat per recollir testimonis de l’època de les declaracions de l’abat Escarré. La Comissió Escarré-APEC ha decidit posar en marxa el web www.abatescarre50.cat, on es poden trobar totes les activitats d’enguany i de l’any vinent com, per exemple, l’exposició “Premsa i dictadura: l’abat Escarré a Le Monde”, fins al 14 de gener al Col•legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10, principal, Barcelona).

Pots veure l'àlbum de fotografies de l'acte aquí.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Dignificació del llegat de l'abat Aureli M. Escarré, 50 anys després de les declaracions a Le Monde

Dimecres d’aquesta setmana, 20-11-2013 es farà acte central de la Commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a les 7 de la tarda al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Hi participaran, entre d’altres, l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, i l’historiador Joan B. Culla

Gairebé un centenar de persones han assistit, aquest dijous catorze de novembre, a l’acte d’inauguració  de la conferència “Premsa i dictadura: L’abat Escarré a Le Monde” que s’ha fet al Col·legi de Periodistesde Catalunya (CPC) coincidint amb el 50è aniversari de la publicació de les polèmiques declaracions al rotatiu francès de l’abat Escarré que van significar un desafiament en tota regla al règim franquista per part d’una autoritat de l’Església.  Amb la inauguració d’aquesta exposició  i la presentació d’un vídeo de memòriahistòrica just el mateix dia que feia 50 anys d’aquella impactant  portada  que va donar la volta al món s’han iniciat les activitats de Commemoració del mig segle de l’entrevista que s’allargaran fins a la primavera de l’any vinent.

Ha introduït l’acte Teresa Carreras, presidenta de l’APEC i comissària de la Commemoració, promoguda per una comissió ciutadana en la qual hi ha Montserrat, Le Monde, els periodistes europeus, personalitats de la societat civil catalana i joves cristians.

“En aquest aniversari, ha dit Carreras, és el moment de reivindicar l’herència i el mestratge d’una figura com  la de l’abat Escarré que ha estat injustament silenciada per dir veritats que a moltes persones no els agradava escoltar”. La comissària de la Commemoració ha afegit que aquest aniversari  és  una oportunitat per dignificar el llegat d’Escarré a nivel públic i també el treball de totes aquelles persones que des de dins o des de fora del Monestir, a principis dels seixanta, van lluitar per la democràcia.  Ho ha suggerit al Monestir de Montserrat i als estaments de l’Església que no es van pronunciar contra l’exili injust que va patir Aureli Maria Escarré.  La presidenta de l’APEC s’ha congratulat del fet que en la Comissió hi haguessin treballat estretament aquells monjos de Montserrat que representen la posició oficial del Monestir en relació a aquest tema  i alguns d’aquells que van marxar seguint a l’Abat.

Tot seguit el pare Pius Tragan, en nom de Montserrat,  ha parlat de l’obra de l’Abat  i de la manera com  Escarré va voler obrir el monestir al món.  “Després de la Guerra Civil, ha explicat, tot era molt difícil i l’Abat va pensar que el millor era obrir el Monestir al món. L’Abat va enviar a molts dels monjos més joves a estudiar a Europa”.  En aquells moments irrompia amb força el Concili Vaticà segon i molts joves progressistes- socialistes o comunistes- i catòlics van seguir la doctrina dibuixada a l’encíclica Pacem i Terris.  El Monestir de Montserrat sota la direcció d’Escarré aixoplugava a totes les persones de diferents ideologies  que treballaven per la justícia social i perquè arribés la democràcia a Catalunya i a Espanya.  L’Abat Escarré volia una Europa oberta  i en democràcia com la que es començava a dibuixar després de la constitució de les Comunitats Europees, sis anys abans.

L’historiador, advocat i periodista, Pep Cruanyes – autor d’un dels plafons de l’exposició que s’exhibeix al Col·legi de Periodistes fins el 14 de gener del 2014-  ha  demostrat a través de l’estudi dels documents de la policia trobats als arxius del Govern Civil de Barcelona i als de l’arxiu de l’AGA, del Ministeri de d’Educació, Cultura i Esports que té la secretaria d’Estat de Cultura, que la dictadura  franquista va exercir una persecució implacable envers l’abat Escarré, el Monestir de Montserrat i alguns dels seus monjos. Durant la inauguració s’ha anunciat que l’historiador Pep Cruanyes farà un acte al Col·legi de Periodistes amb les conclusions de l’estudi dels documents que será anunciat al web de la Commemoració www.abatescarre50.cat.

Finalment, el Comissari, el periodista Josep Maria Cadena, ha fet una exposició molt interessant sobre els seus records de com estava la professió en aquells moments de dictadura, a principis dels seixanta del segle passat, quan ell era un jove que començava a exercir l’ofici de periodista. El seu relat molt documentat i crític va mantenir l’interès del públic congregat i va aixecar més d’un somriure als assistents a l’acte que es va produir a la nova i confortable sala d’actes del Col·legi de Periodistes, plena de gom a gom.

En acabar la conferència s’ha projectat un vídeo de memòria històrica, produït per l’APEC, que recull els records que d’aquell fet en tenen els personatges vius que el van protagonitzar com són: Albert Manent,  escriptor; Marc Taxonera, monjo de Montserrat; Josep Maria Macip, advocat; Florència Ventura, vídua de Josep Benet; Serge Martí, periodista de Le Monde- que no va participar-hi però que aporta el testimoni del rotatiu francès que va ajudar Catalunya a denunciar al món la situació que es vivia sota la dictadura- i en Jordi Carbonell, activista polític, tots ells presentats per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté.

L’acte ha estat molt concorregut. Hi destaquem la presència el cantautor Raimon i Annalisa Corti i  de Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat.

Pots veure les fotografies en l'àlbum de Facebook o bé en aquest enllaç

Aquest és el vídeo de memòria històrica que la Comissió APEC-Escarré ha realitzat



dimecres, 13 de novembre de 2013

Les declaracions de l'abat Escarré a Le Monde. Avui fa 50 anys.

En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat (muntanya serrada). La tradició conta que la Verge, s’aparegué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar espiritual de la majoria dels catalans.

Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana; La Mare de Déu de Montserrat —la Verge bruna— que els fidels catalans, de qui és la patrona anomenem familiarment la "moreneta".

Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és lloc de reunió de persones de les tendències més diverses, un centre d'irradiació cultural, que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya.

"NO HI HA JUSTICIA SENSE LLIBERTAT"

Dom Escarré, ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la contradicció, que segons ell, existeix, entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. "ALLÍ ON NO HI HA LLIBERTAT AUTÈNTICA, NO HI HA JUSTÍCIA, I ÉS EL QUE PASSA A ESPANYA", ha dit recentment en una de les seves homilies…

L’Abat ens rep paternalment amb tot l’amor que els fills de St. Benet tenen per a l’hoste, que simbolitza per ells, Jesucrist pelegrí.

Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Es­panya ? 
Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.
La majoria dels dirigents -segueix l’Abat- són ho­nestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià en quant als principis polítics: No han meditat sobre l’encíclica «Pacem in Terris» que és l’ex­pressió evangèlica i tradicional del nostre temps: A la llum d'aquesta, la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern. 

"EL POBLE HA DE PODER ESCOLLIR EL SEU GOVERN" 

Per quines raons, segons la V. P., l’Estat Espanyol no és cristià ? 
El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat. Necessita una llibertat de prem­sa, de sinceritat, d’informació. Què ha passat, per exemple amb la "carta dels intel.lectuals"? Per què hi han hagut aquests atacs en la premsa? Aquestes instruccions judicials…? El Govern no té dret d’abusar del seu poder ha d’ésser un administrador en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’Església i això deu plantejar uns problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat, que si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.

L’Abat de Montserrat reflexiona uns instants i segueix:
Sempre m’he interessat i encara m'interesso ara pels presos polítics, que amb la seva existència constitueixen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons està en relació directa amb la pau que el règim no ha assolit establir. De moment el que em preocupa, són aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva consciència i negar-se a assistir a missa. 

Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el mon­estir l’Abat ?
La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’abat Marcet, he volgut que els monjos posseïssin una cultura sòlida i que sobre tot pesessin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat que es troba fora del món s’interessa pel món i per la seva època, abans que tot mantenint un contacte amb el poble; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ample.

"SOM ESPANYOLS, NO CASTELLANS"

Els monjos de Montserrat estan editant, en català, una Bíblia crítica monumental. L’edició popular de l’encíclica "Pacem in Terris", en llengua catalana, que ha arribat, en dos mesos, a una venda de cent mil exemplars! LA LLEN­GUA CATALANA SEMBLA QUE REPRESENTI UN PO­BLEMA PEL GOVERN, QUE PROHIBEIX ELS DIARIS EN AQUESTA LLENGUA. Dom Escarré ens parla d’aquest "problema".

Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, en el que es refereix a les minories ètniques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’expressió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent altres persones, vàrem escriure una carta, fa alguns mesos, al vice-president del govern, ge­neral Muñoz Grandes, demanant-li completa llibertat per la cultura catalana; fins ara no hem tingut cap resposta.

L’Abat ens indica: era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla, és l’home d’Església, ja no és el català per a qui defensar la llengua no és solament un deure però ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer-ho!, ja ha passat en altres llocs… 

Ens diuen que els catalans són separatistes ? 
En gran majoria no en són de separatistes. Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, que tenen una personalitat pròpia en el sí d’Espanya. Són espanyols, no pas caste­llans.. 

"EL CONCILI ENS COL.LOCA DEVANT DE LA REALITAT" 

La vostra Paternitat, creu que el Concili té alguna in­fluència a Espanya? 
El Concili està creant un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt amb la tradició, no amb la rutina. El Concili ens col·loca davant de la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes bones coses i altres de dolentes. Es necessari fer canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu del que es creu, sobre tot en les regions del Nord… Encara que el règim no faci res per afavorir aquest europeisme… 

Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya.
Al començament, l’oposició temia una altre guerra civil, però actualment, desprès de tants anys i de tanta injustícia, el nostre poble està irritat… En principi ningú no vol una guerra civil, però jo en tinc por… Tot depèn de les circumstàncies: ni la dreta, ni l’Estat, han fet cap cosa per tal d’evitar una altre guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. LA FALTA DE JUSTÍCIA SOCIAL FA POR; HE ESTAT FA POC A ANDALUSIA I HE POGUT VEURE-HO JO MATEIX. 

L’abat, resumeix el seu pensament amb aquestes pa­raules.
L’esdevenidor depèn de la manera en que es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, -insisteix- en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col.lectiu, és a dir polític. Col·lectivament els nostres homes polítics no són cristians! 

I Dom Escarré acaba dient:
Només sóc un monjo: la meva missió consisteix en predicar la veritat i en pregar a Déu perquè es realitzi.

J. A. Novais
Corresponsal de Le Monde a Espanya
14 de novembre de 1963

Le Monde et la défense des libertés

«Quelques lignes de José Antonio Novais dans Le Monde, et un prisonnier politique pouvait être sauvé, une organisation protégée », écrivait le grand quotidien El País à la mort de notre ancien correspondant en Espagne, en mars 1993. Ces lignes d’hommage à l’homme de courage et de persévérance que fut José Antonio Novais saluaient « tout ce que nous devons à Novais - être mentionné dans ses chroniques vous protégeait des tortures». Les années ont passé mais la mémoire demeure, et c’est une belle initiative que de valoriser aujourd’hui le travail de journaliste de José Antonio Novais, infatigable décrypteur et dénonciateur de la machine répressive de Franco. Aussi Le Monde adresse-t-il des remerciements chaleureux aux organisateurs de cette conférence.

José Antonio Novais faisait vivre, dans ses articles, les milieux d’opposition à la dictature. Il révéla, par un entretien retentissant avec l’abbé de Montserrat, que l’Eglise catholique n’était pas un bloc uniformément acquis à l’idéologique du régime. Il résista aux pressions du pouvoir, en particulier celles du ministère de l’information de l’époque, qui ne perdait pas une occasion pour tenter de circonscrire sa volonté d’exposer les mécanismes de l’oppression politique.

Les valeurs portées par José Antonio Novais, celle de la liberté d’informer et de la défense des aspirations démocratiques, s’ancrent bien dans une la tradition que continue d’incarner aujourd’hui Le Monde. De la Chine à la Syrie, notre journal se veut à l’écoute des demandes de liberté. Nos journalistes, correspondants à l’étranger ou envoyés spéciaux, vont au plus près des dissidences, et brisent le mur de silence que les régimes autocratiques s’efforcent de dresser.

C’est la mission d’une presse libre que de porter haut cette vigilance, et cela ne va pas toujours sans risque pour ceux qui vont sur le terrain. Le souvenir de l’engagement de José Antonio Novais est une inspiration pour tous ceux qui savent que la liberté est un combat de tous les jours, sans frontières ni barrières culturelles, et que le journalisme indépendant, fiable et sérieux, constitue une pierre angulaire de la démocratie.

Natalie Nougayrède 
Directrice du Le Monde 

dimarts, 12 de novembre de 2013

L’entorn de 1963

Les declaracions de l’abat Escarré es feren en un context històric que abasta diversos àmbits des del local a l’internacional, que ens il·lustren i ajuden a entendre el seu contingut i les repercussions que van tenir. En l’odre internacional, Martin Luther King es pronuncià en favor dels drets civils. El sant pare Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II que inicià les sessions el desembre de 1962 i que havia de reprendre la segona sessió el setembre de 1963 on es plantejava una obertura de l’església als nous temps.

Ell mateix, el mes d’abril d’aquell any, havia publicat l’encíclica “Pacem in Terris” on es remarca els drets individuals dels homes i de les comunitats nacionals i els deures dels governants de respectar-los, establint la democràcia com una exigència de la relació de l’home en la societat  política. Aquesta encíclica i el Concili afavorirà el compromís social de sectors progressistes de l’església catalana.

El règim franquista considerava el Monestir de Montserrat desafecto –en el seu llenguatge–, i per això tenim constància que des de 1958, en època del governador civil Felipe Acedo Colunga, era objecte d’un constant seguiment per part dels serveis d’informació del Movimiento, de la policia i de la guàrdia civil, amatents a l’actitud catalanista del monestir i especialment les preses de posició públiques de l’abat Escarré. Per això es recollien sistemàticament els seus sermons o altres paraules dites públicament per si es podien entendre contràries al règim.

En l’ordre intern, el 1962 hi havia un nou govern amb el general Muñoz Grandes, com a vicepresident, i Fraga i López Bravo, ministres, que anunciava una obertura més formal que efectiva, per aparentar un simulacre de democratització en certes formes. La reforma de les eleccions sindicals de 1963 van facilitar l’entrada al sindicat vertical de sindicalistes d’oposició i de comunistes que va afavorir els moviments reivindicatius.  El moviment vaguístic havia tingut un creixement important des de maig de 1962 al Baix Llobregat, i a tot el cinturó metropolità de Barcelona. El règim se seguia mostrant actiu en la repressió i així el 22 de setembre de 1962 es va celebrar un consell de guerra contra militants llibertaris en què va ser condemnat a mort Jordi Conill. La condemna va ser commutada després d’una gran campanya internacional en  què hi va intervenir el cardenal Montini, proper sant pare  Pau VI.

El 30 de març de 1963 es va celebrar un consell de guerra contra militants del PSUC, en què Pere Ardiaca va ser condemnat a 23 anys de presó i Antoni Gutiérrez-Díaz, a 6 anys. El 18 d’abril es celebrà el consell de guerra al militant del PCE Julian Grimau, que va ser condemnat a mort i executada la pena el 20 d’abril, malgrat el nou moviment internacional amb intervenció de Joan XXIII que no assolí l’èxit de Jordi Conill. La continuïtat repressiva del règim es veu en el fet que el 12 de desembre de 1963 es creà el Tribunal d’Ordre públic que succeeix l’inoperant Tribunal especial de  Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, dissolt formalment el  8 de febrer de 1964.

El TOP assumiria certs “delictes polítics” atribuïts amb anterioritat, i des de la Guerra Civil pel ban de 28 de juliol de 1936 i les normatives posteriors al procediment dels consells de guerra militars. Aquests delictes es lligaven a activitats dels drets de llibertat d’expressió i dels drets de llibertat política com ara els delictes d’impremta, d’associació política o de manifestació. El 7 i 8 de juny de 1962 opositors de tot Espanya participen en el contuberni de Munic. Hi havia els catalans Josep M Sanabre, Marià Manent i Rafael Tasis. El 7 d’agost de 1963 la Guàrdia Civil mata Ramon Vila “Cara Cremada”, el darrer dels guerrillers del moviment llibertari català de la postguerra. Dos anys abans es crea Òmnium Cultural, i l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) estrena el novembre de 1963 L’òpera dels Tres Rals, de Bertolt Brecht, al Palau de la Música Catalana, es va enfortint el moviment de la Nova Cançó, es crea Edicions 62 i moltes iniciatives en el marc de la cultura catalana, malgrat les prohibicions i la censura que segueix activa.

Josep Cruanyes
Advocat i historiador 

dilluns, 11 de novembre de 2013

Burlar-se de la censura

Cada vegada que hi havia notícies contra el règim, les autoritats franquistes impedien que Le Monde entrés a Espanya. I el 14 de novembre de 1963 el rotatiu francès no va ser als quioscs de Barcelona. Però els catalans van poder llegir les explosives declaracions de l’abat Escarré perquè l’oposició va posar en marxa un complicat engranatge per saltar-se la censura.

La majoria dels que hi participaren no es coneixien entre si. La impressió es va fer en terres de la Catalunya Nord. Un dels que hi van col·laborar fou Julià Gual, mataroní exiliat a Perpinyà que regentava la Librairie de Catalogne a la capital del Rosselló, punt de trobada de molts exiliats catalans. Traduïda al català, l’entrevista es va convertir en un full volant de la mida d’una quartilla. En aquella ocasió, l’arriscada aventura es va fer amb la col·laboració del col·lectiu clandestí CC, fundat per Frederic Roda l’any 1954 que agrupava forces del catolicisme catalanista de la postguerra. Les sigles CC eren interpretades com Cristians Catalans, Catòlics Catalans o Crist i Catalunya.

En Cinto Mas i Tresfí, del CC de Mataró, que es dedicava a la comercialització de material de la construcció, va ser l’encarregat de fer l’operació de passar els fulls clandestins per la frontera: “En Jordi Muñoz i Dinarès, que de nom de guerra es deia Palop, m’encarregà a mi (el meu sobrenom era Fajardo), anar a Perpinyà a buscar 4.000 fulles que reproduïen l’entrevista de l’abat Escarré a Le Monde”, explica. A l’hora de la veritat van resultar ser 40.000 exemplars. “En Palop sabia que jo setmanalment anava a França i m’encomanà que fes gestions amb la possibilitat de transportar el material cap aquí”, continuà.

La tasca de Cinto Mas no fou fàcil. “Vaig connectar amb en Julià Gual (Jordi Cançons), explica, de La Catalogne, punt de la resistència antifranquista a Perpinyà. Aquesta vegada hi vaig anar amb el camió de l’Anguera de Calaf, que transportava rajoles. En Miquel, el xofer, no sabia que el faríem servir per fer el transport dels fulls clandestins. Vam dinar mentre en Julià Gual i d’altres carregaven la mercaderia, que va passar per la frontera espanyola sense cap problema”.

El cost de la impressió va pujar a 2.500 pessetes que Cinto Mas va pagar a Julià Gual. En Cinto Mas anava sovint a Perpinyà a vendre rajoles amb el seu Daufine, un model de cotxe que tenia el motor a la part posterior i per fer contrapès portava un sac de ciment al capó i a sota hi amagava els fulls clandestins. A Catalunya lliurava el material a una hora convinguda, en un punt quilomètric de la carretera de Rubí a Molins de Rei, al matrimoni Josep Miquel Tort - Montserrat Raventós, que viatjaven en un Citroën 2CV. Aquesta operació de transport de propaganda clandestina, des de Perpinyà, en Cinto Mas la va fer unes cinc vegades als anys seixanta del segle XX.

Manuel Cusachs i Corredor 
Periodista i historiador 

dijous, 7 de novembre de 2013

La valentia política d’un home d’Església

Les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a Le Monde el 14 de novembre de 1963 aparegueren en un any de significatius esdeveniments eclesials. El dijous sant, Joan XXIII firmava l’encíclica “Pacem in terris”. En arribar l’estiu, el succeïa a la Seu romana el cardenal Montini que des de Milà havia intercedit a favor de presos polítics espanyols. A la tardor, s’iniciava la segona sessió del Concili Vaticà II, en la qual ja s’aprovarien els primers documents.

Tot plegat feia que la renovació eclesial sentís encara més feixuc a casa nostra el pes d’una dictadura que resultava massa llarga. Tant més que, a la llum dels esdeveniments esmentats, la sensibilitat dels cristians envers el respecte als drets humans era cada cop més afinada. Aquest respecte no sols afectava la dimensió sociopolítica, que anhelava l’esclat d’una vida plenament democràtica, sinó que també era sentit com una exigència inherent a l’esperit cristià del qual feia gala el règim franquista però del qual cada vegada es mostrava més allunyat.

El pare Aureli M., que inicià l’abadiat en el temps de postguerra i que havia establert relacions de realisme i de bona voluntat amb el règim, es trobava, al moment de deixar les responsabilitats abacials, que a Espanya era flagrant la violació dels principis vitals, irrenunciables, de cristianisme i catalanitat. Se n’havia fet ressò en algunes de les seves homilies, com aquella vegada que digué clarament que “on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia; i això és el que passa aquí”. O aquella altra en què constatà que, els tant aclamats vint-i-cinc anys de pau, el règim els havia convertit en un quart de segle de victòria dels vencedors sobre els vençuts.

Ara, la disponibilitat d’un periodista del diari francès més conegut li oferia l’avinentesa de dir clarament que els dirigents de l’Estat podien tenir bona fe però “no veien clarament què vol dir ser cristià pel que fa als principis polítics”. Per això, invocava que “el poble tenia necessitat de llibertat”, que “el govern no té dret a abusar del seu poder: ha de ser un administrador en nom de Déu i un servidor del poble”, que l’Estat, “si no canvia de principis polítics, no pot pas dir-se catòlic”. A més de la referència ben explícita als drets humans universals, advocà també pel respecte a la llengua i a la cultura catalanes. I contra l’objecció corrent a l’època de titllar de separatisme el manteniment de la pròpia cultura, precisà que “en una gran majoria no ho som, els catalans, de separatistes” i donà la sentència elemental però explosiva de “nosaltres som espanyols, no castellans”.

Tot això, cal situar-ho en aquell context històric. Avui dia desitgem i proclamem bastant més, perquè l’autoconsciència dels catalans i l’articulació de la nostra nació en l’Estat actual han desvetllat la convicció que entre els drets humans també hi ha el de decidir el nostre futur. Si els cristians catalans es veien reflectits entre les minories ètniques descrites a la “Pacem in terris”, l’evolució mateixa de la doctrina social de l’Església ha fet noves aportacions sobre el tema de les nacionalitats. Però és just, i àdhuc un deure, reconèixer la valentia de l’abat Escarré en el tardofranquisme i el servei que amb les seves declaracions prestà en aquell moment a Catalunya com a home d’Església.

Josep M. Soler 
Abat de Montserrat 

dimecres, 6 de novembre de 2013

Ja en fa cinquanta d’anys !!!

En aquest cinquantenari de les declaracions de l’Abat Escarré al diari parisenc “Le Monde” em venen a la memòria alguns fets i el paper que l’Abat i el monestir de Montserrat varen representar durant els anys del franquisme. A la vista del que ja s’ha escrit sobre el tema i, especialment, del llibre molt complet de Jordi Vila-Abadal, publicat el 1998, només faré al·lusió a algunes experiències personals viscudes, sobretot, a través de l’escoltisme.

Com ja és ben sabut, l’únic moviment juvenil que era permès durant aquells anys era “El Frente de Juventudes”, és a dir, les joventuts de la Falange. L’escoltisme català vivia en la pràctica clandestinitat fins el 1957 quan el bisbat de Barcelona va reconèixer la Delegació Diocesana d’Escoltisme que permetia que l’escoltisme catòlic pogués funcionar amb relativa normalitat. De totes maneres, ja abans d’aquesta data va ser decisiu el suport de Montserrat i de l’Abat Escarré.

Només voldria ara ressenyar alguns fets viscuts. El primer que haig de recordar és de l’any 1954. La formació de caps escoltes es feia en sessions reservades i jo assistia a la primera com a futur cap als meus 18 anys. La sessió formativa corria a càrrec de Raimon Galí i també hi participava un responsable de l’escoltisme belga, el sr. Antoine Braun. Per precaució es va fer a l’ermita de Sant Dimes, situada a les roques de sobre el monestir, lloc des del qual es podia vigilar la plaça dels Apòstols per si venia la policia. Montserrat ens cedia el lloc i ens facilitava la connexió a través del pare Plàcid (Jordi Vila-Abadal) Els valors que, segons Raimon Galí, havia d’educar l’escoltisme eren definits com: 1.- Lleialtat, sentit de l’honor, amor a la veritat. 2.- Fraternitat, esperit de servei i compromís en l’equip. 3.- Sentit del cos i de les coses concretes.- 4.- Sentit de la responsabilitat.

El suport de l’Abat Escarré a l’escoltisme es va concretar de moltes maneres. Era habitual, per exemple, que quan una reunió no es podia fer amb tranquil·litat a qualsevol lloc del país, el monestir de Montserrat obria les portes i protegia d’aquesta manera activitats diverses. A més, la visibilitat del moviment va quedar enfortida quan Montserrat va demanar i acceptar que els escoltes fessin durant anys el servei d’acolliment als peregrins que visitaven l’Abadia.

Posteriorment, jo mateix, com a responsable dels Escoltes, havia fet constar que Montserrat era un refugi espiritual i polític on veiem expressats, amb excepcional naturalitat, el cristianisme, el catalanisme i la defensa de les llibertats democràtiques.

Les declaracions de l’Abat Escarré el 1963 a Le Monde varen tenir, també a l’escoltisme, un ressò molt important. El règim franquista havia fet una campanya per autovalorar-se amb l’eslògan de “veinticinco años de paz”. De l’entrevista a l’Abat va quedar fixada, per exemple, la frase: No tenim al darrera vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. I continuava: Els vencedors, incloent-hi l’Església que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests darrers, no han fet res per acabar amb aquesta divisió entre vencedors i vençuts...

Tornant als records personals. Cal dir que l’escoltisme havia estat acollit al Casal de Montserrat del carrer dels Arcs de Barcelona. Hi havia allà dos agrupament escoltes: el Mare de Deu de Montserrat i l’Abat Marcet. D’aquest darrer en formaven part sobretot els antics escolans i hi vaig anar jo sense haver estat escolà de Montserrat perquè el nostre grup escolta es va quedar sense local en ser expulsats de la parròquia de Sant Francesc de Paula, església desapareguda uns anys més tard per l’ampliació del Palau de la Música.

Justament, també L’any 1963, es va produir un altre fet. Uns desconeguts van irrompre en el local del Casal de Montserrat al carrer dels Arcs de Barcelona, varen emportar-se els fitxers, varen aplegar els mobles al mig del local i varen prendre-hi foc i, finalment, varen deixar una inscripció a la paret que deia: ESPAÑA: UNA BANDERA, UNA PATRIA, UNA LENGUA-. Com a responsable dels escoltes de Barcelona vaig anar a la comissaria de la policia a la Via laietana per fer la denuncia dels fets. Em va rebre el Comandante Olmedo que va arribar a dir-me: Bueno, ustedes los scouts también estan muy divididos. El fet és que la setmana següent diversos socis del Casal de Montserrat rebien uns anònims que deien que la crema era el comienzo de la lucha que nuestra organización llevarà a cabo hasta la extirpación total del separatismo.

Vet aquí els records que puc descriure com a homenatge al que va fer l’Abat Escarré per l’escoltisme, per l’Església i pel nostre país.

Jordi Porta Ribalta
He tingut diverses responsabilitats a l'Escoltisme (1950-1978)
Director de la Fundació Jaume Bofill (1971-2001)
President d'Omnium Cultural (2002-2010)
Actualment President d'Enciclopèdia Catalana

dimarts, 5 de novembre de 2013

El missatge de l’abat Escarré és avui ple de sentit

Com a alcalde de Barcelona, és un honor participar en aquesta publicació de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) amb motiu del 50è aniversari de l’entrevista de l’abat Escarré al diari Le Monde. Una commemoració que arriba en un moment transcendental per a la història del nostre país, en què estem debatent sobre el paper que ha de tenir Catalunya en el present i el futur d’Europa.

Hi ha moltes afirmacions de l’abat Escarré en aquella entrevista que van generar un gran nombre d’adhesions a Catalunya, directament proporcionals a les mostres de rebuig expressades per part dels estaments del règim franquista. L’entrevista a l’abat Escarré va contribuir, en definitiva, a què el món conegués millor la situació que s’estava vivint a Espanya i a Catalunya, vint-i-cinc anys després d’haver acabat la Guerra Civil. Un període que no es va aprofitar per promoure la pau, la reconciliació, el diàleg i el respecte entre vencedors i vençuts, i on les presons seguien plenes de presos polítics.

Les paraules de l’abat Escarré foren com una alenada d’aire fresc als anys seixanta del segle XX, perquè posaven de manifest el que molts catalans pensaven però no podien dir. Pocs podien imaginar que, cinquanta anys després, aquestes paraules seguirien plenes de sentit i tornarien a expressar els desitjos i els somnis de moltes persones.

Des del monestir benedictí de Montserrat, una muntanya que simbolitza els nostres millors valors com a poble, i des d’on sempre s’ha lluitat fermament per preservar la nostra llengua i la nostre cultura, l’abat Escarré va fer un clam d’esperança i de rebuig al règim franquista que va tenir un important abast internacional.

Permeteu-me que destaqui una de les afirmacions de l’abat Escarré per damunt de les altres: “Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia”. Els catalans ho sabem prou bé, i per això el nostre esperit de diàleg i de respecte associat a la llibertat s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles. Aquest és un tret fonamental de la nostra supervivència com a poble en els moments més difícils de la nostra història.

Desitjo que, cinquanta anys després, l’exemple de l’abat Escarré ens serveixi d’inspiració en aquests moments decisius i complexos que estem vivint. Uns moments on els catalans i les catalanes hem de seguir fent prevaler, per damunt de tot, el nostre tradicional esperit de pacte, de diàleg, de respecte, d’esforç i perseverança, d’obertura al món i de recerca constant de la llibertat, per encarar el futur amb il·lusió i confiança.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera 
Alcalde de Barcelona 

dissabte, 2 de novembre de 2013

Nungú és profeta en la seva terra

Sempre he sentit una gran estimació i admiració per l’abat Aureli Mª Escarré i segurament que hi ha influït el fet que quan parlava del meu pare li dedicava grans elogis. Deia, per exemple, ell que el va conèixer i tractar: Quan el vostre pare pronunciava el nom de Catalunya, les roques de la muntanya retrunyien. I això, quan has perdut el pare a l’edat de dos anys, t’agrada de sentir. Sens dubte que en aquesta admiració per l’abat hi concorren moltes i merescudes motivacions, però aquesta també.

Tanmateix, això no ha de ser obstacle perquè, amb aquesta consideració prèvia, en parli i amb objectivitat. Potser amb més raó encara. I, si bé en qualsevol moment fóra oportú de fer-ho, ara, amb motiu del 50è aniversari de les seves explosives declaracions a Le Monde, crec que és convenient recordar-lo, ni que fos per agraïment.

Però no és sols per agraïment, sinó que aquesta recordança és justa-ment el que cal, perquè les manifestacions de l’abat constituïren una proclama que molts cristians esperàvem de debò que es fes, ho anhelàvem, i molts dels qui més corresponia de fer-ho no s’hi atrevien o, pitjor encara, no ho creien convenient o bé no hi eren conformes. El pare abat va ser valent i en va afrontar les conseqüències. I ara, precisament, quan el nostre país es troba davant nous horitzons i ha de travessar una cruïlla dificultosa és bo tenir present la valentia d’anar endavant, com ell ens hi va esperonar.

El pare abat Escarré feia anys que havia promogut una més gran ober-tura del monestir al poble català. Certament que Montserrat sempre ha es-tat al servei de Catalunya, però amb la iniciativa del “Montserrat és vostre” es va donar empenta a una més franca comunicació entre la comunitat benedictina i el món que la circumda. Recordo prou bé quan el llavors pare Plàcid Vila Abadal (l’entranyable amic Jordi) ens va reunir un grup d’universitaris (d’entre els quals hi havia els també amics Jaume Lorés i Lluís Serrahima) per tal de comunicar-nos, en nom de l’abat, aquella nova disposició del monestir. No sé si estic equivocat, però crec que aquells nous aires van contribuir a envigorir el pare abat Escarré. Per descomptat que hi van contribuir, i molt, el tarannà de Joan XXIII i les noves orientacions del Concili Vaticà II.

Les declaracions de l’abat, que publicava “Le Monde” el 14 de novembre de 1963, revelen un gran coratge que, ateses les circumstàncies del moment de plena dictadura franquista, només podien sortir d’una persona valenta i convençuda. No era la primera vegada que el pare abat denunciava   fets que no agradaven a les autoritats, però solien ser fets puntuals que no transcendien l’àmbit eclesial local. Ara, aquestes extenses declaracions, que publicava a primera pàgina un diari francès de gran difusió internacional, com és “Le Monde”, havien de causar una gran incomoditat i preocupació al govern.  Només fixem-nos en algunes de les seves frases: “Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia, i és el que passa a Espanya.” “… un govern que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.” “A la llum d’aquesta (l’encíclica Pacem in Terris), la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern.” “El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja”. En fi, no cal continuar per-què les declaracions són llargues i les citacions transcrites són més que suficients per poder apreciar com devien de caure al govern del General Franco, i al mateix General.

Em confessava un dia l’abat, amb cert disgust, que es va atrevir a fer aquestes dures declaracions per convicció, però comptava amb el compromís d’altres significades personalitats que s’expressarien en termes semblants o equivalents. I em va referir alguns noms, un dels quals exministre franquista amb qui, per cert, més tard vaig tenir certa relació. Tanmateix, cap d’aquestes persones no el va secundar o corroborar públicament.

Cal dir, al meu parer, que la reacció del govern va ser sensata, jo diria que intel•ligent, no es va fer sentir. I malgrat la transcendència i difusió que van tenir arreu les susdites declaracions, el govern va optar per no donar-se per al•ludit. Pràcticament no es va notar que hi hagués reacció, fora, naturalment, d’alguna que altra atzagaiada, com la que es va produir en la celebració del “Día de la Provincia”, que aquell mateix any es va fer a Terrassa, concretament el dia 15 de desembre, o sia, un mes després de l’aparició de les declaracions al diari francès. En aquella ocasió, el conferenciant de l’acte, Gregorio Marañon Moya, nét del Marañón famós, va dedicar part del seu discurs a ironitzar sobre les declaracions del pare abat, de tal manera que les seves paraules van ocasionar disgust fins i tot entre les mateixes autoritats.

Això s’esdevenia a finals de 1963, i a principis del 1965, o sia al cap de poc més d’un any, el pare abat Aureli Mª Escarré sortia cap a l’exili. La meva opinió personal és que es va precipitar amb la decisió que va prendre. Tot i que el pare abat estava malalt i el clima de Montserrat no li provava, no crec que hagués de marxar de Catalunya. Jo li vaig dir així mateix, quan amb el meu germà Josep Mª i les nostres respectives mullers el vàrem anar a veure al Monestir de Viboldone als pocs dies de ser-hi. Sé que el vaig deixar preocupat, i avui encara em dol d’haver-li-ho dit, però li ho vaig dir. I ell m’insistia que era un monjo i que com a tal havia d’obeir, encara que no li ho ordenessin per escrit. I em va demanar que l’informés sobre les persones que m’havien convençut, com així li vaig fer per carta. Li deia, entre altres coses en la carta, que les apercions no eren terminants i que, per tant, s’haurien pogut ignorar sense que passés res. I acabava dient-li que “després de la seva marxa es va rebre una carta del Pare Batllori, de data anterior a la seva marxa, on deia que reunits el Cardenal Albareda, el Dr. Bonet i el ma-teix P. Batlloti, després d’examinar la qüestió a Roma i a Catalunya, aconsellaven que el Pare Abat no es mogués de Catalunya, i que per Setmana Santa vindrien el Dr. Bonet i el P. Batllori i decidirien llavors el que més convingués fer.” Tanmateix, la carta del pare Batllori havia arribat tard.

Això no vol pas dir que no n’hagués hagut de sortir més tard, de Catalunya. Possiblement, però la seva marxa, entenc que anticipada, va facilitar les coses al govern, que ni tan sols li va haver de retirar el passaport. Després, les dificultats per tornar no es van poder superar, o simplement no es van superar, però no per impediment clar del govern.

Comprenc que per al pare abat Aureli, que quan va regir el monestir va ser molt recte per al manteniment de l’ordre i la subordinació, ara volgués supeditar-se a la disciplina de la mateixa manera que ell la va concebre. I evidentment que ho va fer, i encara més del que ell exigia. Però lamentava no haver pogut venir a acomiadar-se de la seva mare, quan aquesta va morir. I altres penúries que fóra llarg d’explicar. Una vegada vaig portar-hi a veure’l, a Viboldone, en Miquel Coll i Alentorn, i l’abat en va tenir una gran satisfacció. Ell esperava rebre, també, altres visites que no va tenir.

Malalt de mort, advertit pel doctor Trueta el nou abat de Montserrat, el pare Cassià Mª Just, li va ordenar el seu retorn a Catalunya. Em vaig poder acomiadar d’ell poques hores abans no morís, i em va tornar a parlar del   pare, del meu pare,  amb paraules que no vaig acabar d’entendre, perquè la seva veu era feble i dificultosa.

El pare abat Aureli Mª Escarré havia deixat de ser l’abat titular de Montserrat, però havia esdevingut l’abat de tot Catalunya. Ningú no es pro-feta en la seva pàtria?

Oriol Badia
Exconseller de la Generalitat.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Escarré ens inspira encara avui la recerca del nostre futur


Commemorem enguany el cinquantè aniversari de les declaracions que l’abat de Montserrat, el pare Aureli M. Escarré, va efectuar al diari francès Le Monde, unes declaracions que van fer conèixer a Europa la trista realitat de l’Espanya franquista, que van trepitjar algun ull de poll en el si del règim del dictador i que van suposar un alè d’esperança per a la recuperació de les llibertats nacionals del nostre país.

L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya ha organitzat un acte per celebrar el mig segle de l’entrevista. La celebració institucional de la Diada Nacional de Catalunya també ha tingut una dedicatòria per a aquest fet. No estem rememorant ni la publicació de cap llibre ni cap esdeveniment multitudinari, sinó només una entrevista d’una dotzena de preguntes que va ocupar un parell de pàgines de diari. Però l’autoritat moral de l’abat Escarré i la clarividència de les seves respostes mereixen que siguin recordades amb tots els honors.

Cinquanta anys després, una bona part de les paraules i reflexions de l’abat Escarré les podem interpretar avui en dia en clau històrica, com un reflex de la situació d’aquella època. Però les que fan referència a la nostra cultura mantenen, malauradament, encara la seva vigència. Les envestides contra la llengua catalana no s’han deixat de produir, ni en la dictadura ni en la democràcia, abans de forma imperativa i ara amb l’aparença d’una presumpta legalitat constitucional. Canvien les formes, però el fons continua sent el mateix.


Fa mig segle, Catalunya vivia una de les etapes més fosques de la nostra història més recent. La Guerra Civil ja començava a ser només un record, però els seus devastadors efectes perduraven encara sobre la societat. La repressió política, les injustícies socials i la manca de llibertats eren els pilars que aguantaven el règim franquista. En un context com aquest, no va deixar de suposar un cert daltabaix que un home d’església com l’abat fes unes afirmacions tan contràries al règim. I les represàlies no es van fer esperar, com és prou sabut.

El compromís que l’abat Escarré sempre va tenir amb Catalunya, amb la seva gent i amb la cultura és un exemple que cal perseverar i mantenir ben viu, avui més que mai. Estem vivint un moment especialment crucial de la nostra història i convé sempre tenir referències que guiïn la nostra actuació.

“El futur depèn de com es resolgui el problema d’avui, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat, i en conseqüència de justícia”. Aquesta frase resumeix el pensament de l’abat gairebé al final de l’entrevista. Crec, sincerament, que aquestes paraules resumeixen exactament el que està passant a Catalunya i els nostres anhels col·lectius. Gràcies a figures com Aureli M. Escarré ens en vam sortir en la llarga nit del franquisme i estic convençut que la seva vida i obra ens inspiraran en la recerca del nostre futur. 

Artur Mas
President de la Generalitat de Catalunya

dijous, 17 d’octubre de 2013

D'abat de Montserrat a esdevenir l'abat de Catalunya

Explicar avui, a l’any 2013 el que va representar la persona del Pare Abat de Montserrat i les seves declaracions al diari “Le Monde”, el 14 de novembre de 1963, és fa difícil, el marc on el personatge es va moure és molt diferent del que tenim avui. L’any 1963 el mapa del món i conseqüentment el d’Europa, era un mapa dividit en dos blocs enfrontats i amb un diàleg molt limitat. El president Kennedy havia visitat Berlin feia pocs mesos i havia posat de manifest aquella divisió, que a Alemanya dividia una nació i a Berlin una ciutat.

A Catalunya vivíem  el règim franquista sense cap de les llibertats fonamentals: ni llibertat d’expressió, ni de reunió, ni d’associació, de sindicació, de manifestació. Proscrit l’ús públic de la llengua catalana als diaris, a la radio, a la televisió, a l’escola, a la universitat. Feia gairebé un quart de segle que s’havia acabat la guerra i el règim escampava la frase “25 anys de pau”. En aquestes circumstàncies l’Església catòlica, la seva jerarquia, donava suport incondicional al règim. Només una part del clergat i alguns ordes religiosos expressaven, privadament, una opinió contrària. El cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Carles Cardó havien mort a l’exili.

L’abat Escarré, havia nascut a l’Arboç del Penedès l’any 1908, el seu pare era un modest propietari rural, fundador d’una cooperativa de consum i allunyat de l’Església, contràriament la seva mare, creient i practicant. Ambdós varen condicionar la persona del seu fill: religiós i servidor del seu poble. A l’edat de 15 anys va ingressar al monestir de Montserrat. La seva vida va seguir els esdeveniments  de la comunitat montserratina i del país. Allunyat durant la guerra hi va retornar l’any 1939 i fou nomenat prior. Set anys més tard amb la mort de l’abat Marcet  va ser elegit abat titular de Montserrat.

Durant el seu mandat el Monestir va dur a terme actuacions que el volien acostar a la realitat del nostre país: promoció d’artistes en l’embelliment del santuari, continuar la publicació de la Bíblia en català, seguida de la dels  Evangelis en edició de butxaca, la revista Serra d’Or. L’any 1956, amb motiu de l’aniversari de la coronació de la imatge, es publicà la “Corona literària” obra de poetes catalans, els de l’interiors i els de l’exili.

L’any 1958, el dia 8 de desembre l’abat Escarré contestava públicament unes manifestacions del governador civil de Barcelona, fetes dies abans, i en les quals atacava les associacions religioses  perquè, deia, protegien les persones que s’oposaven al franquisme. Els mitjans de comunicació, censurats, callaven, les paraules del pare abat circulaven en fulls mecanografiats i ciclostilats que començaven “El pare abat ha dit:...” i acabaven amb l’habitual “Feu-ne còpies”.

L’any 1961 fou nomenat un abat coadjutor a Montserrat que s’encarregaria del govern de Monestir. L’abat Escarré, que era l’Abat de Montserrat, va visitar Jordi Pujol a la presó de Torrero a Saragossa on complia condemna pels fets del Palau de la Música Catalana. La nit de Nadal de 1962 en l’homilia es va referir i va denunciar la realitat dels presos polítics a l’estat espanyol.

El mes de novembre següent recordo la notícia que es va comentar una tarda a l’empresa on jo treballava: el diari Le Monde havia publicat les declaracions de l’abat Escarré en les quals criticava el règim. Els exemplars havien estat recollits als quioscs on habitualment es trobava.

Pocs dies després el text de les declaracions començava a circular en fulls clandestins, les autoritats del règim replicaren barroerament, en concret l’abat del “Valle de los Caídos” i  el setmanari “El Español”  del Ministeri d’Informació i Turisme, el ministre: Manuel Fraga.

Un mes més tard el Casal de Montserrat, seu d’associacions montserratines i d’agrupaments d’escoltisme era assaltat i incendiat el 21 de desembre. Els autors deixaren la seva signatura: “España. 1 bandera, 1 patria, 1 lengua”. El pare abat visità el Casal uns dies després, la policia no trobà mai els autors. 

El mes de març de 1965  l’Abat Escarré es veia obligat a allunyar-se de Montserrat i de Catalunya, les gestions del govern franquista amb la complicitat de la Jerarquia de l’Església havien obtingut el que volien. En un convent prop Milà, Viboldone, va viure els darrers anys de la seva vida. Les autoritats eclesiàstiques el desposseïren del títol d’Abat de Montserrat. Va tornar a Barcelona per morir-hi sis dies després, el 21 d’octubre de 1968.

L’acomiadament de les seves despulles a Sarrià, abans de ser traslladat a Montserrat, va ser una manifestació multitudinària de suport a la persona de l’abat Escarré. El dia abans un petits fulls ciclostilats afirmaven. “Fou expulsat per defensar el poble. El poble demà l’acompanyarà”


Joan Vallvé i Ribera
Degà Col·legi Enginyers Industrials de Catalunya

diumenge, 13 d’octubre de 2013

L'adéu d'en Jaume Arias

Sense el suport i els consells d’en Jaume Arias (1922-2013), president d’Honor de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), la commemoració del 50è aniversari  de les declaracions de l’abat Escarré al diari  Le Monde no s’hauria celebrat tal i com l’Associació la va dissenyar ja fa mes d’un any. Una celebració impulsada per la Comissió Escarré-APEC que aculli a personalitats, institucions i entitats de la societat civil catalana  “sumant voluntats entorn al catalanisme com ho va fer l’abat Escarré. Hi ha de ser tothom.”. Aquesta va ser la recomanació que el nostre estimat president d’Honor encara em donava en conversa telefònica dilluns dia 7 d’octubre del 2013 abans que jo entrés  a una reunió al Palau de la Generalitat per anar perfilant detalls de l’acte central de la Commemoració que celebrarem el pròxim 20 de novembre.

En Jaume Arias ens ha deixat divendres dia 11 d’octubre a la tarda. No podré complir la promesa de dir-li que l’aniria a buscar perquè estigués a primera fila. Però hi serà. El recordarem. Perquè sense el seu impuls i la iniciativa de premiar l’obra  històrica i periodística el cap d’internacional de Le Monde, André Fontaine (1921-2013) no hauríem arribat a commemorar aquest 50è aniversari de les Declaracions .

Jaume Arias admirava al seu amic el periodista francès, André Fontaine a qui havia acompanyat en les seves visites a Barcelona. Li va mostrar en una ocasió les instal·lacions de La Vanguardia del carrer Pelai, de la Ciutat Comtal. Arias el va proposar a la Junta de l’APEC  pel premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista, 2012 per la seva obra de referència “Histoire de la Guerre Froide” – en dos volums- Ed. Fayard  i perquè havia autoritzat la publicació de les Declaracions que van ser un terratrèmol a tot el món. Fins i tot Fontaine va viatjar a Montserrat per parlar amb l’Abat i així estar segur de la importància política de les Declaracions que faria al corresponsal de Le Monde a Madrid.

Jaume, treballarem des de la Comissió Escarré-APEC perquè tots els actes d’homenatge quedin molt lluïts. Ho farem amb el periodisme que ens vas ensenyar que no és més que aquell que reflecteix el compromís del periodista amb la societat. El periodisme que ens fa estar connectats amb el món, sempre posant per davant la dignitat de les persones. I te’ls dedicarem a tu. Allà on siguis.

Teresa Carreras
Comissària Commemoració actes 50è
Aniversari declaracions abat Escarré a Le Monde.

Foto: LV /Marc Arias